diumenge, 23 d’agost de 2009

LA NIT (fragment)

Aquella primera nit seria diferent a qualsevol altre. Arreconades les preses d’Atauash, podrien estimar-se poc a poc, sense la por de ser descoberts ni l’angoixa de fer tard. Aquella nit seria tota seva; el temps i l’espai, el cos i l’ànima. Nit d’amor i de passió i, fins i tot, nit de luxúria.
Estaven sols al casat. La guaridora i ses filles romandrien a ca na Katis, com a convidades. Però, així i tot, malgrat saber-se amos de la casa, s’estimaren en silenci, sense estridències ni crits exaltats. El riu de foc que els omplia es desbordà sense el soroll d’esquerdes angoixants, una i una altre vegada, amb l’empenta que només poden mostrar els cossos joves, poc emprats. Res no les va poder ofegar, les flames; com a molt, després de molt lluitar, es reduiren a un caliu encès i entresuat, que reviscolaria amb el primer buf d’en soldemà.
Exploraren de nou recons que creien conèixer amb els ulls tancats, i es varen sorprendre de que el contacte de la pell estimada, el tacte suau de les mans, despertara sensacions noves, nous plaers inesperats, intensos, desbordants. I per fi, esgotats però feliços, sense poder dir quanta estona s’havien dedicat, els cossos se’ls afluixaren, es deixaren anar. Llavors, ajaçats sobre llana ensacada i amb les mantes més fines d’aquella pobra llar, Ainerís estalonà el cap a l’espatlla d’en Bàlash i, amb un t’estim just mormolat, s’adormí profundament.
Què formosa estava! Les galtes enrogides, el cos suat, Els pits, relaxats després de la brega, li lluïen a la llum de l’única flama que n’Ainerís s’havia encaparrat de deixar: una lluminària de terrissa sobre un tabalet d’ullastre, al costat del jaç. Vull veure’t, estimat, no puc deixar-te de mirar. No vull que la foscor se t’endugui, ni avui, ni demà, ni mai. I en Bàlash gairebé va plorar. Jo sí que podria estar-me tota la vida mirant-la, així, ajaguda al meu costat i esgotada d’estimar-nos. I no em cansaria mai, mai!, d’acaronar-la. I com l’estimo! I quina llàstima haver de marxar! Ara, que començam una nova vida, ara, que estem aprenent a estimar-nos com s’ha d’estimar. I, sense adonar-se, amb la mirada perduda entre el canyam d’un sostre fet malbé, en Bàlash repassà les prediccions de n’Arganir, els auguris que havien escoltat agafats de la mà. De la teva mà, Ainerís, tan calenta que espolsava el fred i la banyadura, que m’escalfava com res no pot escalfar.
Un àliga, que tengui cura d’un àliga... Què deu voler dir, açò? Per sort, sembla ser que podré fugir-ne, de l’àliga, i que, si vaig viu, no m’urpejarà ni se m’endurà al niu per ser devorat. I també ha dit que el falcó és el meu animal, i que d’ell en tenc qualitats. Què més puc demanar? Així, idò, ho aconseguiré, segur. Només depèn de jo, ben clar que ho ha dit l’oficiant. Ah..., i un fill, que tindrem un fill. Potser l’hem engendrat avui, qui sap? No seria meravellós, engendrar-lo en una nit tant perfecta com aquesta? I que serà un líder de guerra, ha dit, com son pare, com jo. Com jo?... Seré líder, llavors? Líder de guerra? I, per què no? Així s’acompliria l’auguri de quan vaig nàixer. Glòria i poder, fama i reconeixement; açò necessit, i açò tindré quan torni de lluitar pel púnic. Açò, si el cartaginès venç, és clar, que si és derrotat, ni glòria ni fama ni paga, només un tros de terra bruta en un país estrany. Però no pot perdre, el púnic, que noltros hi serem, empenyent-lo a la victòria, obrint-li pas. Perquè la seva victòria serà la nostra; la nostra llibertat.
Després d’aquest pensaments heroics, el cor d’en Bàlash s’entristí quan mirà de nou sa dona i la veié tant delicada, adormida i tranquil·la, i amb un somriure de felicitat. El pit nu, ara envalentit per la fresca que s’escolava per les esquetxes de la bastida, li pujava amb timidesa, amunt i avall, carregat de modestia, com si li fes vergonya mostrar tota la bellesa de que n’era capaç. En Bàlash, entendrit, la tapà amb la pellissa perquè el fred no nies sobre el cos nu i encara entresuat. Escalfa’t, estimada, no sigui que et vagis a refredar. Que, com ha predit n’Arganir, has de ser la més famosa de les que han habitat l’illa, des de sempre, des que els primers gegants varen arribar. Què injusta és la vida amb les dones que us quedau! No us envejo gens ni mica. I una altre... per què ha dit que serà curta, nostre passió? Cert que poc ens queda per tenir-nos com ens tenim ara, però jo sempre t’estimaré, sia on sia que habiti el meu cos. I si no me’n vaig, Ainerís? Què podria passar? Sí, ja ho sé, un daltabaix! Però, pensa-hi, com seria nostre vida si em quedés a l’illa, per manar des d’aquí, per complir el destí des de Balariash? Però, en què estic pensant! Açò no és possible. Tenc que unir-me a la lleva, marxar, i tu servaràs nostre fill per a que creixi, per a convertir-lo en el Bàlar del demà. I seràs famosa, que ho ha dit l’oficiant, la guaridora que salvarà l’illa del mal. Però, de quin mal? Què pot ser tant nefast? Ha dit que serà al final de ta vida, així que ha de quedar molt per arribar. I, no t’enorgulleix, açò, de fer-te famosa? No és el que sempre havies desitjat? I, mentrestant tot açò li rodava, el ulls se li anaren tancant i en Bàlash, per fi, descansà.

2 comentaris:

Eva ha dit...

Quina sort trobar algú a qui poder estimar així... La famosa guaridora i el valent heroi! Quina enveja!

Pep ha dit...

Això, Eva, és una novel·la i, com molt bé saps, a les novel·les s'exageren els sentiments i s'engrandeixen les passions.
És evident que en Bàlash i n'Ainerís s'estimen, però el seu amor és força tràgic, encara que fins ara no ho sembli. No tot és tant polit com sembla...