Barba-rossa, de Joan Pons

Portada de Barba-rossa

Joan Pons

El meu germà me l’havia recomanat amb entusiasme i jo li havia promès que el llegiria. Però no ha estat fins no fa gaire que no l’he pogut aconseguir. Cap llibreria no el tenia, ni en format paper ni en format digital. Però per fi l’he trobat; a Amazon, per sort, els quedava un exemplar. En tres dies l’he tingut a casa i en dos me l’he llegit.

Aquest tresor tan mal d’aconseguir és “Barba-rossa” (Les ales esteses, 202, Ed. La Magrana, 2ª edició del 2007), una magnífica novel·la de l’escriptor menorquí, de Ferreries, Joan Pons, un autor de llarg recorregut, molt premiat i una veu indispensable dins del panorama literari en llengua catalana.  Un referent, vaja.

   Barba-rossa és una novel·la de plenitud i no és, de cap manera, una novel·la a l’ús. De temàtica històrica (pren el nom del pirata Barba-rossa, el qual assolà la Mediterrània durant el segle XVI), no és una novel·la històrica com solen ser les novel·les històriques: és una obra carregada d’un ritme especial, una veu que te contagia i t’atrapa des de la primera línea, uns sons que t’empenyen a llegir-la en veu alta, com s’ha de llegir la poesia. Barba-rossa, tota ella, és música i color i, per què no, poesia.

   Podria destacar mil fragments que hauria pogut signar el millor dels poetes, però després de tant de subratllar i marcar fulls em costa decidir quin incloure com a mostra.  Potser aquest: “De sobte, els peixos de colors empal·lidiren. Les arboces madures es tornaren blanques. Els raïms de llentiscle es convertiren en grans de glaç”. O per què no aquest altre, per molt que relati una crueltat: “Aviat van començar a rompre les portes embarrades i van entrar a les llars per les finestres i per la boca dels fumerals. Bruts de sutja i de sal posaven les mans damunt les nenes i els infants i els violaven sense respectar el sexe ni les edats”. Perquè és així, sí, tant fa que Joan Pons ens parli de bellesa: “El moll era una piuladissa constant i el seu refilat acompanyava les falues, les tartanes i les galiasses quan es feien a alta mar...”, o que descrigui al malvat: “Càustic, astut, maquiavèl·lic i malvat, Barba-rossa va dispensar als missatgers una perversa mercè: només respectaria deu llars”, el ritme i la paraula adient són el regnes d’aquesta novel·la.

   Podria anomenar altres recursos que Joan Pons emprar de forma magistral (unes enumeracions fantàstiques, per exemple) però no voldria fer-me pesat amb les lloances. No cal. Deixeu-me afegir que, a més, Joan Pons en cap moment no renuncia a una menorquinitat, a un us del llenguatge amb girs menorquins, que, per a mi, que sóc un menorquí convençut que intenta escriure amb aquest deixat, el fa doblement interessant.

   Només em falta afegir que si no heu llegit Barba-rossa, de Joan Pons, llegiu-lo, si us plau.