Article publicat a S'Ull de Sol. Agost 2009
Sembla mentida, però, ja ha passat un any. Es veu que sí, que ja li hem donat la volta al calendari, que ja tornem a estar amarats de suor per la calorada, i que St. Llorenç torna a ser aquí devora. Tot bé, idò.
I jo, ja em coneixeu, hi seré. Una de molt grossa n’ha de passar per que m’ho perdi, com aquella de la mili que us vaig contar fa un temps. Així que, déu mon guard de desgràcies que m’ho impedeixin; déu mon guard.
Sabeu que m’agrada recordar coses de quan era al·lot o de quan era un fillet petit i, després, voltros sou tan eixerits que fins i tot les llegiu. Remen fins que la llum se m’encén i, aquella guspira de memòria que creia apagada, reviscola fins a fer prendre la gala. I llavors se m’obra la porta i surten vivències que creia perdudes, situacions estranyes que em varen marcar, intencions mai assolides, i, de vegades, sentiments profunds i pors inconfessables.
Aquesta vegada, però, hi ha qualque cosa que em falla, perquè faig esforços i vaig despullant any rere any per arribar-hi, i res, per molt que ho intent, no aconseguesc recordar-me del “meu” primer St. Llorenç.
D’un St. Nicolau sí que en faig memòria, i de les primeres pomades, també; d’un jaleo amb no gaire gent i de com noltros, els amics, tocàvem els cavalls i ens mostràvem les mans plenes de pels i sabonera, com si fos el més gran trofeu. Però, de quin va ser el primer St. Llorenç, ho reconesc: no me’n record.
Com faig sempre... Sí, ja ho sé que em repetesc, però que voleu que us digui, és la costum. Deia, abans de que m’interrompéssiu, que, com faig sempre, vaig recórrer als àlbums familiars, plens de pols i amb qualque tranyina entre pàgina i pàgina. I tot el que vaig trobar, el més antic que hi havia de jo i les “meves” festes, va ser una foto al costat del cavall d’en Borràs (Joan, em sembla que es deia el que colcava). Duc una samarreta blava que lluïa un sol de coloraines al pit (una samarreta que donava una calor terrible, i és que el sol era un pegat de plàstic). Tenc els braços aixecats i la boca oberta; supós que cridava el molt bé de torn. I faig una cara d’al·lotot espantosa: ni bellumes de barbó, ni ombra de mostatxo. No dec tenir més de tretze anys en aquella foto, màxim catorze. Açò sí, ja feia s’embalum que faig ara: ben prou.
Però, i a n’açò anava jo, per què no me’n record d’aquelles festes? Sempre he pensat que la memòria és molt selectiva (al manco la meva) i se’n recorda del què vol i com vol. Se’ns fa fàcil esborrar el què ens desagrada i tenir present només el què ens deleix i ens fa o ens ha fet feliços.
Però, com us deia, aquesta vegada semblar ser que vaig errat, perquè res m’ha fet més feliç que St. Llorenç; mai no m’ho he passat tant bé com amb els cavalls i els amics. Es toc de fabiol a la Sala, es primer bot i sa bandera. Sa colcada. Ses Completes. I, mentrestant, anar de casa en casa, saludar, menjar, beure i cantar; xalar i oblidar-se de tot el que no sigui fer festa. I, per fi, el coronament de la litúrgia: es jaleo. Aquells primers acords que et posen els pels de punta, que et fan venir un calfred irrefrenable que et deixondeix del munt de pomades que t’hagis pogut empassar. Aquelles primeres empentes per arribar fins al Caixer Senyor. La olor a suor de cavall barrejada amb el gin que transpira la gentada; la calor humida. Els coneguts que trobes en mig de sa Plaça i et saluden com si sigueu íntims. Perquè tots som amics, llavors; perquè les rancúnies, si és que n’hi ha, s’esvaeixen i les diferències és com si mai hagin existit. Tots som feliços, llavors. I per què? Idò, perquè és St. Llorenç. I ha res millor?
I sí tan feliç som, si tan bé m’ho pas (i m’ho passava encara millor, us ho puc ben assegurar, que amb els anys els ànims es returen i el xalar és una altre cosa), per què no me’n record? Pensant-hi, pensant-hi, estic gairebé segur que aquest buit a la memòria es deu a que hi vaig arribar tard, a St. Llorenç, i ja se m’havia passat el moment per sentir-me colpit per la festassa. Impressionat? Segur que sí, però sense aquell deix que, durant la més tendra infantessa, et marca per sempre.
Devia tenir, idò, devers tretze anys (bé, posem-ne dotze) i mai m’hi havia quedat per St. Llorenç. I és que a ca nostre no ho eren de festes, i mon pare s’estimava més romandre a Na Macaret. Els que el vareu conèixer, a mon pare, sabreu que son delit era pescar i que els serrans s’amagaven quan ell desamarrava el llaüt. I com que a ca nostre no hi anaven a les festes, jo tampoc. Els germans sí que hi deurien anar, que per qualque ja tenien edat per trescar tot sols.
I és perquè me’ls estim molt als meus pares (en present, que, per jo, és com si mon pare encara hi fos), que sinó fos així, n’hi hauria per enfadar-se. Com van poder deixar-me tants anys sense gaudir d’una festa que, després, en va robar el cor? Com van ser capaços de furtar-me els jaleos i no deixar-me olorar la suor dels cavalls? Bé, ara tampoc no és qüestió de fer-los retrets, que ja he dit altres vegades que mai no podria haver tingut uns pares millors, però aquesta...
Però el que sí és cert és que jo solet, pel meu compte, he maldat de recuperar minut a minut tots aquests anys de retràs, he intentat passar-m’ho com ningú; xalar el que no havia xalat, fer botar cavalls i viure sa festa amb tota la intensitat que es pot viure. De vegades, fins i tot em passava, de intensitat; val a dir-ho.
I seguiré sense recordar-me d’aquell primer jaleo. Però tampoc em preocupa gaire, perquè he canviat un record per uns altres trenta-sis d’intensitat infinita (sí, no m’equivoc amb el número). I esper afegir-n’hi uns quants més perquè, encara que cada vegada son més tranquils, no deixen de ser els meus dies de festa, pels que esper tot l’any.
I jo, ja em coneixeu, hi seré. Una de molt grossa n’ha de passar per que m’ho perdi, com aquella de la mili que us vaig contar fa un temps. Així que, déu mon guard de desgràcies que m’ho impedeixin; déu mon guard.
Sabeu que m’agrada recordar coses de quan era al·lot o de quan era un fillet petit i, després, voltros sou tan eixerits que fins i tot les llegiu. Remen fins que la llum se m’encén i, aquella guspira de memòria que creia apagada, reviscola fins a fer prendre la gala. I llavors se m’obra la porta i surten vivències que creia perdudes, situacions estranyes que em varen marcar, intencions mai assolides, i, de vegades, sentiments profunds i pors inconfessables.
Aquesta vegada, però, hi ha qualque cosa que em falla, perquè faig esforços i vaig despullant any rere any per arribar-hi, i res, per molt que ho intent, no aconseguesc recordar-me del “meu” primer St. Llorenç.
D’un St. Nicolau sí que en faig memòria, i de les primeres pomades, també; d’un jaleo amb no gaire gent i de com noltros, els amics, tocàvem els cavalls i ens mostràvem les mans plenes de pels i sabonera, com si fos el més gran trofeu. Però, de quin va ser el primer St. Llorenç, ho reconesc: no me’n record.
Com faig sempre... Sí, ja ho sé que em repetesc, però que voleu que us digui, és la costum. Deia, abans de que m’interrompéssiu, que, com faig sempre, vaig recórrer als àlbums familiars, plens de pols i amb qualque tranyina entre pàgina i pàgina. I tot el que vaig trobar, el més antic que hi havia de jo i les “meves” festes, va ser una foto al costat del cavall d’en Borràs (Joan, em sembla que es deia el que colcava). Duc una samarreta blava que lluïa un sol de coloraines al pit (una samarreta que donava una calor terrible, i és que el sol era un pegat de plàstic). Tenc els braços aixecats i la boca oberta; supós que cridava el molt bé de torn. I faig una cara d’al·lotot espantosa: ni bellumes de barbó, ni ombra de mostatxo. No dec tenir més de tretze anys en aquella foto, màxim catorze. Açò sí, ja feia s’embalum que faig ara: ben prou.
Però, i a n’açò anava jo, per què no me’n record d’aquelles festes? Sempre he pensat que la memòria és molt selectiva (al manco la meva) i se’n recorda del què vol i com vol. Se’ns fa fàcil esborrar el què ens desagrada i tenir present només el què ens deleix i ens fa o ens ha fet feliços.
Però, com us deia, aquesta vegada semblar ser que vaig errat, perquè res m’ha fet més feliç que St. Llorenç; mai no m’ho he passat tant bé com amb els cavalls i els amics. Es toc de fabiol a la Sala, es primer bot i sa bandera. Sa colcada. Ses Completes. I, mentrestant, anar de casa en casa, saludar, menjar, beure i cantar; xalar i oblidar-se de tot el que no sigui fer festa. I, per fi, el coronament de la litúrgia: es jaleo. Aquells primers acords que et posen els pels de punta, que et fan venir un calfred irrefrenable que et deixondeix del munt de pomades que t’hagis pogut empassar. Aquelles primeres empentes per arribar fins al Caixer Senyor. La olor a suor de cavall barrejada amb el gin que transpira la gentada; la calor humida. Els coneguts que trobes en mig de sa Plaça i et saluden com si sigueu íntims. Perquè tots som amics, llavors; perquè les rancúnies, si és que n’hi ha, s’esvaeixen i les diferències és com si mai hagin existit. Tots som feliços, llavors. I per què? Idò, perquè és St. Llorenç. I ha res millor?
I sí tan feliç som, si tan bé m’ho pas (i m’ho passava encara millor, us ho puc ben assegurar, que amb els anys els ànims es returen i el xalar és una altre cosa), per què no me’n record? Pensant-hi, pensant-hi, estic gairebé segur que aquest buit a la memòria es deu a que hi vaig arribar tard, a St. Llorenç, i ja se m’havia passat el moment per sentir-me colpit per la festassa. Impressionat? Segur que sí, però sense aquell deix que, durant la més tendra infantessa, et marca per sempre.
Devia tenir, idò, devers tretze anys (bé, posem-ne dotze) i mai m’hi havia quedat per St. Llorenç. I és que a ca nostre no ho eren de festes, i mon pare s’estimava més romandre a Na Macaret. Els que el vareu conèixer, a mon pare, sabreu que son delit era pescar i que els serrans s’amagaven quan ell desamarrava el llaüt. I com que a ca nostre no hi anaven a les festes, jo tampoc. Els germans sí que hi deurien anar, que per qualque ja tenien edat per trescar tot sols.
I és perquè me’ls estim molt als meus pares (en present, que, per jo, és com si mon pare encara hi fos), que sinó fos així, n’hi hauria per enfadar-se. Com van poder deixar-me tants anys sense gaudir d’una festa que, després, en va robar el cor? Com van ser capaços de furtar-me els jaleos i no deixar-me olorar la suor dels cavalls? Bé, ara tampoc no és qüestió de fer-los retrets, que ja he dit altres vegades que mai no podria haver tingut uns pares millors, però aquesta...
Però el que sí és cert és que jo solet, pel meu compte, he maldat de recuperar minut a minut tots aquests anys de retràs, he intentat passar-m’ho com ningú; xalar el que no havia xalat, fer botar cavalls i viure sa festa amb tota la intensitat que es pot viure. De vegades, fins i tot em passava, de intensitat; val a dir-ho.
I seguiré sense recordar-me d’aquell primer jaleo. Però tampoc em preocupa gaire, perquè he canviat un record per uns altres trenta-sis d’intensitat infinita (sí, no m’equivoc amb el número). I esper afegir-n’hi uns quants més perquè, encara que cada vegada son més tranquils, no deixen de ser els meus dies de festa, pels que esper tot l’any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada