dissabte, 27 de setembre de 2008

PONENT S'AIXECA I EL VIATGE D'EN GUIXER

Des de terres de ponent fins els boscos centrals. Any 123 a.C. (Entre Ciutadella i El Toro, Menorca)

En Balari estava com boix. Les converses amb el cap de Lakese havien donat fruit i, després de recollir els seus guerrers, els ponentins anaven a la guerra.
Com a bon mercader, el cabdill ponentí no s’havia deixat convèncer fàcilment. N’havien rallat dos dies seguits, nits incloses, i en Balari va haver d’explicar-li un parell de vegades les desgràcies sofertes, les tortures patides, les tràgiques morts d’al•lots i fiets, les nombroses violacions indiscriminades i com l’allau romà s’havia engolit tot llevant d’una passada. En Balari insistia en que no hi quedava res de res; només ell i sa dona que, amb quatre desgraciats, provaven de resistir, cada vegada més debilitats i més assetjats. I si els ponentins no feien qualque cosa tot d’una, els hi tocaria patir el mateix; no podien jeure i esperar. De fet, li repetí un i altre vegada, l’invasor ja era de camí, amb tot el seu poder el darrere.
La sort es va girar cap en Balari quan, durant la segona nit, un vigia arribà a Lakese des de les Boques de Ponent amb la nova dolorosa: els romans les havien creuat i cremaven conreus, s’enduien els ramats i mataven o empresonaven a la gent que se’ls resistia. I els camps eren plens de romans!
Llavors sí que el cap i els ancians varen reaccionar. El missatgers començaren a córrer cap als assentaments que no eren al camí dels romans, cap al sud, a ponent i cap el nord. I, d’aquesta manera, al matí següent començaren a arribar homos armats, disposats a enfrontar-se a qualsevol cosa.
A en Balari aquella mobilització tan ràpida i nombrosa li provocà admiració, però també una enveja espantosa. Com li hagués agradat disposar de tants homos forts! Tal vegada n’hi havia més de cinc mil, o pot ser no tants, però si el doble dels que guarien les murades del Turó quan les varen arrasar.
Arribaven per grups, els més nombrosos des dels pobles més grans, com el mateix Port de Ponent o des del nord, de les Casats d’Àmani; però moltes vegades eren només uns quants, poquets, provinents de llogarets agrícoles o casats aïllats de la plana o la costa; camperols i pescadors, ramaders i llenyataires, però tots temibles lluitadors. I sempre per famílies o clans, de tal manera que se’ls reconeixia per les pintures amb que es decoraven el rostre.
Moltes vegades havia sentit dir en Balari que a llevant també ho havien fet allò de pintar-se la cara, però ell no ho havia vist mai i sempre havia pensat que només eren histories de vells, contes de glosadors acabats que, a l’escalfor de les fogueres hivernals, provaven de fer passar l’estona als vells i als al•lots.
Però no, allà els tenia, un munt d’homos amb mirada salvatge i aspecte ferotge. Sí, allò cada vegada tenia més bon color. Tal vegada...

Encara que les converses amb el cap li havien pres bonibé tot el temps, en Balari no s’havia oblidat d’enviar un homo al cau de na Daínia. Ho havia promès i feia comptes complir-ho. I per açò, dels dos homos que s’havia endut, va triar en Guixer per anar-hi, un jove nat a prop d’Ialàs i que havia perdut terra i família amb l’arribada de l’invasor.
En Guixer —li deien així, idò ningú sabia el seu nom de ver—, era un homo callat, massa fins i tot. El mal nom li venia perquè a les seves terres hi havia un clot de guix enfangat i tota la família en feia feina extraient-ne un fang blanquinós que, un cop sec, es venia a Port de Llevant, on l’embarcaven ves a saber per fer-ne què. A son pare ja el coneixia tothom com en Guixer i, per tant, a ell també.
En Balari el va triar perquè era un corredor infatigable i que, quan era menester, s’amagava d’allò més bé.
—Córrer, ves-te’n i digues-li a na Daínia que ja hi som. Tranquil•litza-la; digues-li també que tot va bé. I no t’aturis, Guixer, ni deixis que t’enxampin. I si veus que noltros no tornam, tornar a cercar-nos o fuig; tu tries. Però ara, ¡ves-te’n, ràpid!
En Guixer va frisar tot el que va poder, aturant-se només per dormir, i encara ben poc. Tampoc menjava gaire, i maldava fer-ho sense aturar-se i quan no tenia que vigilar els escamots romans; i sempre tot sol. Però per ell no era esforç afegit estar tot sol, córrer i córrer sense poder rallar amb ningú; no, li agradava la soledat.
Des que havia vist morí son pare i sa mare, a sa germana petita i la seva jove dona (com l’estimava encara a n’Alena!), aprofitava aquells moments per retrobar-se amb ells. I els recordava vius, sempre alegres i feinejant als camps. I rebutjava la visió del cos desfet i ensagnat de son pare i la nuesa violentada de les seves dones (la seva Alena!). Per açò, només els veia amb la cara emblanquinada i bruta pel guix humit o encalçant els porcs per ficar-los dins l’assoll. I n’Alena, tan preciosa, tan delicada. I les nits amb ella, tan dolces, tan curtes. I quan els de ca seva, entre somriures avergonyits de sa germana i mirades d’aprovació de sa mare, els deixaven la barraca per a que tinguessin breus moments d’intimitat. Com ho enyorava!
Només el sentiment de venjança era més fort que aquests records meravellosos, i era aquest odi el que el feia córrer i estar sempre al tanto del que l’envoltava, el que l’ajudava a amagar-se millor que cap altre; perquè necessitava sobreviure per a complir el seu destí. I per açò s’havia unit als d’en Balari: per fer-ho i matar als maleïts romans.

Una vegada va travessar les Boques ponentines i baixà a les maresmes del Pla Verd tot va ser més senzill. De cop semblava com si l’enemic hagués desaparegut. On s’havien ficat? En Guixer es va quedar aturat, sorprès i indecís. Era possible que tots haguessin passat a ponent? Açò volia dir que llevant ja no resistia? I els seus? On eren els de na Daínia? Havia sentit com en Balari li deia a la seva jove dona que l’esperés, però sabia que la guaridora no ho faria. Ell tampoc ho hagués fet. S’havia d’aprofitar l’avanç de l’invasor per assetjar-los per l’esquena; era un bon moment.
Mentre es feia aquestes preguntes, altre vegada corren, en Guixer s’apropava a la Muntanya, vorejant-la pel costat de tramuntana, allà on els barrancons son més foscos i els boscos més ombrívols.
Seguint inexistents camins que només ells creien conèixer, el corredor per fi arribà a l’amagatall. No es veia fum, ni tampoc restes de res que delatés la presència dels amagats, però era el que tocava. Ja feia un temps que no es feia foc al cau, idò el fum podia atreure als rastrejadors renegats, maleïts sian, i també maldaven de no deixar senyals. Però és que des de dalt del penyal tampoc li va sortir ningú, i va ser llavors quan es va començar a sentir intranquil.
Després de decantar les branques baixes d’una mata enorme, en Guixer arribà a les amagades balmes sota el penyal blanquinós. I allà, on tenia que haver-hi vida, només hi havia solitud, on hi regnava l’estricte ordre imposat per na Daínia, un desgavell d’estris abandonats, de terrissa trencada i el terra ple de taques fosques que, per en Guixer, només podien ser de sang embeguda per la pols del penyal esmicolat. Massa sang havia vist el jove per no reconèixer-la!
Els havien descobert i segurament per sorpresa. Pot ser eren morts i ves a saber on havien llançats els cadàvers aquesta vegada, però el cert és que no es veien cossos abandonats, ni tan sols aquells trossos penjant a que tan afeccionats eren els soldats romans.
Per segona vegada en aquell viatge, en Guixer no sabia ben bé què fer. Per una banda sentia que tenia que cercar-los, intentar fer qualque cosa per alliberar als que encara fossin vius, però, per altre, frisava de tornar per explicar-li tot a en Balari.
Per fi, conscient de que tant si feia una cosa com l’altre no hi havia temps per perdre, en Guixer decidí rastrejar als romans i comprovar si qualcun dels seus era viu i on els tenien.
I si no podia fer res per alliberar-los, tornaria amb en Balari, el company i pot ser un quants d’aquells ferotges ponentins.