dissabte, 5 de febrer de 2011

EL MATÍ DE LA SEGONA PROVA


Em vaig despertar amarat de suor i amb el cos adolorit. Em vaig dir no, Bàlash, que avui no és dia per posar-Se malat. Però tot d'una vaig rebutjar qualsevol sentiment d’autocompasió malaltisa i vaig enretirar els tapalls amb què m’havia protegit de la frescor de la nit i, de pas, de la humitat de la mati-nada. Al meu costat, en Kàstysh roncava, com sempre.
   —Com s’ho fa, aquest? —em vaig dir—. Què no donaria, jo, per tenir la seva calma i dormir com un tronc!
   I llavors ho vaig veure clar: eren els nervis. Era la por al fracàs la que em tenallava l’estómac i em feia esgarrifar. Suor freda, tremolors, sensació de buidor: res que no pogués aclariramb un bon plat de sopes calentes i un bon foc.
   Vaig sortir del tendal amb l’esperança de retrobar-me amb la visió del dia anterior, amb n’Ainerís; però no, no hi era. Maleït sia! Tanmateix, no vaig tenir gaire temps per decepcionar-me perquè, on el mati abans m’esperava n’Ainerís, revolava un desgavell de branquillons, els quals rodolaven i s’embullaven amb les teles escapades que partien a volar. I és que la tramuntana s’havia desfermat,capaç de endur-se qualsevol cosa que no estès ben fermada. Des de dins del tendal ja m’ho havia semblat que bufava, però ni de bon tros que ho fes tant fort.
   Li vaig donar l’esquena a la tempesta per dirigir-me al foc familiar, el qual escalfava el prat de romandre. Els que el cuidaven havien aixecat un paredat que l’encerclava pel costat nord, per treballar-hi sense que les guspires ho cremessin tot. I com que no podia ser de cap altra manera, ma mare ja hi era. Allà almig, tot ho ordenava i tot ho controlava, i, per suposat, treballava com qualsevol altre. A més d’ella, també hi era na Maris, ma germana. El que no era tan normal que hi fos era en Balérish. Sí, en Balèrish i el seu falcó encaputxat, és clar.
   —Què fas aixecat tan prest? T’ha fet por aquesta tramuntaneta? O és el falcó que t’ha picat el nas?
   —No te’n riguis, Bàlash —em va contestar tot ofès—. No podia dormir. Els nervis...
   —Però si som jo qui hauria d’estar nerviós. Mira que ho ets... —I diri-gint-me a ma mare—: M’he despertat tot suat, mare, i amb el cos adolorit. No hauré enmalaltit, veritat?
   —No ho sé, fill; per si de cas, farem venir na Kisbis. Deu ser l’esgotament d’ahir. Vas acabar rebentat.
   —Tu ho fas per veure la guaridoreta —va intervinir en Balèrish tot somrient.
   —Què dius, marrec? Que encara et donaré una ventima; així que vigila. —I una altre vegada per ma mare—: No, que no són excuses, mare. Jo crec que ha de ser de gana. Sent l’estómac...
   —Idò, a què esperes? Menja. Què et penses que faig des de trenc d’alba?
   Abans de seure’m i fer cas a ma mare, vaig assegurar-me la veta que em recollia els cabells i em vaig enretirar els flocs rebels rere les orelles. M’agradava tenir la cara lliure de destorbs, ja fos per menjar o per fonejar. Just començar, me’n vaig adonar que estava afamat. El tassó de sopes calentes es va buidar tot d’una i, entre mos i mos, vaig ser capaç d’engolir trossos de carn freda de la nit passada. I a mesura que tot se m’assentava al ventrell, em vaig sentir millor; molt millor, de fet: les forces em retornaven, el mal d’ossos es va convertir en un record i la suor freda en una agradable escalforeta que em va retronar els colors a la cara.
   —Fet, mare; estic com a nou. Però si insisteixes en anar a cercar na Kisbis, no seré jo qui t’ho impedirà.
   —Vols dir que tot era gana? Mira que tu, per veure n’Ainerís, ets capaç de qualsevol cosa —reia ma germana des de l’altra banda del foc.
   —Sí —va intervenir en Balèrish entre glopada i glopada de la seva gana insaciable—, gairebé vas llançar-te pel barranc per estar amb ella.
   —Menja i calla, sinó vols rebre una clotellada. —Sempre tenia que dir la seva, en Balèrish—. Tranquil•la, mare, que estic bé. Ara, entre les men-ges i la tramuntana, estic ben despert i disposat a tot.
   I mentre rallàvem, va aparèixer en Kàstysh, el nou heroi dels bàlar. Mon germà badallava i tenia els ulls plens de lleganyes.
   —No he dormit en tota la nit, amb aquesta ventada. I tu, Bàlash, com t’ho has fet?
   —Tindràs barra! Tota la nit has roncat com un porc i ara dius que no has dormit.
   —Què dius? Jo no ronc...
   I tots vam esclatar a riure. Potser en Kàstysh era l’heroi del Festival, pe-rò encara era ben al•lot.
   —Va, prou de bajanades, que estic afamat. Mare, em donau menjar o me’n tenc que anar on als nurair, a manllevar sopes escaldades?
   Ma mare, sense dir res però amb una d’aquelles estranyes mirades ple-nes d’amor que de tant en tant ens reservava, li va passar un bol caramull de llet de cabra ben calenta i sopes de blat estovades. Per altra banda, na Maris li va apropar una plata amb trossos de cabrit i tortades planes que encara fumejaven. Tot seguit, ma mare va començar a escridassar als servents.
   —Au, ganduls, que encara no hem acabat la feina. Prou de riure i de badar, que se’ns fa tard. I tu, Maris, deixa de contemplar ton germà i remena les brases, però que no s’aixequin guspires. No sé què farà la Mare amb una vessuda com tu... I després, desperta na Tànuis, que amb açò de que és petita...
   Na Maris va abaixar la mirada i es va dedicar al foc; estava acostumada als esbroncs de nostra mare. No sé com s’ho va fer, però es va adonar que me la mirava; nostres ulls es van creuar i ens vam somriure. Com l’entenia, ma germana! I com me l’estimava! I amb aquella mirada li vaig dir que no pateixis, Maris, que ja saps que ella t’estima. Ho fa per enfor-tir-te, perquè quan vagis a Tàrbash demostris que estàs ben educada. Nos-tra mare sap que no és açò el què desitges, però quin remei: cadascú té el que li pertoca i el teu destí és servir a la Mare.