dissabte, 19 de febrer de 2011

ESCOLTA, GELIDA


Les tres joves ballaven amb un ritme ideal, simbiosi perfecta entre el frenesí i la suavitat més acollidora. Braços amunt, braços avall, volta i revolta, ara un genoll ara l’altre. I, així, una i una altra vegada amb totes les variacions possibles que un coreògraf il•luminat hagués pogut imaginar. Harmonia i ritme, moviments que se succeïen com si rere d’un només n’encabís l’altre. I com a perfecte complement del ball, les bellumes dels vestits hindús; robes amples i de colors vius carregades de lluentors estranyes, com la claror d’un altre món. I entremig, els melics serpentejants de les ballarines que lliscaven en una atmosfera irreal; una boira enriquida per uns llampecs inquietants de tots colors, de totes formes i mides.
   Tanmateix allò semblava un restaurant hindú, però na Gelida va pensar que es trobava a les portes d’una nova dimensió. Per això, amb el nas enganxat al finestral, no podia deixar d’observar les ballarines, captivada. Bollywood, es va dir sense ni tan sols parpellejar, això és Bollywood. Alguna cosa més hi havia, però què? Mai no li havien agradat massa aquella mena de balls però aquell... I na Gelida va obrir la porta i va entrar; se sentia cridada.
   Namasté, benvinguda.

Aquella nit feia calor, una calor sufocant, angoixosa, ofegadora; qualsevol adjectiu que se li acudia a na Gelida, experta cercadora de qualificatius adients, era pobre per descriure-la. Llençols enganxats i coixí xopat, samarreta fora i el cos nu amarat de suor; i és que ni el ventilador l’alleugeria. Però de dormir, res de res. Un cop d’ull al digital, un més, i es va adonar que just havien passat cinc minuts des de l’última ullada: cinc minuts de la mitja nit de divendres. I ella sola a casa.
   I si surto al carrer? Va fer un nou giravolt i, per fi, va llençar els llençols pel terra. La immobilitat dels cortinatges de la finestra, oberta de bat a bat, li va dir que ni aire corria. Vols dir que es podrà respirar, al carrer, Gelida? Però el reguitzell de veus plenes d’animació que li arribaven la van animar. Potser sí...
Amb prou feines es va poder posar els shorts de dret i la samarreta de tirants. I perquè nua seria un escàndol, que sinó... Merda, la ronyonada!, va flastomar així que el mirall del tocador li va mostrar una noia amb uns malucs més amples del que a ella li hagués agradat. T’has vist? Vint-i-dos anyets i carregada de mitxelíns. Demà mateix, demà començo règim, que avui amb aquesta calor...; i de veritat, Gelida, res de gelats i res de xocolata. I les xancles? On són les xancles?
   Un cop amb l’uniforma de noctàmbula desmanegada, es va llençar escales avall disposada a voltar a la recerca d’un oratge inexistent, d’un benestar que vés saber on s’amagava. Els vorals encara cremaven malgrat l’hora, tant que li va semblar que la goma de les xancles es fonia. Els peus li van començar a suar. Agost a ciutat, quina merda! Quin fàstic d’anticicló i quin fàstic de tot plegat!
   La discoteca llatina del davant vomitava personal cridaner; tots suats, és clar. Com poden ballar amb aquesta calor? I se’ls mirava i escoltava els crits, els xiscles d’unes noies exuberants que es perdien entre el tuf de la calorada i el fum d’uns taxis que no deixaven de passar. Quina enveja d’escot, Gelida, que tu molta ronyonada però de tetes ben poquet. I, amb gest automàtic, les mans li van pujar als pits i se’ls va palpar; exacte, poc més de no res. Un xivarri d’oyetudóndevas i de nometoquespapito l’envoltava; el ritual de cada divendres nit. I la urbana? On és la urbana que ha de vetllar pels que volem dormir? Si no fos per la calor, jo hauria d’estar dormida; ja em diràs.
   I, llavors, na Gelida es va posar les mans a les oïdes per no escoltar res. Si fos com abans... I va començar a caminar capbaix, amb parsimònia, sense direcció precisa. Hores d’ara la calor ja no era tan sufocant; l’angoixava molt més no sentir allò res de tot allò que desitjava sentir. Des de quan, Gelida? Com que no te’n vas adonar que no senties?
   Es va allunyar de la gentada carrer avall, fent ziga-zagues per les quadricules de l’eixample, ara la dreta, després a la esquerre. I mirava de no pensar, s’esforçava per deixar la ment en blanc i cercar. Observa, Gelida, i escolta, es deia pas rere pas; fes com abans. Busca estímuls, Gelida, els necessites. Però, quin estímul hi havia en suar i suar? Escolta, Gelida, escolta...
   Sense adonar-se, es va trobar pensant en s’àvia, pobreta, que poc que l’havia conegut. Sempre de negre, cara rodona, galtes enrogides, cabells blancs i monyo rodó aixecat, i encongida, tan poqueta cosa. I la cadira, aquella andròmina amb rodetes de fusta que grinyolaven quan ma mare l’empenyia. Quants en tenia, jo? Tres, quatre anys? Què petita! I se’n recordava. I tant que se’n recordava. S’àvia li rallava amb aquella veueta tranquil•la i ferma; i aquell accent valencià que mai no va perdre, ni quan la malaltia era prop d’endur-se-la per sempre. Escolta la terra, Gelideta, xicoteta bonica, escolta-la, que ella et parlarà. A mi sempre em va parlar i encara em parle, per molt que ja sia velleta i prop de morir-me. A tu també ho farà, ho sé; la terreta tot ho sap, filleta i a tu t’ha triat. I, després, fluixet, gairebé a cau d’orella, que encara semblava que l’envoltés la flaire a colònia barata amb que sa mare s’encaparrava en remullar-la: que ta mare no s’entere, que ella és de les sordes, o de les que ho volen ser, que això encara és pitjor. Xe, refotuda filla, que mai no hagi volgut escoltar. Però tu no, tu obre les oïdes i escolta la terra. Fes-me cas, xiqueteta polida.
   I això va fer, na Gelida: va obrir les oïdes i, amb elles, tots els sentits. I oïa i sentia més enllà del que oïen i sentien les amigues, els companys de l’escola, o aquell primer xicot que la va voler besar. Matusser; se’l veia venir de tan enfora que ni va tenir que escoltar per saber què volia.
   Per na Gelida es va fer normal sentir-ho tot; tot li parlava. I, amb aquell escoltar, tot allò que l’envoltava li mostrava com es sentia. I ella, poc a poc, es va sabre capaç d’ajudar-los, de rebatre molts dels mals que afligien la terra; la petita, però, aquella terreta de la que sempre li havia parlat s’àvia. Res de grans coses ni de grans desastres, res de canvis climàtics ni de calentaments globals. Per això no es va estranyar quan la falcia que havia trobat al terra va tornar a volar. Sa mare, zoòloga de renom, li havia dit si no sabia que les falcies caigudes ja mai més no tornen a volar. Però ella, res, ni cas; que jo la cuidaré i volarà; i tant que volarà. I va caçar-li mosques, se les feia empassar i li deia falcia polida, volaràs, veritat? Fins que, un bon dia, li va xiuxiuejar les paraules que pertocaven i la va deixar anar des del terrat. La falcia, na Falcieta li deia na Gelida, va bategar dos cops les ales i, amb un xiscle agut, va començar a planejar. Després d’uns instants ja revolava entre l’estol de falcies que omplien el cel del poble. Gràcies, Gelida, no t’oblidaré mai, li deia entre xiscle i xiscle. Ella tampoc no oblidaria mai aquella veu agraïda.
   Per això també, perquè sentia, va saber que son pare es moria. Per què no vas al metge, pare?, li va dir el primer dia que es va adonar que quelcom no rutllava. Estic bé, filla; és la feina, que em té aclaparat. Ves-hi, creu-me. Tranquil•la, filla, ja veuràs com d’aquí no res... I en tres mesos es va morir; pobret, son pare, que el tumor se’l va menjar i no li va deixar ni dir-los adéu. De vegades es fa dur, escoltar, Gelideta, xicoteta bonica.
   I ara, amb els seus vint-i-dos acabats de fer, sense pits generosos i amb ronyonada abundant, amarada de suor i sola en aquella ciutat on des de feia un any cercava fer-se un nom com a escriptora, es sentia molt enfora de ca seva, dels seus, de tot allò que havia estimat i que l’havia fet feliç. I, per acabar d’adobar-ho, el banaula aquell que l’havia deixat. Per això s’havia adonat que no escoltava. Serà el disgust que m’ha ensordit?, pensava. Impossible, que disgustos d’aquests ni han molts a la vida; es superen i ja està. Ha de ser aquesta calor, aquest agost a ciutat que m’ha eixugat l’enteniment, els projectes, les històries i, fins i tot, el sentit més important, aquell que mai no m’havia fallat. En mal moment vaig decidir no tornar al poble.
   Aclaparada pels pensaments, na Gelida caminava per escampar les cabòries que l’omplien, per refer-se l’interior, i per cercar l’escoltar perdut. Volia sentir la terra una altre vegada. Potser és que la terra de ciutat s’ha mort per la calorada? O s’està ofegant sota l’asfalt i no pot parlar? Però no, que no fa gaire encara l’escoltava. I va posar la mà sobre l’escorça d’un arbre del voral. I tu, per què no em parlés? Jo et conec, que mon pare me’n va ensenyar qualque cosa, d’arbres. Casuarina equisetifolia, arbre australià. Potser ets massa enfora de ca teva, com jo, i per això estàs trist i callat. Eres tu o algun parent teu, que m’havies parlat de les cotorres que tant t’emprenyen? Sí, eres tu; tenies una veu tan dolça. Parla’m de nou, si us plau...
   Ni el xivarri de les clavegueres sentia na Gelida, i això que, en arribar a ciutat, gairebé l’havia fet tornar boja. Rates, moltes i de totes mides, i altres coses que vés a saber que eren; mai ho va voler esbrinar. Crits, mèulos, xiscles, brams, udols i gemecs; de tot. Per sort, després d’un parell de maldecaps i un gran esforç de voluntat, va aprendre a no escoltar-los. I ara, ni fent un esforç.
   Ho hauria d’haver sospitat. Com no me’n vaig adonar que m’enganyava, el banaula aquell? Com no vaig endevinar que aquells t’estimo eren forçats? Sense adonar-me, havia començat a perdre la capacitat d’escoltar. Massa capficada, potser? Els estudis, l’escriptura, i els tios. Merda de tios! Alt i ros, uns ulls verds que t’encisaven, ben plantat; un encant. I sabia xerrar de tot. I deia que m’estimava. Em sabia afalagar, el cabró. Petiteta meva, em deia, mai no en trobaré una altre com tu. I com t’estimo, Gelideta meva, amb un to de veu que gairebé em recordava s’àvia. I jo me’l vaig creure. M’enganyava i jo sense adonar-me. Com m’ho vaig empassar? Perquè ja no escoltaves, Gelida, per això; no senties res de res. Ni les mans de l’altre on tu tocaves senties, ni els llavis de l’altre on estaves besant, ni el sexe de l’altre quan feies l’amor. Ni això.
   I ara, angoixada pel silenci que l’envoltava, amarada de suor i amb la samarreta que se li arrapava on no s’havia d’arrapar, na Gelida no podia deixar de mirar bocabadada les ballarines del restaurant.
   Just obrir la porta la música la va fer seva i se la va emportar enfora, molt enfora. Feia calor, a la sala, però es podia suportar; era una calor agradables, fins i tot sensual.
   Els braços amunt i avall de les ballarines semblava que volguessin parlar-li: escolta, Gelida, escolta un altre cop. I la música insistia: escolta, que pots escoltar. I al fons, en un recó mig amagat, un hindú de calba lluenta li va fer un gest amb els ulls. Vine, Gelida, que aquí hi ha qualcú que vol tornar-te a veure.
   Les taules eren plens i tothom semblava xalar. Aixecaven els braços en un intent per seguir aquell ritme impossible de les ballarines. Semblaven feliços, va pensar na Gelida, i no els importava suar. I així, mentre mirava a uns i altres, es va acostar al hindú calb. Aquest, amb els palmells de les mans extesos, li va assenyalar una velleta que seia en una cadira de rodes: encongida, poqueta cosa, cara enrogida, cabells blancs i monyo aixecat. La dona se la va mirar. Vine, Gelideta, vine, xicoteta bonica, i li va allargar la mà. I, així que la mà de la velleta la va tocar, els sentits de na Gelida van fer un esclat i el món se li va obrir de nou. Va sentir s’àvia com reia, va veure na Falcieta que tornava a volar. I va escoltar son pare que li deia adéu, Gelida, sempre t’estimaré. I també va veure les mans de l’altre tia com grapejaven el malparit que l’havia deixat. I aquelles mentides que feia temps que li deia i ella era incapaç d’ escoltar se li van fer evidents. I li va ser ben igual; a qui l’importava aquell babau?
   Benvinguts de nou, sentits. On éreu? Per què m’havíeu abandonat? I tu, s’àvia, com t’ho has fet per tornar? Mai me anat, Gelideta, xicoteta bonica, mai. Només m’havies de cercar.
   Les ballarines seguien aquell ritme entre frenètic i suau de Bollywood, i tothom les corejava. I na Gelida, amb dues llàgrimes que se li escolaven galtes avall, va aferrar la mà de s’avia. No em tornis a deixar.

2 comentaris:

txell ha dit...

sempre entrades súper llargues! que escriu sol el teu ordinador?!

Pep ha dit...

Hola, Txell, quan de temps sense saber res de tu. M'alegro de que segueixis prop dels teus amics que t'estimen.
Malauradament, el meu ordinador no escriu sol. El què sí fa, vegades, és escriure malament i, per això, em fa repetir i reescriure les coses mil vegades. Però no sé ben bé si és l'ordinador o el que repica les seves tecles (és a dir, menda), que va empanat.
Són llargués, Txell, les entrades, perquè aprofito coses que ja tenc escrites per penjar-les i mantenir viu el bloc. Pensa que ara, amb la novel·la empenyent-me, em queda ben poc temps per escriure res de diferent.
Recerco en el rebost i trobo el què trobo. i això ho vaig trobar, vaig comprovar que no ho hagués penjat i, voilà, al bloc.

Petons, guapíssima.