dissabte, 13 de març de 2010

TORNAR


Cala Molí, des d'Addaia, un dels llocs on sempre faig comptes tornar. Foto d'en Pep Gómez.
Article publicat a S'Ull de Sol, març 2010.
A principis d’enguany es va jubilar en Miquel, immillorable company i bon amic. I he de dir que, d’entrada, em va fer enveja, molta enveja, tanta que m’hagués canviat per ell ulls tancats. Alaiorenc de soca-rel, dels de tota la vida, un bon dia li va tocat deixar ca seva a contracor. Però ara toca tornar, i aquesta vegada per quedar-s’hi.
Hi vaig rallar, amb en Miquel, de tot açò i, sobretot, de què sentia en saber que tornava a Menorca per sempre, per no tornar a agafar aquell vol setmanal. I em va assegurar que només una cosa sabia del cert, i és que encara seria més feliç. I me’l vaig creure perquè se li veia als ulls satisfets. Si fos jo, estic segur que la felicitat m’ompliria a vessar; de la nit al dia em convertiria en un homo nou.
Va ser després quan, pensant pensant, em vaig fer unes quantes preguntes i, a més, d’aquelles males de contestar. Estàs segur que te’n tornaries ara mateix, a Menorca?, em demanava. Estàs segur que no t’importaria deixar totes les coses que aquí tens sense tancar? N’ets conscient de que tot el que t’envolta és allò que has triat? I, allavonces, em vaig convèncer que jo, per bo o per dolent, no som en Miquel, i que, ara per ara, no tinc la vida organitzada per tornar i quedar-me, que per molt que me l’estimi, a Menorca, com mai podré estimar enlloc i que ca nostra ho serà per sempre, no podré tornar fins que la vida m’hi dugui. Ella, la vida, va ser la que em va fer creuar la passarel·la d’aquell vaixell de proa recte i bordes clavetejades, de cobertes pudentes i fumeral recte i enlairat (Ciudad de Alicante, es deia aquell tros de suro que, segons parer dels entesos, que d’aquests sempre n’hi ha, era molt mariner), i també la vida em va dipositar amb desgana a l’altra banda del mar.
Però, del que sí n’estic segur és de que, més prest o més tard, la vida m’ho retornarà: em durà enlà perquè els ossos vells que llavors tindré descansin tranquils, estones a Alaior i d’altres a na Macaret. Passejaré per sa Torre d’en Galmés i per Torralba, tot escoltant el silenci de la història que hi reposa; caminaré per Son Bou i, sobretot, seuré hores i hores davant d’aquest teclat. I sé que inventaré històries, i que m’ompliré l’esperit de paraules que sempre cercaran qui les vulgui escoltar, però a les que tampoc no lis importarà gaire quedar-se al calaix. I sé que llavors seré feliç, que ningú no ho dubti; doblement feliç, perquè tindré prop meu tot allò que més estim i em veuré envoltat de l’alè que sempre m’ha donat vida.

I jo, que em pensava que la cosa s’acabaria aquí, que les cabòries sobre la meva vida en tornar a Menorca estaven estotjades per una altra ocasió, sa meva dona va tornar a obrir la caixa dels trons. L’endemà de la festassa pel meu cinquanta aniversari, pet inclòs, va i em deixa anar, com si fos una càrrega de profunditat, que què haguessis fet si t’haguessis quedat a Menorca? Ho has pensat mai com hagués estat la teva vida si no haguessin decidit venir a fer feina aquí? Què haguessis trobat, a Menorca? De què faries feina? I encara més, t’haguessis casat amb la mateixa dona? I jo, us ho dic del cert, no vaig saber ben bé què contestar, i mireu que em costa quedar-me sense paraules –potser la ressaca hi va tenir molt a veure-. Què em demanes, tu, ara?, vaig contratacar, tot provant de muntar una defensa d’aquelles impossibles –“numantines”, lis diuen els castellans-, no veus que encara tinc el cap emboirat pels whiskys d’ahir vespre. Però ja sabeu com van aquestes coses: ella va insistir. Vaig provar d’acabar-ho amb un segurament hagués fet oposicions i ara seria profe d’institut, o vés a saber, potser funcionari, o jo què sé! I t’agradaria?, va seguir com un corcó. I sense pensar-hi, tot d’una vaig dir que sí, que per ser a Menorca qualsevol cosa. Però després qualque cosa se’m va disparar dins del cap i vaig afegir un qui sap pensatiu. Perquè, insistia ella, els teus fills, serien els mateixos? I t’hauries divorciat, a Menorca? Potser si la teva vida hagués estat diferent... I nosaltres, va afegir tot seguit –crec que aquesta era la pregunta clau, per a ella-, ens haguéssim conegut mai, nosaltres? A tu t’hagués cercat fins i tot davall les pedres més amagades del darrer recó del lloc més recòndit del món, i t’hagués trobat, ho sé, vaig respondre-li en un atac de poesia barata però sincera, que al final és la que val.
Gràcies a ella, al interrogatori, ara sé que no m’importa gens quina hagués estat la meva vida si m’hagués quedat a Menorca: hagués estat una vida que mai no existit ni existirà. Llavors, de què serveix pensar-hi? Del que sí n’estic segur és que, a Menorca o on fos, hagués tingut els dos mateixos al·lots que ara tinc (són bons al·lots, tot dos; sí, ja ho sé que no està bé que son pare ho digui, però què voleu?). També estic segur que, a Menorca o on fos, hauria trobat aquesta dona a la que tant puc estimar. Del que no sé jo si n’estic tan segur, és si ara, sense haver sortit de l’illa, podria escriure amb l’enyor amb que ho faig o si podria sentir-la alhora tan a prop i tan enfora.
Crec que són la distància i aquest enyor les que m’han empès a escriure la majoria de coses que he escrit, que escric i que faig comptes escriure. Però, deixeu-me que us faci una confessió: no m’hagués importat gens provar-ho. Escriure de Menorca i des de Menorca ha de ser meravellós.

3 comentaris:

Maria Jose Mallo ha dit...

Pues yo te veo convertido con los años en escritor de culto, viviendo en tu Menorca ( como Robert Graves en Mallorca, por ejemplo) y tus admiradores conmigo al frente, yendo en peregrinación a que nos dediques el último libro...
Quizá haya sido buena la distancia; desde la añoranza o desde cualquier otro sentimiento de lejanía o soledad,se escribe bien, porque esos momentos hacen que tu isla este contigo.

Pep ha dit...

Jejejeje...gracias, Mª José, pero creo que tu visión no será premonitoria. Ojalá, pero no.
Y en cuanto a la distancia, sí, estoy seguro que ha sido la añoranza de mi Menroca natal la que me ha permitido escribir muchas de las cosas que he escrito. Las distancias exacerban los sentimientos o los mitigan hasta hacerlos desaparecer; en mi caso ha sido lo primero. Seguramente desde allí hubiese salido otros escritos, otros sentimientos, pero de lo que sí estoy seguro es de que algo hubiese salido. Mejor o peor, yo que sé!, pero sin escribir nome quedaba, seguro!

Maria Jose Mallo ha dit...

¡Hombre de poca fe!.