divendres, 4 de setembre de 2009

EL POU DE LA FERTILITAT (fragment)

A bon pas i tot seguint un camineu ben marcat, el tres joves deixaren enrere casats i barraques, i travessaren camps ben conreats, farcits, però, de senyes del passat. El volts de Tàrbash eren plens de mostres de que, des de molt antic, l’indret sempre fou sagrat. Així, pasaren prop del Fal·lus de les Divinitats, una mena de pedrot enclavat que, segons deien els oficiants, simbolitzava el poder dels déus per fertilitzar la terra, la força del sexe poderós endinsant-se en l’acollidor ventre matern. Altres veus deien, per contra, que aquella pedra fou enclavada per uns heretges que lluitaren per introduir uns ritus sanguinaris, i que aquell Fal·lus no era una altre cosa que la daga malèfica i ensagnada que volgueren emprar per esventrar la terra.
Potser no és més que una llegenda, més fosca que moltes altres, però qui sap... I en Bàlash se la mirà d’un tros enfora, la pedra, sense gossar d’atracar-s’hi gaire. Per si de cas.
També creuaren davant de les Coves dels Antics, receptacles d’una memòria perduda. Moltes romanien intactes, ben al contrari que a la resta de l’illa on, com a Balariash, s’havien reaprofitat com a magatzems o cisternes. Els antics de les coves eren considerats, a Tàrbash, com a déus protectors, una mena de divinitats locals; la gent lis netejava l’entrada de sa morada i lis emblanquinava el portal.
Després de deixar enrere aquests misteris, el joves arribaren a un paredat porticat: l’entrada del pou. Inclinada, protegint-la, com si la volgués amagar, una figuera desfullada i enorme enfosquia encara més la bocana. Davall del brancam atapeït, mig a cobert de la pluja, els esperava una joveneta. I al seu costat, unes torxes embolicades, per il·luminar el davallar.
—Benvinguts, balashir, vos esperava. Som n’Ammerís, acòlita de la Guardiana Major del Pou de la Fertilitat. Vos acompanyaré fins a baix.
En Bàlash i n’Ainerís afirmaren amb el cap. Na Maris callà i, com sempre, es mantingué en un segon pla. N’Ammerís agafà una torxa i se la passà a en Bàlash i, després, n’agafà una altre.
—No vos separeu gaire i trepitgeu on jo hagi trepitjat. Tu —afegí, tot assenyalant en Bàlash—, tancaràs el pas amb la flama aixecada. Per molt que els esgraons patinin, esteu tranquils, que després del segons replà hi ha una barana i vos farà de més bon baixar. I, per la pluja, no passeu pena, que la figuera ens l’esmorteeix. —I per na Maris—: Tu aniràs al meu costat. Si no vaig errada, ets la nova aprenent que ens ve de Balariash. M’han encomanat que t’ensenyi tot el que pugui, que mai és massa prest per començar. Te n’adonaràs que, ser sacerdotessa de la Fertilitat, no és tant dolent com et penses.
I na Maris féu un pas endavant, com si anés a enfrontar-se a un repte. La mirada de l’al·lota seguia enfosquida. Què pot amagar un forat fosc com aquest? Just sembla la gola d’un gegant, on no hi entra prou llum ni per encertar un blanc.
—L’oficiant, n’Àtabash, ens ha dit que ens explicaries la història del Pou, la real. —N’Ainerís trencà així aquell moment de silenci incòmode.
—I tant. Veig que t’interessen, les històries. I a tu, t’interessen? —afegí, tot dirigint-se de nou a na Maris. I quan li veié la cara—: Idò, ves quin remei: t’hauran d’interessar. —I l’aprenent féu mitja volta i, sense ni un seguiu-me, començà a baixar.
La boca del pou era del tot fosca. Una foscor engrandida per la negror del dia i el cobricel de la figuera. En Bàlash mirà avall i no distingí gairebé res; uns esgraons plens de verdet que es perdien en la fondaria. Les renous pujaven esmorteïdes, o potser amplificades, vés a saber; tal vegada només eren repics de gotellades que s’escolaven pel brancam. I des del més profund, un degotadís constant, que, quan t’hi fitxaves, t’absorbia i no et deixava escoltar res més. Des de quan et fa por la foscor, Bàlash? Anem, idò, es va dir el jove. I va encendre la torxa amb una lluminària que romania encesa en un recó vora el primer esgraó.
(Continuarà)

4 comentaris:

Eva ha dit...

Em fa molta pena la Maris... Deu ser molt trist que d'altres o una cosa tan arbitrària com ser home o dona o quin número de fill ets, marqui el teu destí i t'imposi una vida contrària a la que somnies... L'Ainerís és l'altra cara de la moneda: ella sí que pot escollir el que desitja fer. En aquest sentit me n'alegro d'haver nascut a finals del segle passat!

Pep ha dit...

Ara has donat en el blanc! No hem d'extrapolar el que passa en aquesta història a l'època actual. Pensa que estem a finals del segle III aC i que el paper de la dona hauria de ser molt limitat. I açò que jo sommolt optimista i pinto un panorama en el que la dona era tinguda en compte. Tenc por de que les coses no fossin així precisament, sinó molt pitjors.
Però, en fi, que jo, malgrat ser homo, també prefereixo haver nascut ara. Crec que amb la fona seria molt dolent...

txell ha dit...

pq han d'anar al pou de la fertilitat? quin dels dos no pot tenir fills?
estic intentant imaginar-me la cara d'en bàlash...quin títol té la història d'aquest parell?! quan es podrà llegir sencera? em pica la curiositat, més que en primer i na palònia. potser pq aq dos ja els conec molt del curs passat.

pd: veus que ja m'he posat al dia dels teus textos?! casi no tindré temps de dinar, jiji
(molt tendre el fragment de "la nit", m'ha fet una mica de nosa que ell es posés a pensar en la guerra de púnics i cartaginesos en un moment tan bonic com aquell, però suposo que és una preocupació que té i és normal que li vingui al cap)

Pep ha dit...

Molt bé, Txell, així m'agrada, que et possis al dia. Açò és u fragment de Foners, la història d'en Bàlash. Vaig penjant fragments a mesura que els tenc preparats.
Que pensi en la guerra é sperquè l'obsesiona haver de marxar-se quan està amb l'amor de la seva vida. però, per altre banda, sap que no té un altre remei que embarcar-se per una qüestió d'estaus social: ell és l'hereu i els hereus han d'anar a la guerra.
De totes maneres m'ho respasaré. Potsere tens raó i és pot eliminar o suavitzar.
De totes maneres, per açò ho penjo, perquè m'ho critiqueu i millorar.