NA DAÍNIA

Poble del Pou. Any 123 a.C. (Torralba d’en Salord, Alaior).

La vida no havia estat fàcil per na Daínia. Malgrat el seu naixement dintre d’una família de la més pura estirp balear, i la càrrega històrica què açò comportava, idò era una de les més antigues de vell clan, l’al•lota havia tingut que renunciar a gairebé tot durant els seus pocs anys d’existència.
A ella li hagués agradat ser l’hereva de l’antiga ciència del guariment, com ho havien estat les seves avantpassades durant generacions; però, en aquells moments, poca gent s’interessava ja pel seu art. Sa mare, de la nissaga de les guaridores del Poblat del Pou i hereva de les Mestresses del Pou, ja havia patit els estralls dels temps de canvi que varen assolar les seves terres. I és que el seu poble, un dels més antics i, altre hora, més venerats del llevant per les seves aigües sagrades i pel santuari de la deessa més famós arreu de l’illa, en aquell moment era poc més que quatre casots mig desfets i una caterva d’oficiants embogits que es passaven tot el dia xisclant i premonitzant la fi del món. Encara que, val dir-ho, també hi vivia el mercader, l’únic que havia sabut prosperar a l’ombra del homo més ric de llevant: el potentat del Poble del Turó; “res més que un canalla”, segons opinava de na Daínia. Al Pou tothom treballava per qualcun d’ells dos i sa mare no era l’excepció.
Encara jove quan va morir el seu marit i sense ningú que l’ajudés a tirar endavant les criatures, la mare de na Daínia s’havia vist obligada a fer qualsevol cosa per alimentar ses filles, fins i tot les feines més baixes. Quan sa filla gran l’interrogà, mai li va voler explicar fins on havia arribat; però na Daínia, bona coneixedora del seu esperit i capaç de llegir l’amargura en el rostre de sa mare, s’imaginava el pitjor; sabia que era capaç de tot per elles i, veient com la mirava el mercader, es feia una idea de pel què s’havia vist obligada a passar. Així, perquè açò li feia molt mal, ja de ben petita s’havia promès no caure en els mateixos paranys (mai deixaria que aquell fastigós la toqués!) i retornar al camí que tindria que haver estat el seu des de sempre.
Però un mal dia d’estiu, quan la calor era més forta i tothom suava i encalçava les ombres més fresques, sa mare va morir. L’al•lota encara no havia fet els dotze anys i el seu cos era gairebé de fieta, però la seva capacitat de raonament era prou gran com per entendre-ho tot. Així, aquell dia de bon matí, en sortir per dur a pasturar els ramats del mercader, na Daínia la va trobar davant la porta de ca seva, plena de blaus i amb unes lletges nafres al cap i la cara per on perdia molta sang. L’al•lota no s’havia preocupat per la falta de sa mare; de fet, eren moltes les nits en que anava a romandre ves a saber on. Però, complint una norma autoimposada, mai va demanar-li pel què feia o a on anava; havia decidit que, en relació a n’allò, era millor viure en l’ignorància.
Reaccionant amb valentia malgrat l’esverament, i mentre cridava a ses germanes que enredaven a les cambres (encara unes fietes enjogassades les tres), l’al•lota es carregà sa mare a l’esquena. En aquell moment es va adonar del poc pesava, pobreta, tan prima i esquifida; idò, malgrat que era menuda i d’aspecte gairebé infantil (na Daínia no ho seria com ella), tothom coincidia en afirmar lo formosa que era, pot ser la més bella del llevant. Segurament açò era el que el maleït mercader havia vist en ella; era el seu caprici.
Però tot va ser inútil. Na Daínia posà en pràctica tot els coneixements que sa mare l’hi havia ensenyat temps enrere, quan la pobre encara tenia prou esma per fer-ho. Va netejar les ferides amb abundant aigua tèbia de camamil•la i, després de cosir-les com va poder, les va cobrir amb un emplastre fresc d’hipèric i vulneraria amb molsa seca del torrent com apòsit i venes de fil. La majoria de les ferides eren a la cara, pel que ben poca cosa més podia fer; tindria que fer-la reposar i no deixar-la moure ni tocar-se les cures. Si tot anava bé, i açò és el que desitjava l’al•lota, només li quedarien unes lletges cicatrius. Però açò era el de menys, la pobre mare ja tenia uns quants traus mal curats (açò sí, en llocs poc visibles), com per preocupar-se per uns pocs més. El més important era que és recuperés.
Però, malauradament, tot es va girar al revés. I és que sa mare estava trencada per dintre. Potser va ser la melsa o, tal vegada el fetge; però, el cert és que el seu magre cos només va aguantar un dia. Així, en mig de grans patiments, sa mare se’n va anar mentre na Daínia la servava i ses germanes s’ho miraven des de la porta de la cambra amb cara d’embanvades.
D’aquesta manera, sense que la vida l’hagués deixat preparar-se per afrontar-la, na Daínia es va veure forçada a créixer, a fer-se dona de cop i guanyar-se les garrofes (i moltes vegades només ho eren garrofes) per ella i per les tres petites.
Malgrat tots aquells entrebancs, na Daínia no va defallir mai. I el primer que es va proposar va ser que aquelles gandules, com sempre es referia a ses germanes, comencessin a fer qualque cosa per millorar la situació familiar. Per açò les va llogar per pasturar els bens de mercader, com havia fet ella fins llavors; així, al manco es guanyarien el que menjaven cada dia. Pel seu costat, ella, a més de les feines que li anaven sortint com a jornalera o minyona, intentava fer-se un nom tenint cura de les malalties del veïnat. I, poc a poc, ho va aconseguir. Mai va arribar a ser una dona amb prou recursos com per donar-se capricis, però al manco no passaven gana; i açò, en aquells temps tan difícils, era molt.
Ara, quan feia sis anys que sa mare era morta i ella ja era una dona de setze, havia decidit viure sola i ses germanes ja no eren un mal de cap. Encara treballaven pel mercader, però, així que podien faldejaven amb els joves dels voltants cercant qui les festegés. Na Daínia frisava que és casessin i, així, perdre-les de vista. De totes maneres, tenia el convenciment de que la segona, la més bleda i poqueta cossa de les tres, havia ocupat el lloc de sa mare en els jocs sexuals de l’amo, idò més d’un dia tornava com nafrada i plena de blaus. Però al reves del que li havia passat amb sa mare, en aquest cas no l’importava gens ni mica. Què s’empatxés de les seves coses aquella germana tan cap buit, què ella faria el mateix.

Va ser gràcies a la seva ciència que va conèixer al potentat del Turó, al que anomenaven en Balari. I al contrari del que hagués pogut pensar, no li va semblar repulsiu, ni tan sols desagradable. Un dia, quan ja era gairebé fosc, s’havien presentat a ca seva un grup d’homos duent en Balari amb una bona merxa a l’esquena, fruit de ves a saber quina aventura. Amb veu ferma malgrat el dolor i amb un to autoritari, li va demanar que li cosís, embenés o el que fes falta; però, sobre tot, què callés, què no ho digués a ningú que estava ferit. Així ho va fer ella i en Balari li ho va agrair. Poc després tenia a la porta un sac de blat, una porcella per criar i dos bens jovenets, més del que hagués pogut guanyar en molt temps. Des de llavors s’havien vist en més d’una ocasió, encara que sempre d’enfora; però la guaridora del Pou havia treballat per ell moltes vegades, curant les ferides dels seus homos en nits fosques i furtives.
En Balari acostumava a travessar el Poble del Pou quan anava camí del seu port de tramuntana. Llavors, na Daínia els veia passar però no sabia on anaven; aquestes eren coses que no es preguntaven i ella ho sabia. Gairebé sempre en Balari la mirava seriós, però és limitava a fer-li una capada com a única salutació.
Però aquell dia tot va ser diferent. El homos d’en Balari arribaren de bon matí per la ruta de sempre, la d’Ialàs i la costa de tramuntana. I tots anaven fortament armats amb llances lleugeres, dagues i espases, i a cap li mancaven les tres fones que encara caracteritzaven als balears.
Na Daínia els observava com sempre, quan el mateix Balari sortí del grup i se li apropà.
- Daínia, et necessito. Has de venir amb noltros.
- Per què? Què se m’ha perdut amb voltros?
- Anem a fer front a un fort invasor que està per desembarcar a tramuntana; hi hauran ferits i pot ser fins i tot morts. I tu ets la millor guaridora que conec.
Na Daínia es quedà pensativa, però només va ser cosa d’un moment el decidir-se. I és que una veu al seu interior li digué clarament que no s’ho pensés, que tenia que acompanyar a aquell homo que tant confiava en la seva ciència. Era l’oportunitat de demostrar a tothom del que era capaç.
- Deixem agafar el sarró amb els remeis i els estris. Tot d’una estic llesta.
- No t’enredis. Noltros anirem fent camí; ja ens agafaràs. No hi ha temps per perdre.