diumenge, 16 de gener de 2011

EN MÈLKISH I EL MERCADER BOMÍLCAR



Imatge de mercaders fenicis. El nostre Bomílcar era un d'ells.
  Un cop acabada la cursa de la Muntanya, quan el capvespre mudava cap el fosquet i les boires s’omplien dels reflexes rogencs de la posta, es va reunir una gentada vora la renglera de tendals on es servien les begudes més fortes i els menjars més saborosos de l’illa. Tavernes els deien, nom desconegut a l’illa fins que no l’havien dut els mercaders hel•lens de la Magna Grècia. A aquella hora, aquelles tavernes eren el lloc més freqüentat del Festival, caramull de gent disposada a rallar del què fos, a comentar la jornada, a divertir-se i beure fins a reventar.
   Davant d’un d’aquest taulells —on un taverner de Màrish servia un vi espès  i caríssim de les illes gregues—, en Mèlkish es va trobar amb Bomílcar, el mercader gadirita que representava l’exèrcit púnic d’Ibèria. Els acompanyaven altres notables bàlar, tots satisfets per la victòria d’en Kàstysh a la cursa.
   —T’ho vaig dir o no? Som els millors! —cridava en Mèlkish mentre aixeca una copa de ceràmica decorada.
   El gadirita va riure i va fer una llarga glopada d’aquell líquid vermellós. Tot d’una va amagar un gest de disgust: quin vi més dolent, per Baal!, es va dir. Com els enganyaven, a aquells ignorants!
   —Avui heu guanyat, però encara queda demà. No frissis tant, Mèlkish —va fer, tot empassant-se el disgust pel vi. Mentrestant, la beguda se li escolava pels llavis i li embrutia la barba punxeguda i ben retallada.
   —Noltros hem guanyat primer, Bomílcar, i açò és el més important. El meu nebot, en Kàstysh, ha humiliat aquests ponentins tan creguts. Demà... —Mentre no deixava de beure, va assenyalar el mercader amb el dit i va afegir—: Espera i veuràs com els apallissam demà. La prova de tir no tindrà color.
    —Si tu ho dius...
   —I ara que ja has vist de què som capaços, els bàlar, beu, que avui toca xalar: la nit és llarga, amic Bomílcar i el vi del millor. Ei, què hi deis, vol-tros? —va dir alhora que es girava cap els dirigents, els quals estaven dis-posats a rure-li qualsevol gràcia—. Després ja cridaré qualque joveneta perquè ens alegri el vespre —i tothom va esclartaa a riure una altra vegada.
   —Bevem, idò, —respongué Bomílcar, en un balear sense gairebé gens d’accent peninsular. Es va apropar la copa als llavis i just se’ls va mullar—. Però, escolta, hauríem de rallar d’altres coses: de negocis, per exemple. Què me’n dius de la lleva? Serà bona? Molts joves?
   —Potser ho dubtes? —En Mèlkish no el va deixar continuar—. Ba, deixa de banda les tonteires i explica’ns noves d’Ibèria. Com va la guerra? Tanta urgència té d’homes, l’Estrateg?
   —Res d’urgències; previsió se’n diu. Amílcar està capficat en pacificar les tribus ibèriques. Potser emprarà pactes, potser sí —afegí tot clucant l'ull—, però... En fi, que requereix homos de qualitat per dissuadir-los. —I, com qui no fa, en Bomílcar afegí—: I voltros, teniu noticies d’Àfrica?
   —Gairebé no ens arriben mercaders des d’allà. N’hauríem de tenir, de notícies? Res que ens afecti?
   —Bé, no ho sé. Els regnes númides són un bullit de conspiracions i bufen vents de rebel•lió. L’Estrateg no se’n refia. Dos fronts allunyats volen dir més homes i, sobretot, han de ser de confiança.
   Mentre en Bomílcar dissertava sobre la política dels Barca i afegia tot d’elogis per ensabonar els illencs, en Mèlkish l’escoltava embambat. Tot allò que succeïa més enllà de les terres illenques li interessava molt. No debades els conflictes púnics eren una font d’ingressos extraordinària, la millor, i l’illa els necessitava, aquells ingressos. Les lleves implicaven beneficis, més esclaus i servents per obrir terres noves al conreu, egües i sementals nous per millorar la raça de les bísties, metalls per fer eines més bones, més joies per mostrar els mèrits dels grans i, com no, més dones per millorar la sang reclosa dels illencs. Pel seu costat, en Mèlkish es fregava les mans perquè, per a ell, també volia dir més al•lotetes foranes per fornir el seu gineceu particular. Ah, pensava el bàlar mentre escoltava el púnic, com li agradaven aquelles filletes a mig fer!
   —Crec que aquesta vegada us oferirem una bona remesa de foners —va deixar de fantasejar, en Mèlkish, per mostrar tot l’orgull que sentia—. Els meus nebots hi aniran, i tal vegada el meu fill gran. I ja els has vist: per molt que els nurair siguin bons...
   —Els teus nebots, dius? Vols dir aquests que han guanyat avui? Però si són al•lotets! —En Bomílcar es mirava sorprés en Mèlkish mentre aquest afirmava amb el cap i no deixava de beure.
    —Demà passat en Kàstysh ja serà tot un homo; i amb açò n’hi ha prou per embarcar-se, no?
   —Com vulguis; voltros sabreu... Quan s’obrí la temporada de navegació, tornarem; llavors, podran embarcar-se, ell i tots els que tenguis.
    —Rallaràs amb els nurair, també?
   —Què t’has pensat? —Ara, en Bomílcar somreia de costat i es fregava el barbó. La copa havia quedat sobre el taulell i el púnic intentava ni mirar-se-la, no fos que el fessin tornar a beure aquell líquid horrorós—. O és que sou els únics foners de l’illa? L’Estrateg els valora molt, els nurair. Són molt valents; potser els més valents.
   —Escolta, púnic! —va cridar en Mèlkish alhora que s’inclinava cap el mercader. Els ulls semblaven a punt de sortir-li de les òrbites—. No ens comparis amb aquest pocacosa de ponent. Els bàlar som els millors!
   —Tranquil, homo, que no n’hi ha per tant. Saps que ells pensen igual? Però d’ells, és clar. I és que, a la fi, tots sou iguals... —Aquell somriure sornaguer no li desapareixia. En Bomílcar va trobar que tocava tornar a remullar els llavis, no fos que aquell bèstia s’ho prengués malament—: Per cert, tinc un col•lega a l’illa germana per anunciar la lleva, però es veu que se li han complicat les coses.
   —I açó? —Els ulls d’en Mèlkish començaven a mostrar l’embull del vi.
   —Alguns clans s’han tornat molt bel•licosos. De vegades, no ens deixen ni desembarcar.
   —Idò, veniu aquí. No us acollim bé o què?
   —Però ells són més.
   —Mai seran tan bons com noltros; açò ja ho saps. La bona vida els ha estovat. —En Mèlkish es va apropar al mercader i va afegir en veu baixa i embullada—: A més, tenen tractes amb els romans —i es va fer enrere mentre afirmava amb el cap.
   —Res seriós, segur. Voltros, sou germans de sang dels de la Major, no?
   —Psss... —va fer en Mèskish mentre gesticulava amb les mans—. També hi mercadegem. No vol dir res, açò. —I, de cop, va semblar com si el dirigent bàlar hagués descobert un secret ben amagat—. Escolta, no serà que els romans paguen millor que voltros?
   —Ara sí que m’has defraudat, Mèlkish —i en en Bomílcar va fingir sentir-se ofès—. Pensava que lluitàveu per la glòria. I resulta que...
   —Prou de bajanades, púnic, hi ha altres coses a més de la glòria. Noltros volem guanyar, i ho farem amb voltros o sense voltros; només al costat del guanyador hi ha benefici. Mentre n’Amílcar segueixi mostrant-se invencible, els millors foners lluitaran per a ell.
   —Que així sigui, bàlar. —I en Bomílcar va aixecar la copa en un brindis per, tot seguit, mirar pels voltants—: I ara, on són aquestes femelles de les que ralles? Les tastarem o què?