dissabte, 26 de febrer de 2011

EL NEGUIT D'EN BÀLASH




Fona i pedra fonera. Imatge de mallorcaweb.com
 

Surt el sol a Menorca.
  Així que en Kàstysh es va donar per satisfet —altre com en Balèrish, que vés a saber on se’l ficava, el menjar—, vam dirigir-nos de nou cap el tancat del Festival. El sol just trencava els nivolats enormes i blanquinosos que omplien el llevant. Uns rajos daurats —les ditades dels déus, els hi dèiem—, s’escolaven per les escletxes i, per entremig, com avergonyit pel color pur que mostrava, es veia el cel blau. Semblava que ni aquell cel volia perdre’s l’espectacle d’aquell dia. I és que nostra tramuntana tenia açò, que s’enduia les boires fosques, allunyava les pluges i deixava l’horitzó més net que després de qualsevol rentada. Qualque cosa bona havia de tenir aquell buf esbojarrat.
   Ens vam retrobar amb la resta dels companys vora l’alzina: tots anaven decorats com pertocava per afrontar la segona prova, amb nostres colors. El vent ens agitava els cabells, per molt que tots ens els haguéssim fermat o lluíssim tornelles gruixudes. Aquell dia, però, a més de les tres fones també carregàvem el sarró ple de pedres, totes ben equilibrades, totes ben pul•lides. Hores de fregar pacient, d’arrodonir-les, d’allisar-les, de rebutjar-ne unes i d’escollir-ne unes altres. Eren nostres millors pedres, les que mai erraven. En qualsevol altre circumstància, a la guerra, en les baralles normals, empraríem qualsevol roc, però per a la Prova de l’Encert no: només les millors.
   I mentre caminàvem, el neguit no deixava de roegar-me. Com m’ho faré per dominar el buf de la tramuntana? Podré, amb la meva habilitat, compensar la feblesa que vaig demostrar en la cursa d’ahir? Ja és mala sort, em deia, que just avui se’ns hagi unit el vent. I, per paga, tampoc no havia vist n’Ainerís des d’ahir al matí, i l’oratge que feia grinyolar les branques de les alzines m’ho recordava. Mals presagis, Bàlash, no podia deixar de repetir-me. Però, tot d'una, per mirar de refer-me, m’assegurava que només depenia de jo redreçar el presagis i convertir-los en lloances. Guanyar en aquelles condicions seria molt més heroic que fer-ho amb el vent d’encalmada.

5 comentaris:

Maria Jose Mallo ha dit...

Hay que ver como sale el sol en la Menor,parece una explosión. Es como una hoguera de San Juan...

pep gomez ha dit...

Hola, amiga!
En la Menor, las salidas de sol, las puestas, las tormenta y las bonanzas, no son ni más bonitas ni más feas que en otros sitios. Yo soy de lso convencidos que toda salida de sol es preciosa si se sabe mirar.
Por descontado que en la foto se intenta mostrar una de las más espectaculares. Que para eso están las fotos, no?

Un besote

Anònim ha dit...

Hola!

Sóc en Ferran Lagarda Mata.
Enhorabona per Honderos II, quan vagi a Menorca aviat no dubtis que el compraré.
D'altra banda, voldria contactar amb la llibreria De Cine per si els poden interessar els meus llibres. Saps si tenen email?

Ferran
(la meva adreça ja la deus conèixer: arqueologia@menorcaweb.net)

pep gomez ha dit...

Gràcies, Ferran!

Com pots veure, jo també ´som seguidor teu.

romanya vizesi ha dit...

thanks for sharing