dijous, 26 de juny de 2008

PRIMERS ENFRONTAMENTS

Sannir. Any 123 a.C. (Sa Nitja, Es Mercadal).

En Balari es va veure obligat a canviar els plans. Tot el que havia anat preparant durant la llarga marxa des del Poble del Turó fins a Sannir no havia servit de res.
Ara, imitar als ponentins i acossar als invasors des dels bots, o pedregar-los des del cim dels penya-segats de la bocana, seria poc efectiu. Però, qualque cosa tenien que fer. Quedar-se mirant o baixar a rebre’ls amb el braços oberts era impensable. Perquè aquells homos no venien a fer paus, ni eren el capdavanters de cap expedició comercial. No; un veritable estol de conquesta estava fondejat a la badia i aquells guerrers cuirassats eren legionaris veterans. Era tot un exercit de conquesta.
Tenia que prendre una determinació, i ràpid. Així que, sense pensar-s’ho gaire, en Balari decidí jugar-s’ho el tot pel tot i atacar les naus que encara entraven a port i, així, destorbar-les i aconseguir que es fessin enrere. Sempre serà més fàcil lluitar contra cinquanta que contra cinc-cents, es va dir resolt.
-Bé, idò, ens separarem en dos grups. El primer vindrà amb jo; anirem a la punta i els hi posarem les coses difícils. Tothom du prou còdols? Dels grossos?
Tots afirmaren amb el cap sense que el gest se’ls hi modifiques gens ni mica. Aquells homos sabien a què anaven.

Na Daínia, quan els dos grups se’n anaren, es situà dalt del penyalet que havien pres com punt d’observació. Des d’allà ho veuria tot.
S’assegurà de que tenia a prop els seus estris de guariment i a punt per fer-los servir quan fos necessari. Es sentia prou nerviosa, molt més del que hagués pogut imaginar mai; idò, aquella visió, per molt que davant dels homos s’hagués fet la valenta, li havia encongit el cor. I és que els romans eren molts i semblaven veritablement forts.
Les naus encara estaven gitant homos que, així com tocaven terra, formaven ordenats grups aprofitant els trossos més planers d’aquell costat. Una vegada el vaixell es buidava, s’allunyava de la costa i ancorava en aigües més fondes. En aquell moment, el centre de la badia ja era ben ple.
Els d’en Balari, amagats rere les mates i acotant-se entre les penyes, avançaven cap la bocana. Per na Daínia, aquella visió llunyana era com una processó de formigues que s’afanyen en arribar fins el blat abans que el camperol les espolsi d’una coça. La intenció del cap del Turó era evident: no ser detectat i agafar-los per sorpresa.
L’altre escamot, manat pel lloctinent, prenia posicions a prop d’on els romans estaven amuntegant forces. Els bosquets de tamarells eren el seu amagatall. Ben cert que tindrian la feina més difícil, pensava na Daínia, idò la diferència entre els escamots era prou evident.
Com si estiguessin coordinats, els dos grups d’atacants començaren a l’hora a llançar pedregades damunt dels romans. Na Daínia seguí l’acció dels d’en Balari, per ella els més importants.
Havien agafat per sorpresa les naus i, així, aconseguiren que entre elles es destorbessin prou perquè l’entrada del port quedés col·lapsada. Però els patrons romans reaccionaren amb rapidesa.
Com si fos una maniobra assajada, uns a proa i altres a popa aixecaren un toldo de cuir que protegí tota la coberta. Les pedres dels foners rebotaven sobre la tensa coberta per acabar morint mansament al mar o rodolant fins coberta sense produir més danys. Aprofitant aquell parapet, els arquers d’abord iniciaren mortíferes salves. Les sagetes volaven com un falcat d’estornells, denses i movent-se totes a l’hora, xiulant mentre travessaven l’aire a la recerca dels valents però desprotegits cossos dels illencs.
De totes maneres, semblava que en Balari havia aconseguit el què volia; la confusió era total, i no entraria cap més nau al port, al manco durant una bona estona.
Així, na Daínia pogué veure com, a una ordre d’en Balari, els homos que encara podien caminar, varen deixar les seves posicions i començaren a córrer per reforçar als seus companys. Malauradament, més d’un és quedà enrere, ferit o, pitjor encara, mort.

Davant d’aquesta visió na Daínia no va poder continuar dalt l’observatori. Agafant el sarró, la jove sortí corrent cap a la batalla. No sabia com s’ho faria, però tenia que socórrer als ferits. Si no, per a què havia vingut? Per a què havia deixat el Pou?
Mentre frisava i es desesperava, mentalment anava repassant què fer en arribar als ferits. Embenar-los amb tires de llenços nets que duia ben doblegades; aplicar l’ungüent de hipèric i vulneraria amb sèu de porc i oli de camamil·la; cosir les nafres més profundes. Però, com triaria a qui atendre primer? I si qualcú era prou mal ferit que no en podia fer res? Seria capaç de dir-li no, a tu no? El deixaria morir?
Aquestes i mil preguntes més atuïen a la jove mentre s’afanyava en guanyar la riba. Però el camí que havia triat, el més directe, va resultar no ser el més segur, idò les patrulles romanes havien agafat posicions després de les primeres escomeses.
De cop, quan més s’afanyava en donar-se presa, dos homos armats, amb pitral de cuir, escut rodó i caçoleta reforçada al cap, li varen sortir al pas: l’apuntaven amb una javelina lleugera mentre li cridaven en un idioma que, per ella, era del tot estrany. Si en tost de viure reclosa al Pou i dedicada a les seves arts, hagués freqüentat els punts d’intercanvi, com feia la majoria, ja l’hagués reconegut; o pot ser no, idò, per ser llatí, allò que rallaven aquells homos era bastant irrecognoscible.
Per sort, els seus reflexes eren extremadament àgils i la seva costum de trescar per costers i roquissars van afavorir que la seva enfilada fos suficient per deixar-los enrere. Botant de pedra en pedra, esquivà els dos dards que s’estimbaren al seu costat per ben poc. De moment havia fuit.
Fins que no arribà prop de la vorera que mira a ponent, na Daínia no es va permetre fer un alè. Boni m’han enxampat; tenc que anar més al tanto, es digué mentre alenava profundament i, doblegada en si mateixa, s’aguantava el pes del cos sobre els genolls.

L’atac del segon escamot havia estat un fracàs. Uns guardes romans, amagats entre les mates d’un turonet, els havien vist arribar. Una ordenada formació d’arquers i la protecció dels escuts aixecats havien fet inútil les seves pedregades continues. En canvi, la carrega romana els havia empès a refugiar-se rere unes roques, on varen trobar la perdició. Tot d’una es veren rodejats i, malgrat intentaren rendir-se, tots varen ser sagetats per uns homos que se’ls miraven i se’n reien mostrant boques fosques i sense dents. Bàrbars, deien aquelles boques brutes, només son bàrbars que mereixen morir en nom de Roma.

Na Daínia havia contemplat la part final de l’acció, la més despietada. Sense poder-ho aguantar, la al·lota es tapà els la cara amb les mans al l’hora que començava a plorar. De cop sentí uns forts crits que venien pel corriol del cap. Només podia ser l’escamot d’en Balari intentant fer un cop de ma als seus companys sense saber que ja eren morts.
-Els tenc que avisar. Per què perdre la vida per uns morts? No hi poden fer res.
Llançant-se costa baix, la jove comença a cridar sense importar-li si s’esgarrava les cames amb els matolls o si els romans la sentien. Tot d’una arribà fins els que corrien, de tal manera que gairebé topà amb en Balari que anava davant de tots. La seva quasi victòria contra els vaixells els hi havia donat noves forces.
-Què fas aquí? Estàs boixa? T’he dit que et quedessis a dalt!
-Tots son morts, Balari. Retureu-vos i salveu-vos, ara que encara podeu. Al manco que quedi qualcú per continuar la lluita, si és que és açò el què voleu fer.
De sobte, en Balari aixecà la ma i va fer un fort crit, de tal manera que tots els que el seguien quedaren clavats al terra.
-Espereu-me aquí i amagueu-vos. Acompanya’m, Daínia. Mostra’m on son.
La jove el portar a l’amagatall aixecat i, des d’allà, li mostrà el refugi dels acorralats illencs. L’espectacle era impressionant, tant que en Balari es ficà les mans al cap i l’únic que va ser capaç de dir va ser un no punyent. Tots eren morts. Res es podia fer per ells.

Un poc més enfora, a la platja fangosa del port, na Daínia es fitxà en un grup d’homos que no semblaven romans. Només podien ser illencs! Què feien allà, rallant amistosament amb l’invasor?
-Mira, Balari. Qui son aquells?
El cap mirà atentament en aquella direcció, idò ja havia aprés a fer-li cas a l’al·lota. Un fort renec sortí de la seva boca mentre els punys se li crispaven amb força i la seva vista es dirigia desesperada al cel.
-No els conec; no son ni ponentins ni de cap poble del nord. Han de ser de l’altre illa. Maleïts! mirant-los de nou i amb veu més normalitzada, afegí-: Els deuen emprar com a guies. Pot ser son coneixedors de les nostres terres.

Altre vegada, i en Balari ja n’estava perdent el compte, va sentir la ma de na Daínia que se li posava a l’espatlla. El seu tacte, com les altres vegades, el va tranquil·litzà i el tornà a la realitat.
-Oblidat, Balari. No hi pots fer res. Has fet tot el que podies. Ara, recollim els ferits i posem-nos a redossa. Buscarem reforços i els aturarem en un altre lloc.
Acotant el cap i amb aspecte d’homo vençut, en Balari li contestà:
-Daínia, només tenies que ser la guaridora del grup i t’estàs convertint en el seu esperit. Potser tindries que comandar tu.
La jove somrigué i, posant-se de puntetes, va fer un petó a la galta barbada d’en Balari.
-Som i seré la teva guaridora. No ho dubtis.