EN BÀRCAJ, EL FALCÓ.

Kisbis tenia fama benaguanyada de no aprofitar-se de la gent. Mai demanava un preu tancat, i només li pagava qui podia. I, per açò, moltes vegades es quedava sense cobrar. Deien d’ella que era un model de bona dona, que no n’hi havia de millor, però també deien que així mai no en sortirien de pobres, a ca la guaridora. Però, malgrat tot, se’n sortien; vivien del seu treball. I si per una vegada havia tingut la sort de topar amb qualcú com jo, d’una família amb prou hisenda per pagar, benvingut sia; per què desaprofitar-ho?
Malgrat aquest anar passant, era evident que les possibilitats de prosperar de la guaridora eren mínimes. Tenien gairebé res per a mercadejar; els camps de la família havien canviat de mans. Un reduït ramat de cabres els hi donava llet i formatge; prou per les menges de cada dia però per res més. I, per sort, també els hi quedava l’hort, del que se’n cuidava la mateixa guaridora. Per açò no m’estranyava que na Kisbis em cuidés com ho feia: jo era clau pel futur de la seva família. Després d’haver confirmat amb ma mare nostre prometatge, aquest futur havia mudat. Ca la guaridora emparentaria amb la casa del Bàlar, la més important; l’horitzó s’havia asserenat. Per un afortunat cop de timó, la nau de la guaridora, tan antiga com el mateix clan, reprendria el rumb que li pertocava, per llinatge i per rang. I jo, que estava profundament enamorat de n’Ainerís, me n’alegrava.
—Veig que t’has avançat, Bàlash. Venia a dir-te que t’aixequessis. Ara toca enfortir les cames, caminar. Com que pel pati seria poc voltar, quan es posi el sol et deixaré sortir; però just una passejada i t’acompanyarà n’Ainerís. Podriau vorejar la murada de a prop. I com que no trobareu ningú, res d’explicacions. Però, escoltem bé, foner capbuit: no vull ni un esfors. Així que, si et canses, li dius a ma filla i us retureu, o t’hi agafes i que t’ajudi a caminar. D’acord?
—D’acord. Obediència total. Si se’m permet, voldria preguntar..., i els meus germans? Què no han vingut?
—I tant! Germans i una caterva de companys atemorits. Els he foragitat de males maneres, que tinc una fama per mantenir. Les amenaces d’encanteris els ha fet fugir corrents; menys el petit. Com es diu?... Balèrish, sí; quin al·lotet! No se’n volia anar sense rallar-te d’un tresor que duia amagat al sarró: un pollet de falcó.
—Sí, en Balèrish..., no el coneixeu bé. No creu en màgies, només amb allò que pot entendre i tocar. Però, per contra, s’empesca unes històries... A jo m’agrada que me les conti. Què dieu, guaridora? Te raó, en Balèrish, de no creure en màgies?
—De vegades és bo de fer creure allò que som incapaços d’entendre, allò que no sabem explicar. El món en té, de secrets, fill meu, i qualcuns prou amagats; qui sap, potser... Però, rallant d’encanteris..., en Balèrish estava encantat! Quan tots han marxat, m’ha dit que no passessis pena per en Bàrcaj; crec que m’ha dit aquest nom. Sembla paraula nurair, veritat? Me l’ha ensenyat i..., per la Mare, que ho és de lleig! Vols dir que valia la pena gairebé deixar-se matar per un animaló com aquest?
—Serà meravellós, guaridora, segur! No l’heu vist mai, al falcó, volar?
—Què et penses? És clar, que jo també surt al camp. I amb açò tens raó, el falcó és veloç, i molt elegant.
Mentre la guaridora rallava, jo no podia fer una altra cosa que riure’m de la ocurrència d’en Balèrish. Ja l’hi havia posat nom, al falcó. Bàrcaj, el llamp; molt apropiat. Així era com anomenaven n’Amílcar a Ibèria. Un bon auguri, a bon segur.

EN BÀLASH, L'ELEGIT

Imatges de l'entrada del port natural de Cala Morell (costa N de Ciutadella), on es troba un asentament costaner de l'època pretalaiòtica -bastió colonial?- (foto superior) i una de les necròpolis més importants i més espectaculars de l'illa. Fotos d'en Pep Gómez.

Poc a poc, després de que aquella mescla impossible m’hagués baixat per la gola, vaig començar a sentir una gran pau que m’envaïa. La calor de la cara semblava haver minvat i l’aire del l’estança, fins allavonves carregat de bàfols angoixants, també s’aclaria. No podia ser res més: era el beuratge miraculós que m’estava fent efecte.
En entrar, na Kisbis havia deixat la porta oberta i una mica d’oratge s’escolava entre els moviments d’uns filats de margalló trenat; segur que allò també ajudava. Per tal d’incrementar-me el benestar, n’Ainerís no deixava de remullar-me el front. Vaig tornar-la a mirar i la vaig veure més formosa que mai. El somriure no l’havia abandonat i els colors de la cara li lluïen brillants. Què preciosa que estava! I com me l’estimava!
La veu de na Kisbis –com me n’havia oblidat, d’ella?- em va treure d’aquell estat d’ensopiment plaent.
—No et facis il·lusions, que ja t’ho veig a la cara. L’efecte és certament ràpid, però també passatger. Encara te’n falta molt... Has de descansar; intenta dormir tot el que puguis fins que hi torni. Sí, no et queixis, serà la mateixa. Sembla que t’ha agradat, no? —La ironia de la guaridora va aconseguir fer-me somriure—. Així m’agrades, Bàlash; és bon senyal. Estic segura que, en pocs dies, tornaràs a la normalitat. Reprendràs les pràctiques, poc a poc, però, amb molta calma. I a mesura que et trobis més fort, podràs incrementar el ritme de feina. Però, compte, si et passes, si no em fas cas, pots empitjorar. El mal intern que ha provocat la ferida, i que ara tenim boni controlat, pot reproduir-se. I llavors... No hi vull pensar! Amb un poc de sort i molt de la teva part, estaràs a punt pel Festival. Tot Balariash espera que tornis a guanyar, ja ho saps. I, qui som jo per decebre’ls?
Per la Mare estimada! Ja no hi pensava, jo, amb el Festival! Com ho podia haver oblidat? En què estaves pensant, Bàlash?, em vaig recriminar. No t’ho pots permetre, açò; tu no. Potser els teus companys... I, en canvi, ho havia fet: se m'havia oblidat.
Tot Balariash, i per què no dir-ho, també bona part dels bàlar, esperaven que fos jo qui dugués de nou la Força a ca nostra, sense deixar que reprengués el camí de ponent; tothom hi confiava. Els nurair estaven molt orgullosos, molt segurs de si mateixos, i sempre s’havien cregut els més forts; cosa que, per altre banda, també havien demostrat any rere any. Però l’any anterior s’havien endut una bona sorpresa: un al·lot de quinze anys els havia guanyat, i aquest al·lot era jo. I ara... No, no els hi podia fallar.
No podia deixar de donar-li voltes, a tot allò. Cert, em deia, sí que ho són, de creguts, els nurair. No fan res més que prear-se de que van ser els primers illencs en enir contactes amb els fenicis orientals, i que els van foragitar amb tot de gales costaneres. Però també va ser entre ells, des dels seus ports, des d’on van arrelar els ritus més sagnant. Segons ens havia ensenyat l’oficiant del santuari, aquella primera visió de la Força, la més oriental, reclamava sacrificis d’esperits joves, i ho va fer per molts anys; alens virginals, els anomenava n’Àrganir. Segons ell, entre els bàlar també s’havien fet un forat, aquelles creences, però ben prest les vam rebutjar per tornar a les ofrenes tradicionals: anyells, porcelles, aus de corral i, sobretot, el foc cerimonial que sempre cremava al peu d'on Tot es Troba. Aquelles hecatombes, sí, així els deia n’Àrganir, també s’havien exhaurit a ponent ja feia anys, però l’escletxa entre els dos clans mai no s’havia tancat; i encara hi era. Per sort, després de l’últim enfrontament -vés a saber quant feia, d’allò-, la rivalitat només la mostràvam als Festivals de la Força. Aquella festivitat, la qual sembla ser que antany solia esdevenir en veritables batalles, amb el pas dels anys s’havia convertit en una mena de competició esportiva. El mestre Hàntish les comparava a les olimpíades gregues –no sé com ho sabia, allò de Grècia en Hàntish, però així era: una lluita noble per saber qui era el més fort -vols dir que n’hi havia per tant?-. El mal és que, moltes vegades s'acabaven a cops i pedregades, les proves. I gairebé sempre guanyaven els nurair; supòs que, per açò, ningú no s’esperava la irrupció d’un al·lotet poc fet con era jo llavors. S’havien quedat de pedra.
Els glosadors, a les llegendes, cantaven que vindria un triat per unificar els clans. Però, qui se les creia, les llegendes? N’hi havia tantes i feia tant que les cantaven, i mai es feien realitat... I resulta que, quan vaig néixer, els presagis dels estels que va llegir el savi Àrganir, em van assenyalar com a l’elegit. Sembla ser que jo seria el unificador de les gloses; jo, qui duria la pau a l’illa i faria més pròsperes viles i casats. I ara, només a jo em tocava carregar aquella feixuguesa. I ho era molt, de feixuga... Els auguris mai no s’equivoquen, deia tothom. Però, i si per una vegada ho havien fet, d’equivocar-se? No n’estava massa segur de voler assumir tanta responsabilitat. Per què jo?
Tots aquests pensaments van passar pel meu cap, esvalotats com un falcat de perdius, molta renou però poc vol.
—Prometo obediència total —li vaig dir a la guaridora, com no podia ser d'una altra manera—. Em sotmetré a les vostres cures i engoliré els beuratges més repugnants que em vulgueu donar, i sense protestar! Únicament espero que la capacitat de guariment sigui proporcional a l’amargor.

I era cert: frissava per recuperar-me. Recuperar-me i demostrar que era mereixedor del títol que m’havien posat. Volia acontentar als que havien dipositat tantes esperances en al·loteu esbojarrat com jo. I, si era possible fer-ho, també demostrar-m'ho a jo mateix. Perquè si jo no n'estava convençut... En aquells moments envejava els germans, els cosins, a tots els companys, que no tenien una altra cosa a demostrar que la seva pròpia força. Maleït sia...

EL BEURATGE DE NA KISBIS

Estances de casa talaiòtica (Sa Torre d'en Galmés). Foto d'en Pep Gómez.

La reacció de ma mare havia estat just la que em temia. Segur que s’havia preocupat fins a morir, però mai no m’ho demostraria. Ni per un instant podia oblidar aquella fermesa que, de vegades, arribava a semblar-nos cruel.
La conec bé, a ma mare, em vaig dir. Ens estima més que a res en el món i faria qualsevol cosa per noltros. Llavors, si havia decidit deixar-me a ca la guaridora era perquè confiava en ella, del tot. Segur que era la forma més ràpida per recuperar-me.
Pobre, ma mare, sempre preocupada pel meu futur! D’ençà que vaig néixer i els estels van rallar, els seus esforços havien anat en una única direcció: aconseguir que s’acomplís l’auguri. Com l’omplia d’orgull que un dels seus cadells fos el predestinat a convertir-se en el bàlar més important! Però les coses no es fan soles, em recordava a tothora; i si qualque vegada se m’oblidava, ella m’ho tornava a recordar; què tot ens ho hem de guanyar, em deia. Sé que el destí passa per anar-me’n enfora i que, per assolir-lo, necessitaré les forces intactes, sense merxes ni cicatrius que m’alenteixin el voleiar dels braços, que afebleixin el cop de les meves pedres. No, jo tinc que ser un guerrer sencer; sinó, com podré guiar la meva illa cap a la unitat augurada?
Ajagut i adolorit, vaig maleir al falcó. Però ben mirat..., quina culpa en tenia, pobre animal? Ella només defenia la niada com a bona mare, com ho faria la meva si arribés el cas. O com ho faria jo per n’Ainerís, pels germans, pels meus fills quan els tingués. Bé, deixau, Bàlash, que tampoc en trauràs res de culpar-te. Ben cert que he sigut un inconscient, però ja està fet. Ara només puc esperar. I pregar a la Mare per a que tot vagi bé? Mai fa mal, açò.
Na Kisbis va tornar amb un tassó a les mans. Just entrar, l’estança es va omplir d’aromes suaus, d’unes fragàncies que sortien del beuratge fumejant; només olorar-les em vaig sentir reconfortat. Se’m va desembullar el cap i la vista se’m va desentelar. Era com si les arts més amagades de la guaridora, aquella màgia de la que tothom rallava, m’hagués envoltat per fer-me millorar d’una flairada.
—Pren açò, Bàlash. Beu-t’ho ara que encara és calent. I t’ho has de prendre tot, i sense protestar. Res de no m’agrada, que és amarg i tot açò que deis els homos, que ja us conec, jo, al homos! Voleu donar-vos-les de durs i després us queixeu per qualsevol cosa.
Sense gaires miraments em va posar el tassó a la boca i em va fer engolir-lo; cremava. Se’l vaig arrebassar de les mans per, obedient, continuar bevent, aquesta vegada, però, amb xarrupades curtes i bufant abans d’intentar fer-ne un altre. Na Kisbis se’n reia pel baix. Ara sabia perquè m’havia avisat, la guaridora. Què ho era d’amarg, allò! Quin oi!
—Sé que no ho tindria que demanar, açò, però, com pot ser que un beuratge tan dolent, imbevible diria jo, pugui arribar a guarir? —I és que era incapaç de fer dos glops seguits sense recuperar l’alè.
—Que te’l beguis, et dic! Només t’ha d’importar que guareix, i res més. No ets el primer que se la beu, aquesta tisana. O et creus especial, tu?
—I tant que no... Però, i aquest sabor tan amarg? —N’Ainerís també se’n reia, però jo no li veia la gràcia per enlloc.
—Si insisteixes... però t’aviso que, saber-ho, no li treurà l’amargor. El sabor que dius no poder soportar se’l dona l’arrel de l’aristolòquia. La conèixes? Me’n refio més de la que creix a les cales de tramuntana abans que la dels canyars; aquesta me la van dur d’ets Alocs. I l’olor..., ah!, açò sí que t’agrada, eh? Menta i camamil·la, però potser ja ho has endevinat. I ja no et diré res més, foner xafarder, que és el meu secret. N’Ainerís ja el coneix; però és que ella és ma hereua i ho ha de saber tot.
—I açò em traurà les febres? I recuperar les forces? Sembla cosa de màgia... Tan dolent i alhora tan bo...
—De màgia, res, fill meu: ciència, a açò se li diu ciència, i art. L’art de guarir. Et confesso que l’eficàcia del beuratge depèn molt d’un ingredient força estrany, i que no sempre en tinc. —Va mirar sa filla i va afegir—: Què fem, Ainerís? Li diem? D’acord, però només perquè tu vols... Escolta, Bàlash, és un secret —i va abaixar la veu—: l’escorça de l’arbre d’orient. Me la duen aposta els mercaders, des de l’orient més llunyà, a l’altra banda del mar. Però has tingut sort: me’n quedava un grapat; prou per les teves tisanes. Açò sí, qui vengui ara es tindrà que esperar. I prou de xerrameca i beu. Em vaig carregar de valor i vaig seguir xarrupant la maleïda tisana. Em vaig prometre que ningú mai no dirà que en Bàlash de Balariash s’ha fet enrere per por d’una tisana, per molt amargant que sia. I si aquest suplici m’ha de servir per millorar, me beuré totes les tisanes del món, per dolentes que siguin. Confiï en la guaridora, i amb n’Ainerís. Elles m’adobaran i tornaré a ser en Bàlash d’ahir. Ves quines coses, vaig seguir rumiant, només va ser ahir que em vaig despenjar pel penyal? Em semblava que havien passat jornades senceres des de llavors. L’estat d’inconsciència en què m’havia vist postrat m’havia fet perdre la noció del temps. Hores d’ara em sentia inútil, allà estirat, sense poder-me moure. I estava avergonyit perquè havia estat el meu capbuit el que m’havia dut fins aquell estat. L’únic de bo que tenia tot allò era la proximitat de ma estimada, i la seva mà, tocant-me.

EN BÀLASH ES DESPERTA A CA LA GUARIDORA

Sala hipòstila adosada a csa talaiòtica (Sa Torre d'en Galmés -magatzem, cortal?-). Foto pep Gómez.

Quan vaig despertar no sabia on era. Què m’estava passant? Tenia el cap embullat i em redoblava com el timbal d’un glossador embogit; i feixuc, com la pedra capselera més gran del santuari. Braços i cames semblaven voler emprendre el vol, cadascun pel seu compte. Per provar-me, vaig intentar moure’ls, un rere l’altra; però, res, es van negar a obeir-me. I els ulls..., els ulls tampoc se m’obrien. Em coïen de forma insuportable. Sentia la urgent necessitat de fregar-me’ls. Però, com fer-ho si no podia moure’m? Potser som mort i açò és el que senten els que són de camí cap a la Mare.
I llavors, un regalim fred se’m van escolar coll avall. I el cos, que jo imaginava inert, va esclatar en esgarrifances que ja no vaig poder controlar. Així, tot tremolant, vaig tenir la certesa de que, almanco, era viu.
Quan ja pensava que la tremolor mai no s’acabaria, vaig sentir un cop de frescor al front que em va tranquil·litzar; per força, el contrast em va deixondir una poc. Tornava al món dels vius. I com sorgint-me del recó més amagat, d’on jo pensava que ja no em quedava res, vaig sentir créixer una bonança impensable, un plaer mai imaginat. Fins i tot podria assegurar que vaig veure com els mals esperits m’abandonaven i com l’escalfor, que fins aleshores m’havia consumit, s’esvaïa.
Una suavitat amagada, l’acaronament d’uns dits dolços però forts alhora, em va acaronar la pell bullent de les galtes. Una explosió d’aromes coneguts es va mesclar amb un reguitzell d’incerteses. Però tota aquella barreja, força inquietant, em va dur la certesa de que aquells eren els seus dits: eren les mans de ma estimada que m’estiraven cap a la vida.
Ainerís... Ainerís era al meu costat. Sí... Desconec com ho va fer, però ja no hi pensava, en tremolors; poc m’importava aquell tabaleig dissonant que poc abans m’embogia. Era sa màgia la que m’estava duent una llum nova que tot m’ho aclaria: el sentits i les certeses. Sí, era viu, i era amb ella. Què més volia?
La seva veu m’arribava esmorteïda, com si fos molt més enfora del que les seves mans volien confirmar-me. De nou vaig intentar a obrir el ulls, i aquella vegada ho vaig aconseguir. I allà era ella: la visió més desitjada, que va aparèixer entre boires espesses, difuminada com la llum del capvespre. Vaig fer esforços enormes per esclarir la mirada. Desitjava beure-me-la sencera, engolir-la d’una empassada. Però no sabia com fer-ho perquè el cos m’obeís. Sentia com si surés, com si les ones se me'n duguessin sense poder fer-hi res per rebel·lar-me. I encara que sabia que ella m’esguardava, que per fi tenia a què agafar-me, era incapaç de returar el desgavell que m’assetjava.
Una veu aguda, distorsionada, que gairebé no vaig ni reconèixer, va ressonar-me eixordadora.
—Mare, corre, vine! En Bàlash! S’ha despertat!
—No cridis, no veus que el molestaràs? —La veu de na Kisbis encara m’arribava més allunyada i, de fet, no estava gens segur d’entendre-la; potser només m’imaginava què deia—. Deu tenir el cap com un timbal i si crides...
—No estic cridant, mare. —La pobre Ainerís havia baixat el to de veu fins a convertir-lo en un xiuxiueig gairebé inapreciable—. Mai faria res que pogués molestar-lo.
—Surt... Va, deixa’m passar.
Llavors vaig aconseguir mirar els ulls de ma estimada. Volia dir-li tantes coses! Tot el que sempre havia desitjat dir-li des de la distància, a les cisternes, al mercat, a qualsevol lloc on la trobava. Però ella mantenia la mirada abaixada, avergonyida. Tampoc no vaig atrevir-me a rallar; de fet, no sé si hagués tingut prou forces per fer-ho. Malgrat tot, em vaig tranquil·litzar pensant que, per ventura, ben prest podria obrir-li el cor, dir-li quant me l’estimava. Les amorosies que empenyien per escapar-se’m se les murmuraria a cau d’orella, sense mirades amagades, sense sentiments llunyans.
Per fi, vaig recollir forces de no sé on, i vaig dir:
—No, guaridora, deixa-la que no em molesta. —I aquella veu no em va semblar la meva; era més dèbil, com esqueixada, però, estranyament, amb un to més greu del que la recordava; i havia aconseguit dir la frase sencera. Tot un progrés.
—Calla, Bàlash. No intentis xerrar. —La mirada de na Kisbis, que aquesta sí la vaig poder veure, era dura, gens amorosa—. Despertes i ja vols menjar-te el món. Foners..., sempre igual! Descansa, què bona falta et fa. Ta ferida encara és tendre i qualsevol esforç pot revifar-la. Ara mateix, quan aquesta escandalosa m’ha cridat, estava preparant-te una tisana, que et beuràs com un bon al·lot. Estàs millor, és cert, però els focs encara et cremen. No ens podem descuidar.
I després de dir açò, ens va deixar sols. Vaig mirar de nou a ma estimada, i aquesta vegada nostres ulls es van creuar per uns instant.
—Gràcies, Ainerís —vaig gosar dir-li—. Sense voltros, mai no m’hagués curat.
—No frissis tant. Encara no n’estàs de curat, Bàlash. —Aquella veu tan dolça, ara sense distorsionar, va ser com el millor dels beuratges que m’haguessin pogut preparar. Llavors, per reforçar aquella sensació tan plaent, em va posar la mà al braç—. Però ho faràs, et curaràs. Ma mare és la millor guaridora de l’illa i m’ha promès que quedaràs com a nou. I ara, fes-li cas i descansa. La tisana t’anirà molt bé. Ja la vas prendre, però com que no hi eres...

EN BÀLASH A CA NA KISBIS, LA GUARIDORA (continuació)

Planell de ca na Kisbis (casa 2 de sa Torre d'en Galmés).

Amb puntades petites i molt juntes la guaridora li cosí la ferida. Volia que la cicatriu, per altra banda inevitable , no fos escandalosa i marqués de per vida l’esquena nua del foner. No era aquella una ferida de la què enorgullir-se, pel que tampoc no hi havia per què fer-la massa evident.
En Bàlash de nou suportà el mal en silenci, encara que fou ben prop d’estamordir-se. Una suor freda li amarava el cos. Malgrat aquella fredor, notava com una escalfor intensa li enrogia la cara i les puntes dels dits se li tornaven com a branquillons ressecs.
Un cop enllestit el recosit, na Kisbis el cobrí amb un bon grapat de l’emplastre i, per damunt, hi escampà un punyat d’aquella argila que estotjava amb tanta gelosia.
—Ja estem.
—Gràc...
—Prou, calla’t. Qui t’ha dit que podies rallar? Ho faràs quan jo t’ho digui. I, a veure, ta mare, per què no és aquí? No serà que no en sap res, no?
—No... Els germans... Volia... volia arribar per l’ullastre.
—Quin una n’és fet que no vols que ta mare se n’assabenti? Sí saps que ho farà... Ho sap tot, ta mare.
—Un falcó..., per caçar... Em vaig despenjar pel tallat... —Amb un gest de dolor, en Bàlash aixecà el cap—. Els pares... L’esquena..., cremava...
Na Kisbis mirà a sa filla i va dir sense fer gaire cas al ferit:
—Si ja ho dic jo: uns inconscients són els homos. —Després, mirà de nou en Bàlash i continuà amb veu enfadada—: I tu, capbuit, si fas comptes fer coses que surten de la normalitat, malda tenir les esquenes cobertes. T’has de poder defensar. O no t’ho ensenya, açò, aquell vellot d’en Hàntish? Bé, si més no, ara tindràs un bon trau que t’ho recordarà per sempre. I prega perquè puguis moure l’espatlla amb normalitat. Sinó, ja me diràs com t’ho faràs per llançar, eh? —I de nou per sa filla—: Què t'he dit?: uns egoistes inconscients. Només pensen en ells, els homos. Ai...
—Deixa-ho ja, mare, no veus que pateix?
—I vols dir que no li està prou bé, patir? Però, és clar, com que tu n’estàs d’aquest capbuit... Per açò el defenses. —El ferit se les mirava amb la cara desfigurada pel mal, però en bona part també per l’espant: no s’esperava aquella esbroncada. Per fi, na Kisbis es mirà de nou l'al·lot ja més calmada—: La veritat, per una banda em sap greu ta ferida, perquè ets un bon al·lot. Però per una altra.., és que mereixeries quedar-te esgarrat. —Li va posar la mà al front i proseguí, ara amb veu més endolcida—: Però, no, no pateixis. Tens sort de que som la millor guaridora de l’illa. I no som jo que ho dic, eh?, que consti. Quedaràs prou bé per fonejar qualsevol bagenada que se t’acudeixi de fonejar. Però... Sí, sempre hi ha un però, què et pensaves?: tindràs d’esforçar-te. I no et serà gens fàcil. Qui la fa, la paga, estimat. Pens que ja ho ets aprés, açò.
Encara que mai no li havien agradat els retrets, en Bàlash no va tenir més remei que donar-li la raó. Era forta, aquella dona, potser tant com sa mare, i quin caràcter... Tal vegada, si s’hagués embarcat ella i no son marit, les coses haguessin rutllat d’altra manera per la família. Però no era feina de dones, lluitar. Per sort per la comunitat, i de manera especial pel jove, és clar, na Kisbis havia continuat la tasca que millor sabia fer: guarir.
Però el discurs no havia acabat:
—I, ara, Bàlash, oblida’t de que ta mare no se n’assabenti. Tot d’una enviaré n’Ainerís a dir-li-ho. Tranquil, que no l’espatarem gaire. Açò sí: faig comptes dir-li la veritat. Que has de reposar uns quants dies sense moure’t. Que te’m de fer cures, renovar-te l’emplastre fins que la ferida es tanqui del tot; i, sobre tot, que no vull que sagni amb el primer sotrac. Li demanarem que et quedis aquí, a ca nostra. Què et sembla? Així podrem cuidar-te millor. —I amb un somriure irònic, afegí—: T’imagines que no quedessis prou bé i que, per açò, no s’acompleixin els designis dels astres? Encara seria culpa meva, que la guaridora et va adobar malament. No res; t’has de posar bé per convertir-te en el foner més famós, l’elegit pels estels; açò diu tothom, no? Idò, noltros et cuidarem, n’Ainerís i jo. A que sí, filla?
N'Ainerís s’enrajolà de dalt a baix. Sense fer-li cas, sa mare li tocà el genoll i li féu una senya amb el cap; en va tenir prou. L’al·lota sortí corrents per avisar na Katis.
Pel seu cantó, en Bàlash s’enfonsava al jaç. Sinó en tenia prou amb el mal de la ferida, ara, el temor a sa mare l’arronçava encara més. Por li feia enfrontar-s’hi. Ben bé, però, no n’estava segur què li sabia més greu: sí l’enuig de sa mare o que n’Ainerís en fos testimoni. Poc a poc, tot emprant la poca claredat que li restava, s’adonà que no hi podia fer res, que tindria que rebre el que li vingués, empassar-s’ho i, sobretot, recuperar-se el més prest possible. Ho faria, i tant! Encara que, hores d’ara, se sentís sense forces, ni per recuperar-se ni per res. Braços i cames li pesaven com a troncs inerts i tenia el cap com a emboirat; a més, tot li rodava i li feia mal el cap. Tenia raó la guaridora: tindria d’esforçar-se. Sí, ho faria. De fet, potser només eren les ganes, però com si, ara, un cop finalitzades les cures, se sentís un poc millor.
—Estigues quiet, foner inconscient. —Na Kisbis el va veure inquiet—. T’has portat prou bé; no ho espatllis, ara. Ens has demostrat que ets valent: has aguantat sense queixar-te; i pocs n’he vist que ho hagin pogut fer. I prou que sé el mal que t’he fet, creu-me. Descansa, Bàlash. Descansa i, d'aquí no res, et trobaràs millor.
Li posà la mà al front. Em preocupa aquesta escalfor. El remei per les febres, sí, li farà falta. Ara..., no me’n record si me’n queda, d’escorça d’orient. Potser al flascó de dalt... I sinó..., bé, qualque cosa trobarem. Quan no n'has trobat, de solucions, Kisbis? Idò...
I una altra vegada per en Bàlash:

—Ara tornaré, d'acord? Mentrestant, aprofita per pregar-li a la Deessa Bonadona, Bàlash, que se n’apiadi de tu. Et farà falta el seu suport perquè ta mare no acabi la feina del falcó.

I quan se n'anava, ho va fer flastomant. No es just fer patir a una mare d’aquesta manera. Si fossis fill meu...

EN BÀLASH ARRIBA A CA NA KISBIS

Després de patir el turment del coster, en Bàlash arribà a ca la guaridora. Hores d’ara, l’esquena li cremava com un mar de flames. El dolor era tan insuportable que tingué que estalonar-se al llindar, sense esma per fer ni una passa més.
—Ainerís, Ainerís...
A l’al·lota, que feinejava pel pati, li semblà reconèixer la veu. Sí, era el seu estimat! Però quina veu més desmaiada... I si qualcú s’havia fet mal? O, pitjor encara, i si era ell qui estava malalt? En Bàlash no s’atreviria a visitar-la sense demanar-li permís a sa mare, i manco en aquella hora; no, no era tan agosarat. Així que qualque de dolent pasava.
Resolta, però amb el rostre marcat per la preocupació, obrí la porta. Just veure’l, n’Ainerís se n'adonà que en Bàlash estava ferit. L’agafà per la cintura, el féu entrar al portal i el va seure al banc de pedra del pati, en el primer recó buit que va trobar.
—Mare, mare! Frissa, és en Bàlash. Malferit! —N’Ainerís cridava sense deixar de aguantar el cap mig desmaiat del jove .
La guaridora arribà eixugant-se les mans al davantal i, després d’una certa sorpresa inicial, estudià amb mirada experta els ulls del ferit.
En Bàlash, amb mitja veu, li digué:
—La ferida..., l’esquena, guaridora.
—Prou que ho sé. Però el mal ja t’ha envaït. Els ulls m’ho mostren. Tot m’ho mostren, el ulls. I a tu t’espurnegen com el caliu encés. I açò vol dir que el mal t’està posseint; són les febres. Així que no ens podem enredar en xerrades inútils. —Mentrestant, na Kisbis enretirava l’embenatge sagnat—. Ainerís, desperta! Deixa de mirar-lo com si fos homo mort i fes qualque cosa de profit. Ajuda’m; agafe’l, cap el jaç. Ha de reposar. Vés netejant-lo, i fes-ho tot d’una. La ferida amb aigua d’escabiosa; i recorda: tèbia, que no cremi. Malda que quedi ben neta, sense restes de bruticia. Remena-la bé, sense por de fer-li mal, que no res ha de malbaratar la curació. Sí, ja sé que ho saps, però ara no hi ets. —Sa mare sempre aprofitava per alliçonar-la—: Després, benes netes, ben fort i sense por de fer-li mal. I mentrestant m’esperes, refresca'l amb aigua de roses. Vaig a preparar un emplastre fresc, que els que tenim estan un poc passats. -I mentre se n'anana-: Esper que no sigui massa tard. Els mals esperits...
Na Kisbis s’apressà cap a l’estudi del fons, on preparava els guariments. Aquella sala, la més fosca de la casa, era atapeïda de flascons i cossiols de tota mida, i sempre hi coïa qualque cosa en un petit foc. La guaridora, amb moviments precisos, obrí un pot rere l’altra, sense dubtes. Tenia molt clar què cercava, quins remeis eres els adients. Així, els pots i saquests es foren arrenglerant al seu davant fins que na Kisbis se sentí satisfeta. Tot seguit, tancà els ulls per demanar l’estaló de la Mare Guaridora i afegí un grapat d’hipèric en un morter d’ullastre; el triturà ben fi. Després li ajuntà un brot de molsa del torrent, una busca de liquen d’alzina i un trosset de rosegó de pa mig florit. Ho tornà a remenar tot, aquesta vegada maldant de no triturar-ho. Per donar-li la consistència precisa, li afegí una mesura de sèu de bou que havia bullit dues vegades; per clarificar-lo, li havia dit a sa filla quan aquesta es queixà per l’olor de la segona bullida. Poc satisfeta, n’afegí un poc més, de sèu. Per fi, amb un gest de conformitat, decidí que l’ungüent tenia la fermesa desitjada. En acabar, trià un gerro de boca ample del recó més fosc de la cambra, un kàlathoi foraster ornat d’animals en negre on guardava l’argila cicatritzant, ben protegida per una pedra plana de gres porós. Perquè l’argila ha de respirar, Ainerís, que així es manté pura i el seu efecte és immediat. Aquella terra de propietats meravelloses se la duien des de les faldes d’un dels turons rogencs de vora mar, a tramuntana, que no pot ser d’una altre banda, recorda-ho, filla, d’aquell coster i de cap més; sempre procurava tenir-ne una bona provisió. Un cop va haver embolicat l’argila en un drap humitejat, agafà una caixa de fusta d’un prestatge del costat de la porta. Abans d’obrir-la, passà suaument la mà per sobre dels signes gravats: uns petits cercles concèntrics flanquejats per un reixat. Era una caixeta antiga, herència de l'estirp més antiga de les guaridores de Balariash, on hi guardava les agulles d’os i bronze que emprava per cosir ferides; tot un tresor. Tot seguit, agafà el bolic de nervis i tendons estirats que emprava per suturar. Per fi, carregada amb tot el que li feia falta, retornà al costat de n’Ainerís i el jove malferit. Tot el procés li dugué poc temps, a na Kisbis. La precisió dels moviments, la mesura del pas entre aquell desgavell de còssils i gibrells, de cabassos i paners que vessaven, feia que mai fes trajectes inútils. Cada cosa tenia el seu lloc i tot era a l’abast. Fins i tot el sostre baix, creuat per bigues de mata sobre les que descansava el teulat de bruc i canyís enfangat, n’era ple: manats d’herbes posades a secar. Era un racó a vessar d’olors intenses, que s’entremesclaven fins aclaparar al que no n’estava acostumat. Des de les agradables flaires de la menta, la camamil·la, el romaní, la farigola o el tem, fins a fortors poc definides que sorgien de cubells arraconats, com si volguessin passar desapercebuts. De tot hi havia

NA KISBIS, GUARIDORA DE BALARIASH

Ca na Kisbis, la guaridora de Balariash (cercle excavat a Sa Torre d'en Galmés, costat nord). Foto d'en Pep Gómez.

Previ: en Bàlash, ferit pel falcó en voler robar-li un poll del niu, envia son germans a ca seva per enredar sa mare. Mentrestant, ell se'n va a ca la guaridora perquè el sani sense que sa mare se n'entemi.

Així que els germans marxaren, en Bàlash agafà el camineu que rodejava el turó fins enfilar-se per l’altra banda. Era allà on, adossada a la murada septentrional, s’aixecava la llar de la guaridora. Des d’aquell costat del poble la vista perdia el blau del mar, però s’omplia d’una verdor difícil d’imaginar. Els sembrats sovintejaven fins el Turó Sagrat, el clar dominador del paisatge illenc, i també cap el fortí d’Ialash, un dels antics bastions fronterers dels bàlar. Envoltant-los, com un mosaic inacabat, els alzinars enfosquien uns camps que s’allunyaven cap a els turons vermells de més enllà i les ondulacions fonedisses de la tramuntana més turmentada.
En Bàlash sabia que la guaridora i sa filla serien a casa. Segur que ja haurien retornat dels camps. En aquell hora, quan el capvespre es torna fosquet, tothom s’abocava a les feines domèstiques, i elles, en açò, no eren diferents dels altres. Les trobaria feinejant, atrafagades entre perols fumejants, mesclant ungüents i esmicolant compostos pels beuratges.
A mesura que caminava, la ferida li feia més mal. La pressió de l’embenatge d’en Kàstysh el martiritzava. El cap li rodava. Aquell camí, que tantes vegades havia fent encalçant-se amb els companys, ara no s’acabava mai, esgotador, i es veia obligat a alenar cada vegada més profundament per aconseguir un poc d'aire que li permetés d’arribar. I encara sort que no hi havia ningú xafardejant. Sinó, tot serien raons, i sa mare s’assabentaria abans d’hora, del malpàs. Per sort per l'al·lot, molts dels casalots d’aquell costat estaven en desús i, la majoria, sense habitar. Tothom havia cercat el raval assolellat de migjorn per tal de fugir d'humitats i vents. Tothom havia percaçat mudança, menys els de ca la guaridora i un parell més. Ells es mantenien fidels a la llar dels avantpassats.
Ca na Kisbis era una casa estranya, i no només per ser ca la guaridora, que amb açò ja n'hi hauria prou. Era una casa sense homos, ni a l’illa ni tampoc embarcats. Només la feina com a guaridora, tres campeus que conreaven i quatre cabres que duien a pasturar, mantenien l’economia familiar. N'Ainerís i ses dues germanes petites s’hi encarregaven. Munyien i formatjaven, i també llauraven i collien. No es podien permetre ni servents ni ajudants. La família de la guaridora, per molt que fos dels bàlar originals, era de les més pobres de Balariash. Na Kisbis, fins allavoneses, havia estat una dona sense sort. De ben jove maridà amb en Bórash, el fill d’un modest propietari rural de Jàmash, de l’altra banda del Gran Barranc. Contaven mantenir-se amb l’herència de la jove i amb els beneficis de les terres familiars del marit; també contaven amb la sort d'en Bórash com a mercenari, ja que tenia previst embarcar-se ben prest. Però un estiu de molta sequera, un incendi paürós assolà la propietat del sogres. Va ser just quan la lleva d'en Bórash acabava de salpar. Ho perderen tot, els hisendats. Els ramats moriren asfixiats dins del cortal; les collites socarrimades no donaren ni un miserable gra. I el fill petit, un al·lotet de just deu anys que els feia de pastor, fou trobat mort, cremat entre els bens. Els sogres de la guaridora embogiren i ella, malgrat la seves arts, no hi pogué fer res per consolar-los. Ben cert que prou en tenia amb les filles que li havia deixat son marit. A tot açò, s’hi afegí la notícia de la mort dels altres dos germans d’en Bórash, els que lluitaven a l’Àfrica. Als empobrits sogres tan sols els quedava un fill per sostenir-los en sa vellesa: en Bórash. Na Kisbis, després de veure’ls com s’esfondraven, els acollí a Balariash. Però, per culminar la desgràcia, en Bòrash fou mort just desembarcà, sense temps d'enviar-los ni el fruit d’una miserable campanya victoriosa. Quan la mala nova arribà, els pobres ancians deixaren de menjar i es consumiren, sense que na Kisbis aconseguís fer-los reviscolar. Un rere l’altra, ambdós moriren, escanyolits i amb la mirada perduda. Però la jove era de mena forta, i ella sí que ho va superar. Tenia tres filles ben sanes i que ja tenien edat per treballar. Gaudia d’una feina que estimava i que ni podia ni volia abandonar. Tenia ca seva, la dels avantpassats, quatre trossos de terra dels seus pares i un grapat d’animals per cuidar. Què més puc demanar? No hauré de manllevar; no, no ho faré.
Eren moltes les nits en què na Kisbis, esgotada, mentrestant buscava una son esquívola, imaginava una vida diferent. Si tan sol li hagués sabut fer un fill mascle, en Bórash... Potser la sort li hagués mudat. Tal vegada hagués estat l’heroi afortunat que els mancava, un foner victorios. Però, d'entre aquella desesperança, sempre reeixia una nova guaridora que s’enfortia de nou. Tres filles..., açò és tot. Ainerís, la major i hereva de les seves arts, seria una gran guaridora; millor que ella. Per aquest costat, tot aclarit. I per les petites, bé tot arribarà. No m’han sortit gaire llestes, les petites. Són com son pare, pobretes: bones filletes però curtes de gambals. Tindré que buscar-les un bon marit. Són polides i feinants, així que no els hi mancaran pretendents. Potser no som rics, noltros, però tenim un llinatge: som dels bàlar originals, noltros; açò hauria de contar.