dimecres, 23 d’octubre de 2013

La Força dels Anhels, un altre tast

Sol, estalonat a la proa del mercant i els ulls perduts a l’horitzó, el sacerdot chnaanita s’enfrontava a un exili odiós. La borda humida, basta i escatada, li encetava les mans, de manera que ni els draps amb què se les embolicava, humits de sal, bruts de brea, arribaven a encalmar-li la coïssor. Ell, que sempre s’havia vanat de mans fines, com se les havia de veure ara.

   Sota el cap de cavall que presidia la proa, on l’havien arraconat el patró i la tripulació, aquella colla d’ignorants, va observar els blancalls que aixecava la ventada i va pensar que tots s’assemblaven, però que cap no era igual. I el mar, que ample, que immens. I que anguniós. I que pervers, va remugar. El mar, que se l’emportava, que l’allunyava de tot el que havia estimat, de la glòria que li pertanyia per naixença, per posició, i per saviesa. El mar, que el separava cada dia una mica més d’ella, de l’Única, de la dona de seva vida.