dissabte, 23 de gener del 2010

ARRELS


Foto d'en Joan Gómez, agafada en prestec del seu fotobloc. Gràcies, Joan. N'és prohibida la seva reproducció.
Article publicat a S'Ull de Sol, gener 2010.
Quan escric aquestes línees encara no és Nadal. I per molt que els carrers de Barcelona estiguin plens de llumetes que et desitgen felicitat en tots els idiomes de l’estat i que l’ambient, malgrat el fred hivernal que ens ha agafat d’improvís, s’hagi caldejat pel caliu de consultes independentistes de rebuda dispar, de veres que jo (i és una qüestió purament personal) no sent res especial més que l’apropament del dia en que unes línees aèries de baix cost (en aquesta època de l’any, açó de baix cost és un dir) em duran de nou a Menorca. I ja és prou. Perquè, sí senyors, falta una setmana perquè trepitgi la nova T1, perquè torni a ser amb la família i, per suposat, amb tots voltros. En aquests moments d’eufòria, fins i tot se m’acudeix dir que per tornar a les arrels.
Jo, que sol qüestionar-m’ho tot i que mai estic content amb allò que sé o que crec sebre, me deman, ara, després d’escriure l’anterior paràgraf, fins a quin punt és cert que és un retorn a les arrels. Perquè, quines són realment les meves arrels personals? Jo tenc molt clar, claríssim, que som menorquí, d’açò no hi ha cap dubte. I que som d’Alaior, d’açò tampoc, per naixement, per criança, d’esperit i de cor.
Però, us heu demanat mai, les arrels, fins on s’enfonsen? D’on arriben a beure, les arrels? Perquè, al cap i a la fi, aquestes arrels, què són? Són d’on vens o on has arrelat? I encara més, tan importants són, les arrels? Mira que ho som, jo, de complicat, fer-me tantes preguntes estranyes quan només tindria que estar demanant-me què comprar a la dona perquè no me digui una altra vegada colònia, on has deixat la imaginació, o quin regal he de dur-li a ma mare perquè sigui encara més feliç del que pot ser per tenir-nos a tots replegats. Però, com que tothom m’ha dit sempre que som “raro” i complicat (ara m’han arribat a dir que som asocial, fixeu-vos!, tot mentides, és clar!), no els vull deixar per mentiders.
Jo, de jovenet, vaig estudiar botànica (una altra rareça?), i per açò sé prou bé com funciona un sistema radicular. També sé que hi ha ramells que no en tenen de veres, d’arrels (les molses i els verdets, per exemple, ni les falgueres), però sempre hi han parts de la planta que hi fan la funció. Així, dit d’una manera simplista i sense cap esperit científic, una arrel, idò, seria qualsevol estructura capaç de fitxar el plançó al terra per ajudar-lo, bé a sostenir-se, bé a alimentar-se i fer-lo créixer, o ambdues coses a la vegada.
I tot açò, a què ve? No sé com m’ho faig, però pens que cada vegada don més voltes abans d’arribar on vull. Idò, ve a que no fa gaire vam anar a València per la defunció de la darrera anella de la cadena familiar paterna. Allà, després dels tràngols que sempre comporta un fet d’aquest, vam tenir que rastrejar paperots vells, esgrogueïts per anys de calaixeres tancades i oblit, i que, qualcuns, s’esmicolaven just tocar-los. I, entre ells, vaig descobrir (no sé si mon germà ho sabia, tot açò, però per a jo tot era nou), que nostre avi patern era d’un poble de Terol que s’anomena Hijar (a la seva pàgina web s’exalten els barris jueus, morisc i cristià d’una vil·la medieval, on es celebren unes jornades nacionals d’exaltació dels tambors i els bombos); que nostra avia paterna era valenciana però que havia viscut a Tarragona. Descobrirem també el motiu de la mort de l’avi, tot contemplant les fotos d’un militar amb cara d’al·lot que semblava tret de la guerra de Cuba o de la pel·lícula “Els últims de Filipines”. I em vaig emocionar. Em vaig ficar dins la pell d’un sotsoficial del 36 que va obeir a uns comandaments que s’havien revoltat contra la República. Em vaig estremir en reviure els ofecs d’aquell jove fermat, maltractat, empès cap una síquia a les afores de València per ser sumàriament afusellat. I després, remenant remenant, em vaig indignar quan vaig llegir el munt de sol·licituds (“escritos”, lis deien) que s’àvia havia enviat, una i una altra vegada, als comandaments pels quals l’avi s’havia deixat matar. Se’m van remoure les entranyes per les vegades que aquella pobre dona es va tenir que “arrastrar” per demanar “a quién le corresponda” allò que sempre li varen negar. I fou llavors que vaig comprendre per què mon pare era com era, d’estricte; per què pensava com pensava, de recte; i per què nostres pares ens havien educat com ens havien educat. Les arrels, Pep, em vaig dir; açò són les arrels, les que venen d’enfora, les que s’enclaven fins la roca mare i la van esquinçant fins convertir-la en vida. Les arrels que no saps ni que hi són, las que quan rebasses un ramell mai no trobes perquè es queden aferrades al cor de la terra, perquè estan tan enfonsades que ningú mai no arriba a veure-les.
Aquell dia, esgotats després de la jornada de dol, vam tenir la sort d’arribar fins l’arrel pivotant sobre la que reposa tota mata de nostra família. Fins allavonces, les arrels per part de ma mare m’eren clares, però les de mon pare, gens. Ara ho tenc tot aclarit.
I també em vaig adonar que aquestes arrels amagades, profundes, no estan gens renyades amb les altres, les més superficials, les que campen per la terra enriquida i que t’alimenten l’esperit, les que et fan sentir allò que sents i et fan pensar com penses.
Jo som menorquí, repetesc. Les arrels que m’han fet créixer s’estenen per aquestes terres, han xuclat de la terra prima de nostres camps i m’han alimentat d’un esperit mal de trobar. Són alaiorenques, aquestes arrels, sens cap dubte.
Un arbre menorquí empeltat en un plançó mig turolenc mig valencià? Potser, però penseu que els empelts es fan per gaudir de fruita millor. I, no és açò que cerca tot bon hortalà?

15 comentaris:

Anònim ha dit...

És curiós això que expliques de com vas poder entendre coses del teu pare després de conéixer les seves arrels... És important sentir-se orgullós i sobretot, aquest sentiment de pertinença a un lloc no té preu. Increïble com els llocs ens marquen i com el seu color, la seva olor... ens evoquen records. Molt bo l'article!

Unknown ha dit...

Aquell viatge a valència va ser tota una evocació per a mi. vaig descobrir coses que tenia sentides però que desconeixia amb la cruesa amb les vaig veure. Le scartes de la meva àvia materna al Ministerio eren "suplicatóries" d'uan dona que estava pujant tres fills sense cap mena d'ajut. I açò que el seu marit era un "caido por Diso y por la patria". Un cuadro, tu...
I la terra..., què vosl que et digui? Per a mi Menorca ho és tot. Potser pels no illncs és mal d'entendre, però és així.

Anònim ha dit...

A veure si a la feina no li donem al güisqui, eh Pep? Que ja se't creuen els cables... Jajaja (perdó, hahahaha)

Unknown ha dit...

Ostres sí, quin desastre de comentari. És que a la feina de vegades no tinc temps ni de repasar-me'ls i els penjo tal com rajen. I aquest és el resustat: un desastre!
Però m'has entès, no? Idò, ja està.

Anònim ha dit...

Arrels? Tots en tenim i sempre són profundes. Tan profundes que només en veiem les que toquen la terra més superficial. I si anéssim a buscar a les que més s'endinsen tindriem veritables sorpreses. I aleshores si que no sabriem d'on venim del cert i ens perdríem en laberints soterrats d'arrels d'arbres que cavalquen les unes sobre les altres. No cal mirar tan enrere. Mirar només per descobrir alguna cosa nova. `Però si anem gaire més ellà és molt probable que trobem coses que ens facin mal innecessari. I la història no es pot canviar, que ja ens agradaria...

txell ha dit...

doncs jo no en tinc d'arrels, o almenys no les noto. és com si jo fos un esqueix d'una planta que algu hagués posat en una torreta pq hi arrelés i es convertís en una gran planta com la planta mare d'on prové, però o van fer l'intent en mala època o algun altre va ser l'error, pq a hores d'ara encara no he aconseguit arrelar, potser em falta aigua o potser m'estan ofegant; potser em falta adob o tinc una plaga de pungó...
de totes maneres, estic amb l'eva: molt bo, l'article. Un altre cop, felicitats!

Unknown ha dit...

Gràcies, amigues... tants afalagaments em faran engreixar i després perdré la figura (encara més).
No, ara en serio... Txell, les arrels es tenen sempre. Potser no les coneixes prou bé (com em passava a mi amb la de la família paterna) però hi són. La Mercè apunta a les arrels més llenyanes, les que és mal de fer trobarles perquè ja no poden donar-te sustent. Però en algun moment de la vida van ser imortants i renegar d'elles ha de ser complicat.
I tu, Txell, estimadíssima i desarelada amiga (i aquest divendres oblidada -ho sento-), qualsevol test (torreta que li tu dius) és capaç de fer-te arrelar, tot és questió de que qualcú te regui com cal Però sense adop també creixen les plantes, i algunes fins i tot sense aigua. I t'ho ben asseguro (sóc botànic i ho sé) que quan floreixen, fan les flors més precioses del món. Floreix, Txel, fes-ho i t'admirarem més del que t'admiren ara.

txell ha dit...

m'estàs dient cactus???!!!! jiji...home, conec algu que hi estaria del tot d'acord, pq quan vull...punxo molt!!! jiji

Unknown ha dit...

Per què totes les plantes que viuen en sequetat han de ser punxants? Què poc sabeu de flora xeròfita...
I que punxes quan vols, no cal que ho juris... Ho sabem. Però ens és igual: vulguis o no, t'estimem!

txell ha dit...

xeròfil -a
adj. [EG] Que viu en indrets secs. Organisme xeròfil. Comunitat xeròfila.

cal que facis servir aquestes paraules tan rares?! en fi, sempre hi sóc a temps a aprendre coses noves! ;-)

Unknown ha dit...

Jo he fet servir xeròfita (planta de llocs extremadament secs -alguns cactus, però també moltes altres-). Xeròfila és planta amant de la sequetat (que no és el mateix, per molt que si sembli).
Això pot semblar pedant, Txell, però és que tinc tan poques ocasions de mostrar els meus coneixements botànics que quan puc, no sé contenir-me.
Vostè perdoni...

txell ha dit...

xeròfit
m. [BO] [EG] Planta xeròfila.

Doncs segons el DIEC, jo entenc que xeròfita i xeròfila és el mateix. Jo de tu enviaria una queixa als responsables de tan il·lustre diccionari.
(com punxem els cactus...jiji)

Unknown ha dit...

Entens malament, Txell. Xeròfita: planta que que vol sequetat per viure. Xeròfila: que s'estima la sequetat. Com veus, no és el mateix. Una cosa xeròfila no ha de ser, per força una planta (filos: amic). Per contra, una xeròfita SEMPRE serà una planta (fitos: planta; xeros: sequetat).
Jo també puc ser punxant, amiga...jejejeje

Igor ha dit...

Bon escrit,
Bona disecció sobre el que és un, d'on ve. I una proposta oberta. Si els murs del jardí són molt alts i forts, no hi entra vent fresc.
D'Alaior? No hi ha un poeta força bo, en Pons Pons, que es d'allí?
No és un desastre, és un comentari obert, a Internet la majoria fem el mateix. Estructura escurçada. Així que s'agraeix.

Unknown ha dit...

Gràcies, Igor, pel teu comentari; sempre encertat.
Idò, sí, som d'Alaior i tenc la sort de que en Ponç Pons sigui del mateix poble,i em consider seguidor de la seva filosofia de l'escriviure. No som íntims, però ens coneixem.
Tens raó amb açò dels murs dels jardins: no calen gaire alts. L'oratge fresc que els sobrepassa revifa els plançons que hi creixen i el sol els hi dona la força que l'ombra dels murs podria pendre-lis.
No sempre cal mirar tan lluny, però aquesta vegada vaig descobrir-me allà enfora, vaig trobar-me en qüestions que mai no m'havia demanat. I les vaig airejar perquè perdessin aquella pàtina de raciesa que les embolcallava. Ara les puc mirar i reconèixer-me en elles.