dissabte, 8 d’agost de 2009

BÀLASH, AINERÍS I MARIS A TÀRBASH

El guarda de la murada els deixà pas franc i, tot dret, es dirigiren al imponent santuari, al costat de la talaia gran. A diferència de Balariash, Tàrbash no jeia sobre un turó, sinó que aprofitava els recursos d’una plana fèrtil que s’escolava lleugerament cap a tramuntana i cap a llevant. Però els primigenis constructors havien aprofitat el punt més elevat, un turonet rocós, per aixecar la gran talaia central. Des d’ell, la vista era suficient per a el control del territori i per assegurar les comunicacions via focs guardians: es dominaven des dels turons de tramuntana a les aigües de migjorn; des de les terres de ponent fins a les de llevant. D’aquesta manera, encara no havies entrat al poble i ja et veies controlat per la imponent construcció. I, al costat d’ella, com era costum a les terres bàlar, s’obria el santuari, un altre edifici singular. Tàrbash potser no era l’assentament bàlar més important, que Balariash i Tealash el superaven en grandària i riquesa, però sí que tenia qualque cosa especial. Era com si un aura de misticisme, de sobrenaturalitat, ho envoltés tot; sens cap dubte, Tàrbash era especial. Potser per açò, des de ben antic, fou triat com a seu principal a llevant pel culte a la Mare, la deessa més estimada a l’illa.
La llinda porticada del santuari era monumental i donava pas a un espai ampli, atapeït, però, de recons ombrívols, de capelles laterals encasament il·luminades i foscants; unes lluminàries pobres cremaven sobre ressalts, tot escampant més ombres que llums. Si ho havien fet aposta, havien encertat: el misteri omplia el santuari, de dalt a baix. La foscor del dia, la pluja que no deixava de castigar, i les cobertes de brancatge de bruc amb pells enseuades que cobrien bona part de l’espai, no ajudaven a que cap claror il·luminés les lloses esculpides, els capitells i les pilastres auxiliars. Al centre, on sempre, s’aixecava el Suport del Déus, en aquest cas de la Mare, la pilastra capitada més perfecte que mai no haguessin pogut construir els picapedres illencs. D’escaires perfectes i mides impressionants, la llossa única que feia de suport s’aixecava enfrontant-se a la talaia, com si formés amb ella un únic cos ancestral. Potser sí que hi tenien a veure, però si era així, els oficiants tenien el secret ben guardat. I el capitell, també sense imperfeccions, solemne i observador, s’enclavava amb una precisió que ja ningú posseïa a l’illa; els ulls de les divinitats, punt de trobada d’esperits i vivents. I quan el sol comandava sobre els nivolats, l’ombra se li estirava fins a sobrepassar la llinda, i encara més enllà. Aquella ombra era considerada pels tarbashir com a la més gran benaurança, idò, hi veien en ella el reflex de la deessa que els venia a visitar.
Sia com sia, aquell dia de pluges constants, la Mare tenia l’ombra estotjada i el foc cerimonial, que no hi podia mancar, era protegit per un coberxo de branques d’ullastre i cuir sobreposat. Al costat de la foganya, sense res que el cobrís de l’aigua que l’estava xopant, l’oficiant els esperava.
—Benvinguts siau, joves de Balariash, parella il·lustre, fill del Bàlar i sa dona, guaridora singular. Us esperava.
Àtabash, idò aquest era el nom del principal servent de la Mare a Tàrbash, era un home d’edat indefinida, ni massa jove ni massa gran. Esquifit, com gairebé tots els de la casta sacerdotal, es cobria només amb vestes primes, com si la pluja no l’estès banyant. Els cabells llargs, amb visibles flocs blanquinosos, sobretot a les temples, se li aferraven al cap, tot donant-li un aspecte de més edat. Però era quan li miraves els ulls que te n’adonaves que Àtabash era jove, potser més del que ell volia mostrar. Es deia d’ell que seria el més gran dels oficiants, el més savi, i que, d’aquí no gaire, dominaria els concilis sacerdotals.
—Apropeu-vos —continuà—, que amb aquesta pluja estareu freds i calats. —I dirigint-se a na Maris, la qual s’havia quedat una passa enrere, afegí amb un gran somriure que l’il·luminà—: Tu ets na Maris, veritat? Nostra nova serventa de la Mare, el nou esperit virginal que ca teva ens ofereix per incrementar les lloances a la Deessa. No t’entristeixis, jove forta i decidida, que aquí trobaràs tot el que sempre has cercat.
I sense poder-ho evitar, Maris també va somriure: la primera vegada des de feia un bon grapat de dies. Què te aquesta veu que t’hi fa confiar?, pensà en Bàlash. Aquest homo és especial. Sap què dir, com i quan dir-ho, i aconsegueix el què vol com que sigui el més natural.
Àtabash de nou es dirigí a la parella:
—I voltros, ja podeu rallar. Què desitgeu de la Mare? Què heu vingut a buscar?
—Que beneeixi nostra unió, volem, que la faci immortal. I per açò li duim presents, que desitgem sien del seu agrat.
—Mostreu-los, idò, que només Ella decidirà.
En Bàlash tragué del sarró un drap que embolicava un brau de bronze, una figura estilitzada i amb llargues banyes aixecades, germà del que oferí a la Força, a Balariash.
—Volem oferir-li aquest brau, per a que els déus no s’envegin i se n’adonin que els estimam per igual.
—I també aquest flascó d’aromes orientals —afegí n’Ainerís, sense que ningú li donés pas. Fins llavors s’havia mantingut en segon terme, però sense amagar-se, com feia na Maris. I continuà—: I volem un sacrifici, el més bo que li pugueu donar, el que més li pugui agradar. Jo me l’estim molt, la Mare; idò, d’ella ens ve la saviesa, ella és la mestra de les guaridores i fou la primera del meu ram.
—Gran paraules per una dona tant jove, i encertades; Ainerís, la que serà la més gran. Sí, no us estranyi que conegui coses que ningú no hauria de saber. Recordeu on sou i amb qui esteu rallant. —I amb aquelles paraules, el rostre li canvià: els ulls li creixeren i una llum blanquinosa li envoltà el cap. I de nou, ja normalitzat—: I, res més?
—Voldríem beure del Pou Sagrat. La fertilitat, encara que som joves, no la volem descuidar. I per noltros és molt important assegurar un hereu abans d’embarcar.
—És clar, la lleva, que t’endurà enfora... Idò, baixareu al pou i beureu l’aigua de la fertilitat. Jo només som un pobre oficiant, però estic segur que la Mare us escoltarà. I ara, doneu-me el presents.
En silenci i amb les ofrenes a la mà, Àtabash és retirà al fons del recinte, on les ombres no deixaven veure res amb claredat. Fins el joves arribaren paraules mormolades en l’idioma especial, una lletania harmoniosa, una cançó xiuxiuejada pel baix. N’hi havia que deien, aquells a qui els agrada rallar, que cada déu tenia un llenguatge peculiar. Però ningú no ho sabia, açò, i els oficiants tampoc ho esclaririen mai. Aquelles veus melodioses, aquelles paraules desconegudes, eren el secret més ben guardat; la clau del poder dels déus, deien els que no sabien callar.
Passada una eternitat, Àtabash retornà on el joves l’esperaven, encara més banyats.
—Vostres ofrenes plauen a la Mare. Ella us protegirà, us mostrarà el camí i encendrà lluminàries per quan les ombres us vulguin barrejar. I ara, mentrestant jo faig el sacrifici acurat, dirigiu-vos al Pou. —I aixecà una mà per advertir-los—: I tingueu cura, que avui, amb aquesta pluja, l’accés serà complicat. Una aprenent us guiarà. —I per a na Maris—: Escolta-la, et veuràs reflectida.
I quan els joves ja abandonaven el recinte sagrat, la veu profunda de n’Àtabash el tornà a cridar:
—Coneixeu la llegenda del Pou?
—L’hem sentit cantar. Però les llegendes son açò, històries desfigurades per la veu dels cantaires i difuminades pel pas del temps. Qui saps si son de veres?
—Idò, si voleu conèixer-la, la real, demaneu-li a l’al·lota que us acompanyarà. És el primer que aprenen les novícies. I us assegur que la història no estarà emmascarada per res del que has dit, que per altre banda, és de veres: masses llegendes estan falsejades i ens fan creure coses que no s’ajusten a realitat. Escolteu-la, i sobretot tu, Maris, que ben prest la tindràs que recitar.
En aquell moment una ombra creuà la mirada de la jove. El primer moment, aquell encant per la veu de l’oficiant, havia passat, i na Maris tornava a ser l’al·lota rebel que odiava el futur que li tenien preparat. Històries i llegendes, pous i sacralitats... I la fona, on la podré estotjar per a que no me la trobin? Has de saber, oficiant de veu encisadora, que no hi pens renunciar. I n’Àtabash se la mirà com si l’estès escoltant.
Mentrestant el joves se n’anaven, n’Àtabash medità en silenci, sense moure’s, tot soportant la pluja constant. Canviaràs, estimada Maris, canviaràs. M’agrada que siguis així, forta i capaç de lluitar pel que estimés, que no et dobleguis davant res que no consideris adequat. Esperits com el teu ens fan falta, ara i més endavant. I voltros, parella encisadora, els millors dels bàlar, sou la llavor de nostre futur. Camineu amb cura, mireu on trepitjau. Jo seré a prop vostre, per escoltar-vos, per aconsellar-vos, per ajudar-vos a caminar. Jo, i els déus estimats.

2 comentaris:

Eva ha dit...

M'agrada aquest esperit de la Maris, de no rendir-se, encara que hagi d'acceptar el que esperen d'ella... És bo somniar i no abandonar mai els somnis.

Pep ha dit...

Na Maris és un altre esperit femení inconformista, dels que, ara me n'adono, els meus escrits n'estan farcits. Per què deu ser, açò?