diumenge, 20 d’octubre de 2013

La maleïda relativitat


S'Ull de Sol, octubre 2013

Abans els matins eren més curts, i els dies, i les setmanes. Les hores se n’anaven i ni te n’adonaves, atrafegat com estaves, angoixat per la manca de temps. Sí, el temps se’t menjava. Sobrevivies com podies a un estiu que no sabien com i ja s’havia acabat. Fins i tot els hiverns se’t feien curts, que quan no hi havia una cosa n’hi havia una altra. Ara, però, tot és diferent. Ara, malgrat que intentes mantenir un ritme de vida, una quotidianitat, no hi ha minut que no s’allargui fins a esdevenir una hora, no hi ha hora que no sembli un dia. I els capvespres, que no s’acaben mai. I tu, imagin que per consolar-te, et dius que ha de ser per culpa de la relativitat. Sí, tot és culpa del maleït Einstein, et dius, aquest elongament temporal, aquesta manera estranya d’esdevenir interminable. Sí, és evident que Einstein tenia raó: el temps és relatiu. I la vida. I tot.
   Aixecar-se a les sis trenta en tost de a les quatre trenta vol dir maldormir dues hores més. Caminar una hora amb la cussa, mesquineta, que ja no està per açò, hauria de deixondir-te però aconsegueix fer-te pensar en tot allò en què no hauries de pensar. I després, dutxar-te i partir a navegar per webs i més webs, i llegir ofertes i més ofertes per tal d’acomplir un l’objectiu d’apuntar-te al menys a una cada dia. Un objectiu ambiciós, ho saps —i reconeixes que ja te l’has saltat—, però et dius que un n’ha de tenir, d’objectius, ara més que mai.
   Però amb açò no en tens prou, que va. Fas un parell d’entrevistes i aquí comença el ball. Sense embuts, et fan veure que estàs rovellat, que tanta experiència, bé, sí, però potser no és tan important. I per això decideixes que has de fer alguna cosa més, reciclar-te. I t’apuntes a anglès, per refrescar-lo, et dius, i agafes un intensiu, dues hores diàries. I l’anglès es converteix en un buf d’aire refrescant, sobretot perquè et dóna una treva, un temps en el que no pots pensar en res més que en com punyetes es deia açò que ara no te surt, si tu ho sabies. I ves quina sort, aquestes dues hores se’t fan estranyament curtes, sí, una altra vegada la relativitat del refotut mestre Einstein. Açò sí, ets el més vell de la classe, com no podia ser de cap altra manera, i te sent un poc estrany.

   I és que la relativitat arriba fins i tot a la edat. Tu saps que no ets vell, com ho has de ser? Te mires i te remires i no et veus malament, un poc de mal d’esquena, açò sí, i els genolls que te fan crec-crec, i els quilos de més, és clar. Però tens ganes de fer coses, o en tenies fins no fa gaire, que ara fins i tot escriure se’t fa feixuc. Potser és perquè, de cop, t’has tornat vell per segons què. Una altra vegada la maleïda relativitat.