divendres, 19 de febrer de 2010

UN RIURE BALSÀMIC



Estances del cercle de Cartailhac -casa talaiòtica- de sa Torre d'en Galmés (Balariash). Foto d'en Pep Gómez.

Entre riures, Kisbis em va dir:
—Molt bé, jove foner, així m’agrada. I no t’estic enganant si te dic que l’amargor d’aquest beuratge és, com tu dius, proporcional a la seva eficàcia. Et curarà; confia-hi.
Després de dir açò, la guaridora va sortir de l’estança. Quan ja era un tros enfora, va cridar a sa filla i n’Ainerís es va apressar en deixar-me sol.
Quan va tronar, ma estimada feia un posat seriós; havia perdut aquell somriure tan meravellós que havia lluït fins feia ben poc.
Amb moviments que semblaven tímits però com si els hagués preparat per endavant, es va apropar al jaç.
—Diu ma mare que descansis, que prou de xerrameca; i que si no et deix dormir em prohibirà tornar. Així que, ja ho saps, dorm, si és que vols que, en despertar, encara hi sigui. A més, que no me’n recordava..., ta mare va dir que tornaria pels volts del migdia. Tens que deixondir-te un poc, que ara fas por! A dormir, idò, va..., siguis bon al·lot. Si ens portam bé, si som bons al·lots com diu ma mare, idò podrem... —s’ho va pensar millor i va callar. Quan va tornar a rallar, un gran somriure li omplia la cara. Què polida estava amb aquell posat!— De pas, me’n lliuraré dels envions, dels gerros que m’esclafen el cap. Perquè, a veure, sí tu no hi ets, què se m’ha perdut a les cisternes, a jo?
El riure de n’Ainerís va ser com un bàlsam, el millor guariment per a qualsevol mal. Com que volia mantenir-la a prop, vaig tancar els ulls disposat a dormir-me, a fer-li cas i descansar. Qualsevol cosa per ella, per n’Ainerís... Com m’agradava el so d’aquell nom!

Una altra veu em va marcar el nou despertar; i aquesta vegada era molt coneguda: la de ma mare; inconfusible, malgrat l’embull que encara tenia al cap. La sentia rallar amb la guaridora, prop de l’entrada de ma estança, la qual les meves guardianes havien deixat oberta, només amb el cortinat.

6 comentaris:

Eva ha dit...

C'est moi! Quin desastre sóc! Em sembla que això no té remei... Per si de cas, estic preparant la meva tornada... Com sempre, el teu fragment de Foners m'ha encantat. Ja saps que sóc seguidora incondicional...

Pep ha dit...

Gràcies, Eva...
Realment ets una mica desastre. Com t'ho faràs per recuperar el què tenies?

Eva ha dit...

Bé, els meus dos gurús de la informàtica (Elena i Albert) coincideixen: no hi ha manera de recuperar un compte esborrat. Per tant, digues adéu al meu antic bloc. Però ja estic fent un altre, que l'únic que té en comú és el nom. Bé, i que sóc jo també, així que hauràs de continuar aguantant els meus gustos musicals... Quan el tingui una mica més adecentat (no m'aclareixo gens...) us el presento... I no sóc una mica desastre... Sóc MOLT desastre! Però així sóc jo...

està escrit ha dit...

Sóc la desastrosa de nou, fent proves...

txell ha dit...

no em puc creure que hagis estat capaç de fer una entrada tan curta al teu blog...això és històric!! ;-)

de totes maneres, contiunuo fascinada per la capacitat que tens d'allargar els moments...quantes pàgines portes amb el bàlash a ca na kisbis? i quants dies han passat? és increïble...

Pep ha dit...

El capítol d'en Bàlash a ca la guaridora ja s'ha acabat. Per açò és tan curta l'entrada (jejejeje).

De totes maneres no és que tengui capacitat per allargar les coses, és que als protas els passen moltes coses i totes tan interesants que s'han d'explicar per força (cregut que sóc, no?)

La seguent entrada serà l'inici del seguent capítol.