dissabte, 25 de juliol de 2009

N'AINERÍS ES PREPARA PER A LA CERIMÒNIA

Balariash es deixondia poc a poc, amb el ritme calm que imposa la matinada. Els cans lladraven esvalotats pels primers signes de vida i, alhora, afamats clamaven les restes de la nit passada. I els galls, vigies infatigables de l’aparició del primer raig de sol, saludaven l’albada des de dalt dels paredats, com feien cada dia des que qualcú, vés a saber qui, els havia incorporat a la fauna domèstica illenca.
Aquell matí es transpirava entusiasme per tot, i no només pel xivarri dels animals, que açò era normal, sinó que s’endevinava qualque cosa diferent, que no es trobava qualsevol altre matí d’hivern. S’endevinava la gran festa, l’esdeveniment de la temporada, li deien, i ningú se la volia perdre. Així, idò, les feines domèstiques s’haurien d’acabar a deveres, les tasques dels camps d’enfora quedarien per l’endemà i els envions s’haurien d’enllestir abans de que el sol s’enfilés fins al més alt.
Era un succés mai vist: dos joves, de les millors i més antigues famílies, ambdós de reconeguda vàlua, maridarien fora temps. Per ells, per a veure'ls i assistir a la cerimònia, la vida a la comarca gairebé s’aturaria, i el poble s’ompliria de familiars i convidats, amb l’afegitó d’una caterva de xafarders i foravilans arribats de qualsevol llogaret amagat, i que no es volien perdre l'ocasió de menjar fins esbutzar i beure fins ofegar-se; i açò, un bon tiberi i un bon gat, no se’l perdria per res del món un bon illenc.
En aquell mateix moment, mentrestant tothom despertava, a ca n’Ainerís l’activitat ja era frenètica. La protagonista del dia feia estona que estava aixecada, idò, tenia tantes coses a fer que li semblava impossible enllestir-les totes. Amb llargues passades, una i una altre vegada, es pentinava els cabells negres amb un raspall d’alzina de dents fines. Per l’altre banda i amb cara de molta son, sa germana petita l’ajudava maldestre amb una pinta d’os. N’Ainerís la deixava fer, encara que només l’enredava. Mesquineta, li fa tanta il·lusió! Ja me l’arranjaré, després, quan se’n cansi.
Una bona estona abans, quan encara era nit fosca, s’havia aixecat per refregar-se la cabellera amb cendres de salicórnia i, després, esbandir-se-la amb molta aigua clara. Se l’havia eixugat amb un llenç net, per a que sa mare se l’ha untés amb oli de llentiscle aromatitzat amb pètals de rosa capolats. El tocat seria força senzill, però demanava molta preparació. Els cabells s’havien d’estirar enrere, tot el possible, per, després, recollir-los en una tornella gruixuda, la qual es trenaria amb filats blaus i blancs entregirats. Aquest penjoll colorejat, cauria amb llibertat per l’esquena nua de la núvia, per a moure’s amb el bombolleig estudiat del pas del seguici. En el front deslliurat, hi lluiria una diadema de flors fresques blanques i grogues, que sa mare havia recollit al barranc el dia anterior, tot cercant-les en recons amagats que només elles coneixien. Una cop pentinada, n’Ainerís se vestiria la túnica llarga i d’un blanc immaculat, el color de les cerimònies de la Mare. Aquell llenç, anuat rere el coll, li cobriria fins els peus descalços i encara més, idò, la tradició deia que les penges de la núvia tenien el poder d’escombrar tot el dolent de la terra; hi havia, idò, que arrossegar-les per tot Balariash. Aquelles vestes s’obrien per l’esquena fins la cintura, de tal manera que només la trena la cobriria. Per a que tot aquest vestiment s’aguantés, n’Ainerís lluiria un cenyidor de cuir multicolor, amb nusos especials per a l’ocasió, i tancat amb sivella d’espirals de bronze; una relíquia de la família. Al pit, l’únic penjoll seria la destral de bronze de doble tall, l’antiquíssim símbol de les guaridores. Dels lòbuls li penjarien anelletes curtes de vidre incolor, no gaire ostentoses, i als braços nus, unes flexibles espirals de bronze també d’allò més senzill. Massa senzillesa, remugà sa germana.
—Què no et cases amb el Bàlar? Idò, demana-li que et doni joies bones; en deu tenir moltes de sa mare. Què no seran teves, després?
Però n’Ainerís se la mirà i ni tan sols li contestà. Aquelles germanes, on tenien el cap?
Just en aquell moment, aparegué sa mare i la petita se n’anà corrents. Na Kisbis no aturava, tot el matí d’aquí allà, encomanant feina a tothom; per açò havia fugit, la petita, per a que no n’hi toqués més, de feina.
—Encara estàs així? Deixa, —i començà a pentinar-la amb força—. Açò s’ha de fer bé, que després queden flocs per fora i fa lleig.
—No m’importa, ma mare. Tant m’és; només vull agradar-li a en Bàlash, i li agrado, prou bé que ho sé.
La cara de sa mare s’encengué amb un somriure joiós.
—I jo també ho sé, des que us vareu veure per primera vegada. Semblàveu uns estaquirots, embambats un a cada cantó dels aljubs. Però, saps que et dic, filla? Que me n’alegro. A veure si tens la sort que jo mai no he tingut.
—Mare, que no m’importa que sigui un foner principal, en Bàlash, ni que son pare sigui el Bàlar embarcat. Encara que no tingués cognom ni hagués guanyat festivals, també me l’estimaria; encara que cada dia tingués que carregar pedruscall o passar l’arada pels camps més prims, també n’estaria enamorada. En Bàlash és ma vida, mare.
—Escolta el que et diré, noia eixelebrada, ara ets jove i açò vol dir que tens la capacitat d’enamorar-te amb tota l’ànima. I açò està bé. Tot és meravellós, com hauria de ser sempre. Però, filla, arribarà el dia en que l’amor s’acabi, o en que la distància endormisqui l’estimació i s’esvaeixi la passió que ara t’omple. Tal vegada a tu no et passi, la Mare ho vulgui, però masses dones conec que ho pateixen, açò. Quan aquesta flama que ara et consumeix s’apagui, al manco a tu et quedarà el rang, el més alt. I llavors, donaràs gràcies a la Mare pels dons que t’ha atorgat, lloaràs ses benaurances i que no t’hagi fet com ta mare: sola, pobre i dissortada.
—No digues bajanades, mare. —N’Ainerís féu mitja volta per enfrontar-la—. Oblida tot el dolent que has viscut fins ara i sigues feliç al meu costat.
—I no te n’adones que ho soc, de feliç? Molt més del que et pots imaginar. Ho ets tot per jo des que vaig perdre a ton pare. Ets l’hereva del meu art, l’únic que tenc. Et sembla poc?
—T’estim, mare, i sempre t’estimaré.
I les dues s’abraçaren com no ho havien fet mai. I aquella abraçada fou remullada per llàgrimes d’emoció, i un munt d’angoixes reprimides es deslliuraren dels fermalls.
Però na Kisbis era una dona forta; sempre ho havia demostrat. Així, idò, es deslliurà de sa filla amb una empenta suau.
—Prou de plorar, que seria lleig que arribessim tard i amb els ulls inflats. Acaba de posar-te la diadema, i no la facis malbé. —I na Kisbis, que semblava del tot recuperada, enfilà la porta—. Vaig a veure que fan tas germanes, que la petita se m’ha escapat i vés a saber on és. I l’altre, faldejant sense fer res de bo, com sempre. Quines ganes tenc de casar-les i perdre-les de vista!