dissabte, 20 de març del 2010

ELS DUBTES D'EN HÀNTISH


Vista de Sa Torre d'en Galmés (Balariash) des de migjorn. El camp en primer terme s'assimilaria al camp de pràctiques del mestre Hàntish. Foto d'en Pep Gómez.
El dies d’estiu foren lliscant lents i tranquils. La vida a Balariash continuà aferrada a l’ensopiment que imposava la calor sufocant, sense que cap fet destacable goses de trencar el tedi d’una vida ancorada a la monotonia. La recerca de pastures fresques pels ramats, la segada esgotadora de les espigues engroguides, la feinada de batre les garbes i el posterior emmagatzematge acurat del gra per omplir els sitjars. Allò era el més important: les reserves per tot l’any. Però també s’havien de cardar i filar els feixos de llana, netejar i adobar pous i cisternes, la collita dels fruits que maduraven sense treva i l’estivada dels horts. La feina dels artesans que no en sabia, d’estacions: terrissaires i assaonadors, fonedors i orfebres, picapedres i mestres d’obra. I, per suposat, el constant aprenentatge dels joves foners. Tot aquest garbuix de treballs continuà acumulant-se en la rutina dels bàlar durant la convalescència d’en Bàlash. Res no s’aturà per esperar-lo.
Pel seu costat, en Bàrcaj, el poll de falcó pel que en Bàlash s’havia jugat la vida i al que tots ja anomenaven el llamp d’en Balèrish —per en Púnish, però, només era el bitxo del marrec— havia crescut de forma espectacular; sempre sota les atencions del petit que no se’n separava ni un instant. El borrissol i el plomall desmanegat havia deixat pas a les primeres plomes, les quals havien nascut lluentes per convertir aquell pollet petit i lleig en un animal encara jove i per fer, però en el què ja es mostrava l’elegància dels falcons que regnaven als cels de l’illa. El vol d’en Bàrcaj encara era maldestre, de vegades incert, però l’alimentació que en Balèrish s’encarregà de subministrar-li, per moments excessiva, li feu guanyar un vigor que, al nial i al costat del germà avassallador, mai no hagués assolit. En Bàrcaj esdevingué un masclet no gaire gran, però fort com una roca. En Bàlash opinava que estava gras, que son germà l’encebava com un capó. El germà major gaudia amb els avanços de la rapinyaire i cada dia hi descobria un aspecte nou. Val a dir, però, que gairebé tots se’ls mostrava en Balèrish, el veritable ensinistrador. El petit, amb l’entusiasme que hi posava a tot, s’estava convertint en un falconer expert. Intuïció, deia ell, res més que açò.
En Bàlash no tenia gaire temps per falcons, i per açò se l’havia cedit gustós, al petit, molt més descarregat d’obligacions. El dia més important de l’any pels aprenents s’apropava. I amb aquella proximitat, el ritme dels entrenaments i la dificultat de les proves a que els sotmetia el mestre Hàntish s’havia incrementat; tant així que, si sempre havien estat esgotadores, ara s’havien convertit en impossible, vàlides només pels millors.
El joves que participarien al Festival de la Força s’esforçaven per arribar-hi en les millors condicions i, per açò, patien un entrenament específic i molt intens. El mestre foner sempre era estricte, però en aquell moment de l’any mai es mostrava satisfet ni amb els blancs assolits ni amb la forma de ferir-los. Els llançaments eren massa lents, excessivament desviats cap una o l’altre banda, massa alts o massa baixos; cap encert tampoc era prou de ple. El conformisme no existia pel vell instructor, i molt menys l’elogi.
Durant tot aquell temps, la ferida d’en Bàlash li havia impedit progressar com als companys, fins el punt de que en Hàntish temé que que no assoliria el nivell mínim per defensar amb garanties la victòria de d’antany. I açò que les cures i atencions de les guaridores, mare i filla, havien estat constants, i el procés de cicatrització del trau fou tan ràpid que semblà màgic. Però la recuperació de la força i la mobilitat eren una altre cosa.
—No t’hi veig per participar-hi, —dubtava en Hàntish—. Més val que cerqui qualcú per substituir-te.
—No, mestre, ni pensar-hi. Vos assegur que estaré en les millors condicions quan arribi el moment. M’esforçaré encara més.
—No ho sé, Bàlash. No...
—La guaridora diu que la ferida ja està curada, que ara només és qüestió de temps i d’esforç. Segur que...
—Açò és el que em preocupa: el temps. La ferida, bé, no em preocupa, però els que abans no et superaven, ara ho fan; açò sí que és greu. No hi arribaràs, Bàlash.
—No, mestre. No faig comptes quedar-me enrere.
—T’avís: si veig que no pots, no hi aniràs.
—D’acord, però ja veurà... Tot anirà bé.

4 comentaris:

està escrit ha dit...

M'encanta això que fas ara de posar una foto amb cada fragment... M'imagino aquest camp ple de joves foners entrenant per al Festival de la Força. Està molt bé!

Unknown ha dit...

Bé, com et pots imaginar aquest camp és modern, però sempre m'he imaginat una esplanada desbrossada al peu del turó del poblat on el aprenents podien apedregar qualsevol cosa que se'ls poses per davant. I quan vaig veure aquest paisatge em vaig dir, açò és; i vaig fer-li la foto.
Ja saps,estimada, l'imaginació pot fer qualsevol cosa.

Igor ha dit...

Realment, fas una altre literatura, allunyada de les presses de quasi tothom. I va bé, per què la vida en aquells temps era molt lenta. Ancorada a la monotonia.
Salutacions. La història segueix dringant.

Unknown ha dit...

Gràcies, Igor. No saps com s'agraeixen comentaris com el teu. Sé que les meves escenes potser es fan llargues -de fet, estic aprenent a fer-les més actives-, però és que la pressa no era bona ni llavors ni ara. Jo en defuig.
Torna sempre que vulguis.