dissabte, 6 de febrer de 2010

EN BÀLASH, L'ELEGIT



Imatges de l'entrada del port natural de Cala Morell (costa N de Ciutadella), on es troba un asentament costaner de l'època pretalaiòtica -bastió colonial?- (foto superior) i una de les necròpolis més importants i més espectaculars de l'illa. Fotos d'en Pep Gómez.

Poc a poc, després de que aquella mescla impossible m’hagués baixat per la gola, vaig començar a sentir una gran pau que m’envaïa. La calor de la cara semblava haver minvat i l’aire del l’estança, fins allavonves carregat de bàfols angoixants, també s’aclaria. No podia ser res més: era el beuratge miraculós que m’estava fent efecte.
En entrar, na Kisbis havia deixat la porta oberta i una mica d’oratge s’escolava entre els moviments d’uns filats de margalló trenat; segur que allò també ajudava. Per tal d’incrementar-me el benestar, n’Ainerís no deixava de remullar-me el front. Vaig tornar-la a mirar i la vaig veure més formosa que mai. El somriure no l’havia abandonat i els colors de la cara li lluïen brillants. Què preciosa que estava! I com me l’estimava!
La veu de na Kisbis –com me n’havia oblidat, d’ella?- em va treure d’aquell estat d’ensopiment plaent.
—No et facis il·lusions, que ja t’ho veig a la cara. L’efecte és certament ràpid, però també passatger. Encara te’n falta molt... Has de descansar; intenta dormir tot el que puguis fins que hi torni. Sí, no et queixis, serà la mateixa. Sembla que t’ha agradat, no? —La ironia de la guaridora va aconseguir fer-me somriure—. Així m’agrades, Bàlash; és bon senyal. Estic segura que, en pocs dies, tornaràs a la normalitat. Reprendràs les pràctiques, poc a poc, però, amb molta calma. I a mesura que et trobis més fort, podràs incrementar el ritme de feina. Però, compte, si et passes, si no em fas cas, pots empitjorar. El mal intern que ha provocat la ferida, i que ara tenim boni controlat, pot reproduir-se. I llavors... No hi vull pensar! Amb un poc de sort i molt de la teva part, estaràs a punt pel Festival. Tot Balariash espera que tornis a guanyar, ja ho saps. I, qui som jo per decebre’ls?
Per la Mare estimada! Ja no hi pensava, jo, amb el Festival! Com ho podia haver oblidat? En què estaves pensant, Bàlash?, em vaig recriminar. No t’ho pots permetre, açò; tu no. Potser els teus companys... I, en canvi, ho havia fet: se m'havia oblidat.
Tot Balariash, i per què no dir-ho, també bona part dels bàlar, esperaven que fos jo qui dugués de nou la Força a ca nostra, sense deixar que reprengués el camí de ponent; tothom hi confiava. Els nurair estaven molt orgullosos, molt segurs de si mateixos, i sempre s’havien cregut els més forts; cosa que, per altre banda, també havien demostrat any rere any. Però l’any anterior s’havien endut una bona sorpresa: un al·lot de quinze anys els havia guanyat, i aquest al·lot era jo. I ara... No, no els hi podia fallar.
No podia deixar de donar-li voltes, a tot allò. Cert, em deia, sí que ho són, de creguts, els nurair. No fan res més que prear-se de que van ser els primers illencs en enir contactes amb els fenicis orientals, i que els van foragitar amb tot de gales costaneres. Però també va ser entre ells, des dels seus ports, des d’on van arrelar els ritus més sagnant. Segons ens havia ensenyat l’oficiant del santuari, aquella primera visió de la Força, la més oriental, reclamava sacrificis d’esperits joves, i ho va fer per molts anys; alens virginals, els anomenava n’Àrganir. Segons ell, entre els bàlar també s’havien fet un forat, aquelles creences, però ben prest les vam rebutjar per tornar a les ofrenes tradicionals: anyells, porcelles, aus de corral i, sobretot, el foc cerimonial que sempre cremava al peu d'on Tot es Troba. Aquelles hecatombes, sí, així els deia n’Àrganir, també s’havien exhaurit a ponent ja feia anys, però l’escletxa entre els dos clans mai no s’havia tancat; i encara hi era. Per sort, després de l’últim enfrontament -vés a saber quant feia, d’allò-, la rivalitat només la mostràvam als Festivals de la Força. Aquella festivitat, la qual sembla ser que antany solia esdevenir en veritables batalles, amb el pas dels anys s’havia convertit en una mena de competició esportiva. El mestre Hàntish les comparava a les olimpíades gregues –no sé com ho sabia, allò de Grècia en Hàntish, però així era: una lluita noble per saber qui era el més fort -vols dir que n’hi havia per tant?-. El mal és que, moltes vegades s'acabaven a cops i pedregades, les proves. I gairebé sempre guanyaven els nurair; supòs que, per açò, ningú no s’esperava la irrupció d’un al·lotet poc fet con era jo llavors. S’havien quedat de pedra.
Els glosadors, a les llegendes, cantaven que vindria un triat per unificar els clans. Però, qui se les creia, les llegendes? N’hi havia tantes i feia tant que les cantaven, i mai es feien realitat... I resulta que, quan vaig néixer, els presagis dels estels que va llegir el savi Àrganir, em van assenyalar com a l’elegit. Sembla ser que jo seria el unificador de les gloses; jo, qui duria la pau a l’illa i faria més pròsperes viles i casats. I ara, només a jo em tocava carregar aquella feixuguesa. I ho era molt, de feixuga... Els auguris mai no s’equivoquen, deia tothom. Però, i si per una vegada ho havien fet, d’equivocar-se? No n’estava massa segur de voler assumir tanta responsabilitat. Per què jo?
Tots aquests pensaments van passar pel meu cap, esvalotats com un falcat de perdius, molta renou però poc vol.
—Prometo obediència total —li vaig dir a la guaridora, com no podia ser d'una altra manera—. Em sotmetré a les vostres cures i engoliré els beuratges més repugnants que em vulgueu donar, i sense protestar! Únicament espero que la capacitat de guariment sigui proporcional a l’amargor.
I era cert: frissava per recuperar-me. Recuperar-me i demostrar que era mereixedor del títol que m’havien posat. Volia acontentar als que havien dipositat tantes esperances en al·loteu esbojarrat com jo. I, si era possible fer-ho, també demostrar-m'ho a jo mateix. Perquè si jo no n'estava convençut... En aquells moments envejava els germans, els cosins, a tots els companys, que no tenien una altra cosa a demostrar que la seva pròpia força. Maleït sia...

5 comentaris:

Eva ha dit...

Diu en Bàlash al final que també, si és possible, desitja demostrar-se a sí mateix que és mereixedor de ser considerat l'elegit. I ara pensava, que a vegades és més difícil demostrar-se les coses a un mateix, que fer-ho amb els altres. A vegades no veiem coses en nosaltres que els altres sí veuen.

Pep ha dit...

En Bàlash és un jove atrapat entre dos sentiments. Per una banda, no ens enganem, és un jove de just disset anys, i per altre és l'hereu. Però és que, a sobre, l'han carregat amb una responsabilitat afegida. Ell és responsable del futur de l'illa (o açò és el que han dir els estels).
T'imagines, Eva, un jovenot de disset anys en aquesta disyuntiva? L'educació rebuda serà l'únic que l'ajudarà a afrontar-ho amb enteresa. Un altre ho hauria enviat tot a pastar fang -jo, per exemple, que de Bàlash en tinc ben poc-.
Tens raó, Eva, nosaltres no ens veiem moltes coses que els altres ens veuen. I açò ens fa patir més del compte.

Maria ha dit...

Ep! Qui coneixes d'Ara Llibres? Fa un any jo era becària, allà, i a part de tenir-ne molt bon record, encara mantenc contacte amb ells :)

Pep ha dit...

Coneixes en Jordi Rourera? Idò el conec de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu.

Maria ha dit...

T'he contestat per e-mail :)