dimecres, 2 d’octubre del 2013

FANALS DE SANG

Ja l'havia penjat al blog, aquest relat, fa força temps, però com que ara ha quedat finalista en el I Premi Literari de Narrativa Breu: HISTÒRIES I MEMÒRIA DE L’EIXAMPLE, el torno a penjar. Si no l'heu llegit espero que us agradi i si ja el vàreu llegir i us bé de gust rellegir-lo, endavant! 






La dona, pas insegur, surt del bar encalçada per una bafarada de llum rogenca. La cabellera rossa, llarguíssima, se li balanceja al trontoll d’uns tacons d’agulla vermells i de punta interminable. Els rinxols es belluguen desmanegats, absents de la seva harmonia habitual. En la cantonada, Aragó amb Borrell, la llum de primera farola esgrogueeix el passos incerts de la rossa. I ella, capbaix, sospira exhausta, s’hi abraça i s’abandona. La rosada amara el tub metàl·lic i humiteja la brusa rosa i esparracada. Amb la mà, dits llarguíssims amb ungles d’un roig llampant, intenta enretirar-se els cabells de la cara. I quan ho aconsegueix, apareixen uns ulls clars com el cel del dia més ras, emmarcats per unes pestanyes llarguíssimes i perfectament rimelades, un blau fora de lloc en una matinada tan fosca. La dona mira endavant i el celest se li ennuvola, sacsejat per la pitjor de les tempestes. Els cabells queden atrapats rere l’orella, arracada d’or i perla bona, i la mà cau al costat, somorta. Un regalim llefiscós avança des de les polses per enfosquir-li el rostre, ara més pàl·lid que mai; faccions eslaves, perfectes, on només el maquillatge hi afegeix un toc de color. La rossa aixeca la mirada i mormola un fins el cafè, si us plau. O almenys fins la següent farola.
   Més de trenta? Vol dir? Ningú no ho diria, escolti, quins trenta, déu sagrat! L’Olga, sí, la del bar.. Preciosa, escolti. Ostres, no sé... Ory? A la cantonada de Borrell. Vol dir que cal, el nom? No, sola gairebé mai. Sempre hi ha un tio quadrat, escolti. Braços enormes i samarreta negra. Ei, que a mi no m’enganyen: un mafiós, segur. Hi ha mar de fons, en aquell bar, tothom és massa ben plantat. El paio? Ui, esperi... Àlex, Alexis..., Alexei... Ja sap, parlen tan estrany. Ei, no, que a ell ni me’l miro, que a mi em van les ties, escolti. Que no sóc marica, jo! Per què m’ho diu, això? Ja n’hi ha prou, de mariques, al barri, però jo no. Que no, home! Jo, com els tios d’abans: pèl al pit i ties bones. Ella? Sí, com una model. Però, que no n’hem parlat, ja, d’això? Per què hi torna? I jo què sé, d’on és! De l’est, segur. I maquíssima. Que ja li ho he dit, això. Sí, preciosa!
   La rossa es mira els peus amb els ulls emboirats. S’esforçà en mantenir l’equilibri a sobre d’aquells quinze centímetres impossibles. Per mirar de no caure, s’estalona a la segona farola. Hi ha arribat. Intenta treure’s les sabates i ho aconsegueix al tercer intent. Els tacons cauen sota la llum del fanal, descolorits per la grogor de l’enllumenat, com el fetitxe d’un col·leccionista pertorbat. Intenta reprendre el pas sense adonar-se que la faldilla negre, curtíssima, se li ha aixecat per deixar a la vista l’encaix de les mitges i els lligacames, també negres. Després d’una passa insegura, les mitges plenes d’estralls esclaten per mostrar unes ungles d’un vermell tan escandalós com el de les mans. La dona aixeca els ulls i dues llàgrimes ennegrides corren galtes avall. Defallida, s’ abraça a la tercera farola. La sang que se li escola coll avall des de les polses arriba al canaló d’uns pits enlairats i enfosqueix els esparracs de la brusa. I la rossa només pot mormolar en veu baixa, una altra. Fins el cafè, si us plau!
   Sí, els diumenges, de vegades. Ja sap: la cervesa, el Barça... De nit? o sóc gaire de sortir, jo. Amb ell? No, que va! Només parlo amb ella i, res, quatre paraules. No, no, sempre serveix ella, a la barra i a la terrassa. Ui, sí, escolti, amb aquelles minifaldilles que..., déu meu!, i bruses mig obertes que mostren pitarram. I quina pitrera, escolti! L’altre dia en duia una de rosa que..., uf! Sembla que vulgui provocar. Ei, d’acord, d’acord, no cal que es posi així, escolti. Quina gràcia, escolti, jo li dic, Olga, estrella. Eh?, eh? Estrella. Entén? Estrella! I ella me riu la gracieta. Que sí, que és preciosa. Per què m’ho torna a preguntar? A qui no li agraden, les ties com aquesta? Eh? Què vol dir? No, no, mai no he gosat proposar-li res, jo. Què no el coneixen, al paio? Ja li he dit que és un armari de dos portes, escolti; qualsevol! Què? Com que és mort? L’Alexei? Bé, els mafiosos, ja se sap.
   La rossa ja no pot fer ni un pas. A la tercera farola, davant la disco llatina, prega perquè els goril·les de la porta estiguin al cas. Mala sort, Olga, continua. Dues passes i els genolls se li dobleguen. S’enfonsa. Les mans, per instint, han returat el sotrac. El cop fa que la cabellera se li escapi endavant, una onada rossa que li cobreix la cara per, tot seguit, encalmar-se. Els dos últims fanals li ha esgotat les forces. No pot ni plorar. El rierol de sang troba camí lliure per vessar damunt les llambordes. De genolls, Olga, de genolls podràs. I mentre s’arrossega sobre la humitat i la sang, una veu li retrona dins del cap; el malson retorna. De genolls, li diu aquella veu; mala puta, que no fa més que provocar! I ella es prega que un més, Olga, un més, un fanal més i els trobaràs.  
   No, ahir no vaig sortir. Que no li he dit que no? Per què no m’escolta? Però, a veure, què passa? Ei, ei, tranquil, escolti. Però, què fa?, que no cal tanta... Collons, que fa? Ei, a mi no em toqui, eh? Conec els meus drets, jo. Com que això no és una pel·lícula? I què? D’acord, d’acord. Tranquil, home, tranquil. El nom, diu? Quin nom? El meu? Ja li he dit, no? Ah..., el de la tia! Ooolga, se l’he repetit mil vegades. Merda, que sí, que era preciosa. Què? He dit era, jo? A no, a mi no em vulgui enredar, escolti. Què volen, de mi? Digui-m’ho clar d’una puta vegada. Ahir? Sí, sol. Bé, no del tot, que vaig dur una puta. I jo que sé, al telèfon hi haurà la trucada, no? No és això el què fan els CSI? Ei, que no, escolti, que no me’n foto. Doncs serien les onze, o les dotze. I jo què sé... Ei, tranquil, que no cal cridar. L’Alexei? I jo què sé... Ja li he dit: un mafiós. La puta? Sí, rossa. Sí, m’agraden rosses. Que hi ha cap mal? A qui, a la puta? No, no, que va; jo no sóc de pegar, escolti. L’Olga, diu? No, ahir no; es a dir, sí. Sí que la vaig veure, ahir, de passada, però, eh? Duia la brusa rosa, sí, mig descordada. Sempre provocava, la tia. Què? He dit provocava? Escolti, que no s’equivoca mai, vostè? 
   La cabellera de la rossa s’escampa pel terra dessota del quart fanal, a tocar del Cafè, cantonada d’Aragó amb Urgell. Dos cotxes dels mossos en doble fila, escortats per un parell de motos de la urbana i una ambulància del 061. I ella, sense forces ni per moure’s, gemega si us plau, auxili! Una llum pàl·lida es filtra entre les lletres dels finestrals. Tot el carrer és en un silenci estrany; ni cotxes hi ha. La porta s’entreobre. Un murmuri apagat, un parell de rialles. I aquelles senyals de vida li fan aixecar el cap tot just per mormolar de nou un auxili desmaiat, impossible.
   Jo no he fet res, escolti, que no, Quantes hores fa que...? Com vol que... Si ja els hi he dit que... Si us plau, jo no he fet res. Li ho juro, escolti! Què? Què diu?
   La mosso d’esquadra s'agenolla al costat del cos desmanegat. A aquelles hores de la matinada pot passar qualsevol cosa, però, allò? A la porta del bar? No, no s’ho esperava. Senyora? Està bé? Collons, és sang! La noia uniformada es gira cap a la porta i crida: Dona ferida, aviseu a central! I els de l’ambulància, ràpid, que deixin el carajillo, que tenen feina.
   Com que no és morta? Mecagon-l’hòstia! Mala puta, no feia res més que provocar! S’ho mereixia!

5 comentaris:

txell ha dit...

felicitats!!!

txell ha dit...

per cert, jo ja te l'havia llegit!

Unknown ha dit...

Sí, Txell, ja ho poso que l'havia penjat fa temps, però ara el moment de repenjar-lo. Com pots veure, no el vaig haver d'actualitzar gaire per presentar-lo al concurs. Llàstima que no guanyés.
Què és de la teva vida?

Anònim ha dit...

Enhorabuena....!!
Vanessa Cubero Bravo

Unknown ha dit...

Gracias, Vanessa.
Me alegra muchísimo verte por aquí y espero que todo te esté yendo a las mil maravillas.
Un abrazo.