dissabte, 7 de juny de 2008

ELS DUBTES DE NA DAÍNIA

Camí del port de tramuntana. Any 123 a.C. (Marina de Sa Roca, Alaior).

En Balari i na Daínia varen seguir caminant junts durant un bon tros. Però cap dels dos tornà a rallar fins que no s’aturaren per fer un més que magre mos en un replanet esclarissat pels carboners.
En aquell moment la jove ja estava esgotada. El pas que li marcaven les frisseres del homos la tenien cruixida. I açò que ella era de molt caminar, cosa del tot necessària per recollir els remeis per la seva feina; però ni les seves cames eren com les d’ells ni estava tan acostumada a trescar per aquells caminots ombrívols. Els peus ja li sagnaven pel pedreny i les cames li feien figa de tants costers intransitables.
Sense encomanar-se a ningú, na Daínia es deixà caure sobre el tou sòl molsut del replà, ara boni ressec per la manca de pluges; però gairebé no va poder ni menjar de tan cansada com estava. Al seu voltant, els homos callaven i, al contrari que ella, recuperaven forces engolint bones mossegades de formatge vell i pa de feia dies, que anaven remullant amb llargues glopades de vi que bevien a galet per aixecar l’esperit.
El seu cap, en Balari, feia contes caminar dia i nit. Ara ja no tenia que fer aturades per recollir més homos; si qualcú més se’ls hi volia ajuntar, ja seria en arribar a Sannir. I si no, que l’encalcessin.
Volia arribar al port del Cap de Tramuntana, per sorprendre a l’invasor just quan intentés entrar a la badia. Sabia que no seria gens fàcil, idò el vent de mestral, fluixet però persistent, afavoria l’avanç dels vaixells. L’única esperança d’en Balari era que els patrons romans no fossin gaire destres en enfilar l’entrada, estreta i protegida per l’illot. Si això els feia perdre temps, tal vegada sí que hi arribarien.
Maldava de no dir-ho a ningú, idò no volia crear recels entre les homos, però sospitava que ja els trobarien desembarcant. Llavors, tot seria molt més difícil; tal vegada impossible. Una cosa era enfrontar-s’hi al mar, fins i tot a bord de les seves fràgils però extremadament àgils embarcacions; però a terra... Bé, si no hi havia més remei ho farien, però la sort era molt més difícil de preveure. O pot ser no. A qui volia enganyar? Els romans tenien totes les de guanyar.

Mentre tots menjaven, en Balari va fer un cop d’ull a la seva companyia. Boni tots eren bons homos, bregats en la lluita al mar i sense gaires escrúpols. Però eren pocs, molts pocs. I açò que a Ialàs se’ls hi havien ajuntat una vintena més.
Quans eren? Cent cinquanta? No gaires més; i açò contant amb els que no eren tan destres com els de confiança, aquells pagesos que treballaven per ell i que s’hi havien ajuntat gairebé per força. Pobre gent! A en Balari se li encongia el cor quan els hi veia la cara d’espant. Però no feia contes fer-hi res per ells, només ajudar-los a sobreviure; no en podia fer res més. Molt temps enrere havia pres un altre camí i ara tenia que ser conseqüent. Ell era l’amo, i els amos es deuen únicament al que és seu. I en açò era ara: defensant la seva hisenda, el seu negoci, la seva vida.
El missatgers que havia enviat a les poblacions properes no havien tingut gaire èxit; cap ni un havia tornat amb reforços, ni tan sols de l’altre banda del barranc. Què esperava? Tots anaven a la seva. Tots maldaven de sobreviure com podien, com feia ell mateix. El caps locals no volien problemes amb gent tant important com els romans, potencials clients de profitosos negocis.
A més, tots el coneixien. Tots sabien perquè hi anava a enfrontar-s’hi. I és que el seus interessos no eren els de la majoria; perquè només uns quants patrons de ponent, sempre més bel•licosos que els de llevant i els refugiats apàtrides de tramuntana, s’havien aliat amb ell per compartir el negoci de la força al mar.
Ni al Port de Llevant, ara anomenat Magonna des que aquell maleït cartaginès hi va fer la cruel hivernada, ni tan sols a la seva veïna població de Talàs, antany bastió fortificat dels antics foners, en volien saber res d’ell i els seus. Per açò dirigia el negoci des del seu antic poble del Turó, però mantenint la base naval prou enfora, amagant els vaixells al segur i apartat port septentrional de Sannir, abans cau de malfactors i de mercaders sense escrúpols.

Al replà, mentre descansaven, na Daínia no li treia ull a en Balari. Com ell no deia res, va ser ella qui s’hi apropà.
-Si seguim així, tal vegada necessitaràs un altre guaridora. -Davant la cara d’estranyesa d’en Balari, l’al•lota afegí-: No crec que hi arribi, sigui on sigui que anem. Estic rebentada!
-Idò descansa i no xerris, que rallar esgota.
Evidentment, na Daínia no li va fer ni cas. La jove considerava que es mereixia certes respostes. Si tenia que deixar-se la vida en aquell camí infernal, al manco volia saber on anaven i per què ho feia.
-No em vols dir on anem?
-T’ho vaig dir al Pou. Anem a tramuntana, per aturar l’invasor.
-Sí, ja ho sé –contestà na Daínia fent un expressiu gest amb el cap-. Però, a on? Tramuntana és molt ample.
-Coneixes Sannir?
-Sannir? Tant enfora? Per què no anem a Dainní, que és més a prop?
-Idò, perquè a Dainní no se’ns ha perdut res. Sannir és el nostre cau. I el cau és el primer que s’ha de protegir. Què? Contenta? Ja ho saps tot..., tant demanar, tant demanar...
Na Daínia, davant el seu to de veu optà per callar. Encara que no el coneixia massa, sabia que era famós el caràcter era explosiu d’en Balari i, ara, no li venia de gust un enfrontament. No és que li fes por; de cap manera. És que estava massa cansada.
És igual. Com havia dit en sortir d’Ialàs, estava segura de que en Balari era més bon homo del que ell mateix hagués volgut admetre mai. Na Daínia no en podia fer de menys: cada vegada li queia millor aquell homo esquerp i malcarat; tenia quelcom que l’atreia. I n’estava ben decidida a acompanyar-lo fins aquell cau de mala fama, al peu del imponent Cap de Tramuntana, on des de sempre s’hi havien refugiat gents de mal viure.
L’únic que desitjava, i per açò hi era entre aquells desesperats, era treure d’aquesta aventura el renom que cercava, que tothom se’n recordés de na Daínia del Pou com la guaridora que va cuidar i, qui sap, si curar miraculosament als valents que defensaren l’illa contra les forces invasores de Roma.
Però cada vegada més, ja fos per l’esgotament o perquè la distancia del seu poble esmorteïa l’entusiasme, li venien al cap idees més fosques. I si en tost de fer-se famosa acabava amb el cos mig podrit i abandonat en qualsevol forat del penya-segat? O pitjor encara, i sí la feien captiva?