LA PRIMERA VISIÓ DE L'INVASOR

Sannir. 123 a.C. (Sa Nitja, Es Mercadal)

Sortia el sol quan els esforçats caminants arribaren al mar. Des de la distancia, el reflexa del globus vermellós que s’aixecava per llevant duia promeses de belleses insospitades, d’efluvis salats que omplirien els cors d’esperances. El mar, esquitxat per rinxols foscos i daurats a l’hora, i amb aquella mena de taques com olioses que muden d’aspecte a mesura que avança l’albada, es mantenia tranquil fins on es perdia la vista. Les roques de la retallada costa de tramuntana romanien serenes, quietes, desfogades, sense patir l’embat furiós de les onades que sobresalta el seu despertar.
I es que aquella matinada era tranquil•la, plena de pau.

El més d’un centenar d’homos que es varen returar a la vista del Cap semblaven cruixits. El que anava davant de tots, en Balari del Poble del Turó, estava tan cansat com ells, però intentava demostrar-los que, per qualque cosa, era el que comandava. Intentant recuperar l’alè, ofegat després de la correguda de la nit, es mantenia ferm i amb la mirada dirigida cap el tros de port que s’intuïa entre el penya-segats del cap i els costers de l’esquerra.
Travessar les Basses de Tramuntana a les fosques havia sigut una experiència que no desitjava a ningú. I açò que ells les coneixien com el pati de ca seva, de tantes i tantes vegades com les havien travessat. Però de nit, amb el cel nocturn sense gens de claror i frissant per arribar al mar, la travessa s’havia fet interminable.
A més, en Balari patia per na Daínia. Feia una bona estona que no en sabia res d’ella. Malauradament, se’n havia tingut que despreocupar. Era la seva obligació dedicar-se a córrer davant dels seus homos, animar-los i empènyer-los perquè aquella embogida cursa no fos en va. Ell sabia que l’al•lota era forta i que, més prest o més tard, arribaria fins ells. I si era tard, boni casi millor. Què arribés quan tot s’hagués acabat, just per curar-los les ferides si era menester. Al seu interior creixia cada vegada més un sentiment de culpa per haver-la empès a participar en aquella aventura sense retorn.
Havia estat un impuls. No podia deixar de veure-la sense que qualque cosa al seu interior l’empenyés a apropar-s’hi. Fins ahir mai s’havia atrevit, però potser el pensar que aquella podia ser l’ultima expedició, el darrer recorregut per l’illa, l’havia duit a donar el pas. L’excusa de la guaridora havia estat perfecte. Però a qui volia enganyar...El que ell volia er atenir-la a prop, sobre tot quan pressentia que s’apropava el seu final.

En aquell bocí de port que pugnava per fer-se gran, la part més propera al cap, no es veia res. Però en Balari no estava tranquil. On eren els homos que sempre tenien de guàrdia? I els seus aliats apàtrides? Les seves naus fonejaven a la colàrsega, a prop d’on desguassava el misser torrent que regirava entre els canyars. En aquell punt, els fangars feien que la fondària fos molt poca i les quilles boni planes dels vaixells pirates eren perfectes per varar-los.
Però si l’invasor havia arribat no seria en aquell costat. La part més fonda del port era just a l’altre banda, a la vorera de ponent, o bé en qualque de les caletes amagades de l’entrada, davall dels penya-segats contigus al cap. Però des d’allà seria massa mal de fer traginar tropes i estris de guerra. No, serien a la riba occidental, on la costa és més baixa i les roques manco feréstecs.
En Balari estava preocupat. Ja tindrien que haver arribat els guardes. Qualque cosa anava malament.
Girant-se cap els seu lloctinent li va dir:
—Que els homos esperin aquí. Tu acompanya’m dalt de les penyes. Des d’allà ho veurem tot.
Quan eren a punt de partir una veu ofegada sonà rere seu:
—On vas, Balari?
Era na Daínia, que sense alè havia arribat fins ells.
—A mi no em deixis enrere un altre vegada.
—On eres? Pensava que t’ho havies repensat.
—Sí que m’ho he repensat, moltes vegades, però ara estic amb tu, i res em farà tornar. Et dic que no em deixis enrere. Vaig amb tu.
Amb clar un moviment de cap convidant a l’al•lota per que els seguís, en Balari començar a pujar el coster. La terra vermella, tot de petites pedretes esmicolades i grans blocs desencaixats, es confonien amb la part superior formada per un aflorament calcari que en un temps devia haver estat més blanc que ara, idò les petjades vermelloses del temps l’havien anat tenyint d’un color brut, com tacat de la sang de la terra.
I quan arribaren al cap damunt i pogueren enfocar la vista contra una llum que anava decreixent amb presses, en Balari quedà colpit: havien fet tard.
La riba occidental, just on ell havia pensat, era plena de vaixells. Mercants panxuts anaven descarregant tropes, cavalls i farcells d’estris diversos, mentre que a una certa distancia esperaven les galeres de guerra eriçades de llances aixecades per sota d’un tendal de cuir. Al mateix temps, dos o tres més començaven a enfilar la bocana mostrant proa per darrera la punta, entre l’illa i l’espigó occidental.
Allò era la fi. En Balari mai hagués imaginat que serien tants. Tal vegada sí que els haguessin pogut foragitar enfrontant-s’hi al mar. La seva mobilitat era molt superior a la de les galeres i aquells mercants anaven sobrecarregats. No hi haguessin tingut problemes. Però ara, a terra i amb la força que estaven descarregant, tot seria molt més difícil. Què difícil...impossible! Era clar que allò era la fi.

Mentre en Balari desesperava amb la contemplació d’aquell desplegament, una ma es posà sobre el seu braç.
—Ho farem bé, Balari. Tu sabràs que hem de fer. Guia als homos. Ells et seguiran.
Quan l’homo es girà, trobà els ulls de na Daínia que el miraven fixament, donant-li ànims, empenyent-lo a complir amb el seu destí.
L’al•lota tenia raó: no podia fer-se enrere. Es tenien que enfrontar a l’invasor, encara que fos el darrer que fes en la seva dissortada vida.
Girant-se cap el lloctinent, li digué:
—Baixem, aquí ho em vist tot. Anem a preparar l’atac. I quan abans millor.
L’homo, sense dir res, assentí amb el cap. Però la seva mirada era ben eloqüent. No esperava altre cosa del que els havia guiat durant anys. Pot ser eren homos fora de la llei, desesperats empesos a buscar un futur millor en la pirateria, però eren fidels al que els hi havia duit una vida millor.
I, malgrat tot, s’estimaven aquelles pedres que ara estaven sent violentades per peus conqueridors.
Seguirien en Balari, fins on fos.