dissabte, 31 de maig de 2008

CONFIDÈNCIES PEL CAMÍ DE TRAMUNTANA

Camí dels ports de Tramuntana. Any 123 a.C (Camí de tramuntana, passat per Alaior i cap a n’es Mercadal)

Na Daínia va haver de frisar per agafar-los. La jove no és podia imaginar perquè tenien tanta pressa aquells homos, ni quin fet extraordinari els obligava a forçar el pas d’aquella manera, però estava del tot disposada a no quedar-se enrere.
En Balari caminava davant de tot, com correspon a qui vol ser un bon cap, però moltes vegades es deixava anar per comentar amb els seus homos qualque cosa que, suposava na Daínia, devia ser força important. Perquè, de fet, tots semblaven molt seriosos, molt preocupats, com mai els havia vist.
Pot ser era per allò d’aquell invasor del que li havia rallat en Balari. Un invasor. Un altre? Quantes vegades els havien intentat agredir gents vingudes de fora? Segurament moltíssimes. Les històries dels glosadors n’estaven plenes de les gestes dels illencs enfrontant-s’hi; i sempre havia estat per bé. Però la jove guaridora no era de les que s’ho creuen tot; ella sospitava que els cantaires exageraven les heroïcitats i que, segurament, els de les llegendes no s’havien enfrontat a forces realment importants. Fos com fos, amb herois reals o mites creats per l’enfervorida imaginació popular, el cert era que encara eren independents. Açò sí, més pobres que mai.
Ben segur que tornaria a ser com altres vegades: quatre vaixells perduts, un grapat de pirates desesperats a la recerca d’un fàcil botí. Si era així, se’n durien una bona sorpresa. En Balari era decidit i, els seus homos, forts; i al manco n’hi havia un centenar. Per açò, na Daínia caminava sense patiments, sense preocupar-se pel que podia passar, només mirant de no quedar-se enrere. Tot aniria bé.
Per sort, fins ben bé passades les quatre casetes del turó d’Ialàs, aquell camí era prou bo; pot ser no gaire planer, però els costers no eren mals de pujar. I és que el sarró de na Daínia, aquella bossa enorme amb que s’havia carregat, pesava una barbaritat. Ja s’estava penedint d’haver agafat tantes coses. Pot ser hagués estat millor anar collint herbes i remeis pel camí. De totes maneres, era imprescindible carregar, d’una manera o l’altre, els estris per la seva feina, els de cosir traus i adobar ossos romputs. El més important eren unes agulles bronze, que eren una antiga herència familiar, i la caixeta de filets de budell de cabrit ben estirat que ella mateixa havia preparat; sense oblidar-se de les altres eines més sofisticades, serres, reductors i pinces, que sa mare li havia dit que pertanyeren a un famós sanador sicilià i que, a més, eren molt feixugues. Ves a saber des de quan eren en mans de la guaridora del Poble del Pou i qui li havia dut; per na Daínia eren com un tresor.

Quan deixaren enrere l’antiga talaia fronterera, ara reconvertida en llogarert d’agricultors i pont de bestiar, en Balari es despenjà fins la cua de la marxa, just on na Daínia intentava no perdre pas. En aquells moments s’endinsaven en un espès bosc d’alzines, d’aquells que omplen el centre de l’illa convertint-lo en un lloc ombrívol i un xic amenaçador. Encara que el terreny era més complicat, idò feia més pujades i baixades i els rocam omplia les minses clarianes, seguien un caminet ben marcat, per on era evident que hi passava prou gent. Per açò, en Balari va poder caminar al costat de l’al•lota sense entrebancs.
Al principi l’acompanyà sense dir res; només la mirava de reüll. Ella intentà no fer-li cas, però la seva presència era constant . “Què deu voler aquest, ara?”, es deia la jove. “Quan es cansí ja m’ho dirà.”
De tant en tant, a na Daínia se li escapava la mirada i, llavors, sempre trobava els ulls foscos i profunds d’en Balari escrutant-la intensament. Per fi, boni farta de tot allò, li digué:
-Bé, ja diràs que vols. Tanta estona aquí al costat i sense dir res. N’estic un poc farta.
-No vull molestar-te, Daínia. Només dir-te per què t’he fet venir amb noltros.
-No m’has obligat. Ho faig perquè vull.
-Però pot ser perillós.
-Bé; diguem el que m’havies de dir.
En Balari mirà endavant i s’esclarí la veu, com si no sabés per on començar. A na Daínia li feia gràcia tanta vergonya en un homo tan rabassut i important, però no va gosar dir res fins saber el què volia. Per fi, en Balari s’atreví a rallar.
-Ets la millor guaridora que conec. Et dec la vida.
-Em vas pagar prou bé. Encara tenc la truja i els bens.
-Ja saps a que em refereix. Sense demanar-me res vas cosir-me i, malgrat que els meus homos eren davant, no et van tremolar les mans. A més, els teus emplastres van aconseguir que la ferida curés molt deveres. Només quan canvia el temps m’estira un poc.
-I t’estirarà sempre.
-Vull dir que només me’n refio de tu. Per açò necessito que venguis amb noltros.
-I aquí estic; no és així?
-Si, i t’ho agraeix. Però si no haguessis vingut, no t’ho hagués tingut en conte.
-Homo, gràcies –contestà na Daínia amb un somriure. Li semblava que aquella conversa s’estava posant massa transcendental-. No sabia que fossis el meu amo.
-I no ho som. No; no volia dir açò.
Les mans d’en Balari no paraven de moure’s; ara se les fregava, ara se les passava pels cabells i la majoria de les vegades estirava les cordes de la fona que penjava del seu braó.
-Mira, Daínia, et contaré una cosa. –Mostrant-li la fona, continuà-: Aquesta ha acompanyat a la meva família des de sempre. Mon pare em va dir que era d’un rebesavi, o ves a saber de qui, d’un heroi de l’antiguitat supós; però el cert és que sempre l’he vist a ca nostre. No em miris així, dona; és clar que l’he adobat moltes vegades; si no, estaria del tot desfilada. De fet, es podria dir que no rés queda de la fona original. Però l’he anat refent damunt l’antiga i, per açò, per jo, és com si encara ho fos. Et deia que aquesta fona va lluitar contra el romans a Itàlia, a Ibèria o Hispània, com li diuen ara, i sempre va tornar a l’illa ben viva, victoriosa o no, però a les mans del seu amo.
-I tot açò, què te que veure amb jo i amb el fet de que t’acompanyi en aquesta cursa? Perquè hi ha que veure com corren els teus homos.
-És que no hi ha temps que perdre. I no em canviïs la conversa, que després em perd i no sé que et volia dir. Idò ara, aquesta fona és a les meves mans, les més indignes que la toquen des de fa anys. Sé que mai sortirà de l’illa per lluitar en guerres heroiques, com les de les gloses; però m’he fet la promesa de que l’empraré contra aquest nou invasor amb totes les meves forces. Daínia, tenc que refer la meva vida i aquesta és l’ocasió. No estic orgullós de moltes coses de les que he fet.
-Però si ets l’homo més poderós de tot llevant. Com pot ser, açó?
-I què? Et penses que el poder ho és tot? Jo t’envejo, Daínia. Tu fas el que t’agrada; en canvi jo no som res més que un sobrevivent, un nàufrag del meu temps.
Na Daínia se’l mirà sense entendre res de res. Per què li contava tot açò aquell homo amb el que mai havia creuat més de dues paraules? Decidí esperar a veure per on en sortia.
-Des que em vas curar, cada vegada que passem pel Pou et mir.
-Sí, ja m’he adonat.
-Tant se’m notava?
-Un poc. Però segueix, que després dius que destorb el teu discurs.
-Idò, per fer-ho curt, que si no arribarem i no hauré acabat. I ja veus que rallar no és el meu. Sé que aquest viatge és el darrer que faré i que la meva fona voltejarà per última vegada. Desig que la dona que més admir de tota l’illa contempli com em redimeix, com assoleix de nou l’esperit de l’antiga estirp. Vull, Daínia, que siguis al meu costat en l´últim moment, quan tot s’acabi.
Commoguda per tanta sinceritat, l’al•lota li posà la ma damunt del braç i, mirant-li directament als ulls, respongué mentre li somreia:
-Ets un bon homo, Balari; molt millor del que tu mateix et penses. Si em vols al teu costat, hi seré. De moment seré la teva guaridora. Després, només la Mare sap el que pot passar.