dissabte, 17 de maig de 2008

NOVES DE L'INVASOR

Poble del Turó. Any 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).

Feia tres dies que els havien vist per ponent. Una forta armada, mes de deu galeres de guerra acompanyades per un munt de carguers de tropes, havia aparegut des de l’illa germana emproant cap a la costa nord.
Les noticies eren prou alarmants, i al Poble del Turó tothom hi rallava. Els habitants de l'antiga capital de llevant sempre s’havien sentit segurs fortificats rere les seves mil•lenàries pedres gegantines; però aquella vegada estaven neguitosos. I sí ara anava en serio?
Molts cops els havien intentat envair, com contaven els cantaires que anaven de poble en poble glossant les heroïcitats dels avantpassats. Però ells, els gloriosos balears, famosos foners reconeguts arreu del mon, sempre els havien foragitat. Per què ara tindria que ser diferent?
El missatger explicà com els ponentins, gent valenta i disposats a barallar-se amb qualsevol, s’hi havien enfrontat des dels penya-segats del Fortí dels Morts, frustrant així un primer intent de desembarcament.
I açò que ja venien ben preparats. Segons deien, el vaixells romans (idò ja n’era ben segur que ho eren) havien protegit les cobertes amb cuir tensat per evitar l’impacte de les pedres; però és que, a més, hi posaven pells remullades pel damunt perquè els projectils incendiaris no hi prenguessin.
Era la primera vegada que en Balari sentia rallar d’una cosa així i, realment, estava molt preocupat. Ell sí que s’ho prenia en serio. Semblava clar que, aquesta vegada, els romans volien acabar amb ells per sempre i, per açò, estaven posant en marxa tota les seves astúcia.
Bé, ja que hi eren, tindrien que fer qualque cosa. Sí, s’hi enfrontarien. Ves quin remei!

En Balari ja no era un al•lot, ni tan sols un jovenot; era un homo madur, de més d’una trentena d’anys, fort i resolt i que encara mantenia la posició social que, per naixement, li pertanyia, cosa que ben pocs havien pogut aconseguir. La història de la seva família n’era plena d’herois, però ell no ho era i, a més, n’era ben conscient. Fins i tot, moltes vegades ni tan sols estava prou orgullós de sí mateix. Però sense cap dubte era un homo de recursos, que havia sabut adaptar-se a les circumstàncies canviants de la seva illa i sortir-ne endavant; mentre que molts altres, amb la seva mateixa història a les esquenes, ara no eren més que pobre servents, manobres amb paga miserable o, fins i tot, havien tingut que vendre’s per poder sobreviure.
Enrere havien quedat els anys en que tothom es disputava els serveis dels foners de les Balears, quan tots els volien pels seus exercits. Durant tots aquells anys, ells es mantingueren fidels als aliats ancestrals. Però, malauradament, aquest havien desaparegut, engolits per la força desbordant dels nous amos del Mar: els romans. Per sort, a l’illa l’havien deixat tranquil•la; tal vegada massa i tot. Perquè gent com en Balari, joves amb prou recursos i sobrats de forces, s’havien dedicat a l’aventura del mar. Aliant-se amb nouvinguts, mariners de tota la vida i ara sense pàtria reconeguda i que s’havien refugiat als més amagats ports de tramuntana, es dedicaven a saquejar els mercants desprotegits que solcaven les rutes balears. I com ell, molts dels seus parents de l’illa germana, fins a convertir-se en un veritable malson.
Ben cert que no eren tots, i ni tan sols la majoria, els balears que es dedicaven a la pirateria. Però els que ho feien eren tant intrèpids que les victòries anaven arribant i, amb elles, es tornaven cada vegada més atrevits; així que, ben prest, foren un problema pels rics tractants del mar. I mentre alguns balears creixien en riquesa i els luxes anaven omplint les seves velles cases de pedra ciclò, al cau del romà s’estava forjant la revenja.

Sí, en Balari no podia dir que allò li vingués de nou. Qualque dia tenia que passar. Hi havia quelcom al seu interior que feia temps que li deia que s’estaven traspassat els límits, que tenien que posar fre o, al manco, returar-se i intentar passar més desapercebuts. Aquell enemic era massa fort. Però ell, com molts altres, s’havia deixat endur per la marea, per la força de les circumstàncies. No hi havia pogut fer res, o tal vegada tampoc havia volgut.
Ell s’hagués estimat més que tot açò hagués succeït més endavant, tal vegada quan l’edat ja fos una llosa massa feixuga per les seves esquenes i ja no l’importés morir. Però si una cosa havia aprés durant aquells anys de riscos i disputes, era a prendre’s les coses tal com venien. I segurament aquesta havia estat la clau del seu èxit.
Així, idò, tenia clar què fer: es posaria al davant dels homos del Turó i marxarien cap a tramuntana, a enfrontar-se als invasors. Fins i tot tenia un pla: els esperarien als penya-segats del Cap de Tramuntana, per si se’ls acudia d’entrar al port. Com havien fet els ponentins, protegirien els dos flancs del seu refugi i els obligarien a continuar. No els podien deixar entrar a Sannir! Després, que s’empatxessin els de Port de Llevant. El mal de cap seria seu.
Ara, necesitava convèncer a tothom perquè l’acompanyessin. Tenia els seus fidels, idò eren molts els que li devien favors, i moltes més coses, però encara hi havia massa gent que confiava en els Santuaris. Com s’ho faria? Valia la pena probar de convèncer-los?
De tota manera, amb beatots o sense, ell s’hi enfrontaria. Així, després tots tindrien que agrir-li el seu esforç. No deixaria que ningú s’oblidés de que, si encara el Poble del Turó seguia sent el més important de l’illa, era gràcies a ell i els seus negocis.

Malgrat tot, mentre en Balari recollia als seus homos i agafaven el camí del nord cap a la Muntanya Sagrada, no podia deixar de pensar en que potser era el seu darrer camí, que estava fent la seva última ruta.
Però era tard per penedir-se, d’açò i de tot el demés, de la seva vida. Ara només podia mirar endavant i enfrontar-se al destí.