divendres, 4 de juliol del 2008

AMAGATS

Basses de Tramuntana. Any 123 a.C. (Basses de Lluriach, Es Mercadal).

En Balari estava destrossat. Encara que cap sageta romana l’havia tocat, el veure com els homos que l’havien seguit, confiant amb les seves paraules i fiant-se del seu criteri, queien al seu costat, li havia destrossat l’esperit. En aquells moments semblava com si tot li fos igual.
Per sort, na Daínia era al seu costat. Ella s’adonava de l’estat d’ànim del cap del Turó i estava fent l’impossible per aixecar-li la moral.
L’escassa cinquantena d’homos que havien sortit de bones d’aquell desastrós encontre, intentaven recuperar-se ajupits entre les roques d’un turonet, aïllat al ben mig de les Basses de Tramuntana. Entre aquelles pedres vermelloses, gairebé com la seva sang vessada feia tan poc, envoltats per tamarells i aigües imprevistes, feien esforços per sentir-se segurs. Però sense adonar-se, s’arrufaven a les esquerdes i forats profunds on amagar-se era bo de fer.
Sí, pensava na Daínia, segurs tal vegada sí, però desfets del tot, açò segur. I, a la vegada, desmoralitzats i sense eima per tornar-se de nou contra els que els havien derrotat. Tenc que refer en Balari, es deia una i altre vegada, mentre embenava ferides i recosia les pitjors desfetes. Malauradament no havien pogut recollir a tots els ferits, idò els romans havien carregat aposta per impedir-s’ho. Més d’un germà, més d’un parent era ara en mans estranyes, segurament morts, tal vegada espoliats en cos i ànima. Açò era el més segur, vist el que els hi havia succeït als del lloctinent.
Balari, desperta li digué na Daínia en veure’l ulls clucs. Hem de continuar. Què pensaran els teus homos si et veuen així?
El cap del Turó obrí uns ulls tristos i derrotats, ara encerclats per unes ulleres tan negres que feien que semblessin avencs profunds i freds.
No puc, Daínia. Per què? Tot és perdut. Fuig tu, ara que encara pots, i deixa’ns morir en pau.
La guaridora del Pou s’apropà i, sense dir-li res, li clavà una galtada amb tota la seva força.
Però tu, què ets? Un homo o un be, que ni tan sols crida quan li claven el guinavet? T’has de defensar! Has començat la lluita i ara no et pots fer enrere. Lluita, Balari!
La jove ho havia fet sense pensar-hi, sense tenir en compte les conseqüències d’aquell acte impulsiu. Però ja estava fet. Pot ser en Balari se li giraria, o potser el feria reaccionar. Havia sigut un impuls i hi havia cedit. Ara, a veure què passava.
Poc a poc, en Balari aixecà la mirada amb uns els més enfortits que poc abans; una espurna de llum es començava a encendre. Semblava com si el toc hagués despertat al Balari que dormia, estrojat al seu interior.
Com vols que ho faixi? contestà fluixet en Balari, amb to desesperat. Per tu es bo de dir. No has d’agafar la fona, ni enfrontar-t’hi amb les nostres miserables llances. No, Daínia, no saps de què ralles. Deixa’m tranquil i oblidat de noltros.
Així, què vols? Què jo també lluiti? Açò et faria deixondir? Sí el que vols és açò, no et preocupis, demà mateix em veuràs llençant pedres al teu costat, i si és menester, m’enfrontaré a les javelines romanes amb l’espasa i l’escut. Penses que tenc por? Què les dones no sabem lluitar? Tu i tots els porucs dels teus homos aprendreu d’una dona el què és no tenir-ne de por. Balari, em pensava que eres un homo.
Després d’un incòmode silenci, en Balari s’aixecà sense ni tan sol mirar-la. Semblava com si l’energia hagués retornat a aquell homo que, per na Daínia, sempre havia estat exemple de fortalesa. Segurament per açò, ara es sentia trista i decebuda. Però aquell canvi en la mirada d’en Balari, li havia retornat part de l’esperança que pensava haver perdut per sempre.
Tots dempeus! Marxem! —cridà en Balari, aixecant-se d’un bot.
Balari! Ja venen! –sentiren al guarda, que des de el cim del penyal vigilava la ruta del port.
Corrents, com si l’esgotament hagués per fi desaparegut de les seves cames, en Balari s’enfilà entre les roques enormes de l’esfondrat i, travessant llentiscles recremats, arribà al costat del vigia. Na Daínia, segons el seu costum, el va seguir de ben a prop. No feia contes deixar-lo per res. Per molt que li digués.
Merda! Pot ser saben on som. Hem de fugir. Esper que no ens hagin vist, encara.
Quan feia la volta per baixar a reunir-se amb els seus, en Balari ensopegà amb la jove, que mirava com les columnes romanes avançaven en perfecte formació.
On els detindrem? preguntà sense deixar de mirar cap a tramuntana. Podríem cercar qualque pas estret, atacar-los des de dalt d’un penyal i no deixar-los emprar les seves fletxes. A la Muntanya? Als barrancs de migjorn? Per força han de passar per qualque lloc complicat. Qualque corriol a la sortida de les Basses?
En Balari la mirà detingudament, primer seriós, com pensant que era ben boixa. Però, poc a poc, li va anar naixent un somriure que arribà a ser d’orella a orella. Al manco li he fet canviat l’humor, pensà na Daínia.
Ets única, Daínia. Noltros pensam en fugir i tu ralles d’on atacar-los. Noltros estem atemorits i tu només penses en enfrontar-t’hi. Ets tan valenta que ets tu qui ens tindria que dirigir.
La jove del Pou deixà de mirar els enemics que s’apropava i es girà cap en Balari. Ella també li va somriure.
Si sé que t’he de retornar el riure, m’enfrontaré a tots el romans del món. Si has de recuperar l’ànim, lluitaré contra totes les legions de Roma. Però Jo no som ningú per fer-ho, Balari. Només en conec un capaç de fer-ho, i ets tu. Els teus homos et seguiran: no els decebis. I jo t’ho he dit moltes vegades, quan em necessitis, estaré al teu costat, fent el que faixi falta, qualsevol cosa. Som de vocació guaridora, però puc ser...
Ho sé, pots ser de tot l’interrompí l’homo, encara més somrient que abans, qualsevol cosa que et proposis.

Baixant de les roques, en Balari va fer córrer als homos. No valia la pena morir per res. Silenciosos i esgotats, més en esperit que de cos, seguiren al seu cap que ara caminava al costat d’aquella jove tant resolta. Els que havien patit ferides, havien aprés a estimar-la o, al manco, a apreciar el seu art. I els que no, li veien qualque cosa que els cridava poderosament l’atenció, fins i tot en moments com aquells, tan tràgics i desesperats.
Per fi, es dirigien al Turó pel camí més ràpid. Vorejarien la Muntanya i travessarien el Pla Verd per, a l’alçada Ialàs, agafar de nou el camí dels marjals. Si no s’enredaven hi arribarien de matinada. Després en Balari intentaria convèncer als altres per presentar un front comú. No serà fàcil, es deia na Daínia, idò en son pocs els que volen lluitar. Si no ho fan, ja s’ho trobaran.
Ella lluitaria, perquè el que li havia dit a en Balari no havia sigut de bades: si feia falta agafaria l’espasa i s’hi enfrontaria. Tot abans de ser esclavitzada.