dissabte, 19 de desembre de 2009

EN BÀLASH ARRIBA A CA NA KISBIS



Després de patir el turment del coster, en Bàlash arribà a ca la guaridora. Hores d’ara, l’esquena li cremava com un mar de flames. El dolor era tan insuportable que tingué que estalonar-se al llindar, sense esma per fer ni una passa més.
—Ainerís, Ainerís...
A l’al·lota, que feinejava pel pati, li semblà reconèixer la veu. Sí, era el seu estimat! Però quina veu més desmaiada... I si qualcú s’havia fet mal? O, pitjor encara, i si era ell qui estava malalt? En Bàlash no s’atreviria a visitar-la sense demanar-li permís a sa mare, i manco en aquella hora; no, no era tan agosarat. Així que qualque de dolent pasava.
Resolta, però amb el rostre marcat per la preocupació, obrí la porta. Just veure’l, n’Ainerís se n'adonà que en Bàlash estava ferit. L’agafà per la cintura, el féu entrar al portal i el va seure al banc de pedra del pati, en el primer recó buit que va trobar.
—Mare, mare! Frissa, és en Bàlash. Malferit! —N’Ainerís cridava sense deixar de aguantar el cap mig desmaiat del jove .
La guaridora arribà eixugant-se les mans al davantal i, després d’una certa sorpresa inicial, estudià amb mirada experta els ulls del ferit.
En Bàlash, amb mitja veu, li digué:
—La ferida..., l’esquena, guaridora.
—Prou que ho sé. Però el mal ja t’ha envaït. Els ulls m’ho mostren. Tot m’ho mostren, el ulls. I a tu t’espurnegen com el caliu encés. I açò vol dir que el mal t’està posseint; són les febres. Així que no ens podem enredar en xerrades inútils. —Mentrestant, na Kisbis enretirava l’embenatge sagnat—. Ainerís, desperta! Deixa de mirar-lo com si fos homo mort i fes qualque cosa de profit. Ajuda’m; agafe’l, cap el jaç. Ha de reposar. Vés netejant-lo, i fes-ho tot d’una. La ferida amb aigua d’escabiosa; i recorda: tèbia, que no cremi. Malda que quedi ben neta, sense restes de bruticia. Remena-la bé, sense por de fer-li mal, que no res ha de malbaratar la curació. Sí, ja sé que ho saps, però ara no hi ets. —Sa mare sempre aprofitava per alliçonar-la—: Després, benes netes, ben fort i sense por de fer-li mal. I mentrestant m’esperes, refresca'l amb aigua de roses. Vaig a preparar un emplastre fresc, que els que tenim estan un poc passats. -I mentre se n'anana-: Esper que no sigui massa tard. Els mals esperits...
Na Kisbis s’apressà cap a l’estudi del fons, on preparava els guariments. Aquella sala, la més fosca de la casa, era atapeïda de flascons i cossiols de tota mida, i sempre hi coïa qualque cosa en un petit foc. La guaridora, amb moviments precisos, obrí un pot rere l’altra, sense dubtes. Tenia molt clar què cercava, quins remeis eres els adients. Així, els pots i saquests es foren arrenglerant al seu davant fins que na Kisbis se sentí satisfeta. Tot seguit, tancà els ulls per demanar l’estaló de la Mare Guaridora i afegí un grapat d’hipèric en un morter d’ullastre; el triturà ben fi. Després li ajuntà un brot de molsa del torrent, una busca de liquen d’alzina i un trosset de rosegó de pa mig florit. Ho tornà a remenar tot, aquesta vegada maldant de no triturar-ho. Per donar-li la consistència precisa, li afegí una mesura de sèu de bou que havia bullit dues vegades; per clarificar-lo, li havia dit a sa filla quan aquesta es queixà per l’olor de la segona bullida. Poc satisfeta, n’afegí un poc més, de sèu. Per fi, amb un gest de conformitat, decidí que l’ungüent tenia la fermesa desitjada. En acabar, trià un gerro de boca ample del recó més fosc de la cambra, un kàlathoi foraster ornat d’animals en negre on guardava l’argila cicatritzant, ben protegida per una pedra plana de gres porós. Perquè l’argila ha de respirar, Ainerís, que així es manté pura i el seu efecte és immediat. Aquella terra de propietats meravelloses se la duien des de les faldes d’un dels turons rogencs de vora mar, a tramuntana, que no pot ser d’una altre banda, recorda-ho, filla, d’aquell coster i de cap més; sempre procurava tenir-ne una bona provisió. Un cop va haver embolicat l’argila en un drap humitejat, agafà una caixa de fusta d’un prestatge del costat de la porta. Abans d’obrir-la, passà suaument la mà per sobre dels signes gravats: uns petits cercles concèntrics flanquejats per un reixat. Era una caixeta antiga, herència de l'estirp més antiga de les guaridores de Balariash, on hi guardava les agulles d’os i bronze que emprava per cosir ferides; tot un tresor. Tot seguit, agafà el bolic de nervis i tendons estirats que emprava per suturar. Per fi, carregada amb tot el que li feia falta, retornà al costat de n’Ainerís i el jove malferit. Tot el procés li dugué poc temps, a na Kisbis. La precisió dels moviments, la mesura del pas entre aquell desgavell de còssils i gibrells, de cabassos i paners que vessaven, feia que mai fes trajectes inútils. Cada cosa tenia el seu lloc i tot era a l’abast. Fins i tot el sostre baix, creuat per bigues de mata sobre les que descansava el teulat de bruc i canyís enfangat, n’era ple: manats d’herbes posades a secar. Era un racó a vessar d’olors intenses, que s’entremesclaven fins aclaparar al que no n’estava acostumat. Des de les agradables flaires de la menta, la camamil·la, el romaní, la farigola o el tem, fins a fortors poc definides que sorgien de cubells arraconats, com si volguessin passar desapercebuts. De tot hi havia

6 comentaris:

txell ha dit...

n'ainerïs i na palònia, dues petites guaridores emparellades amb fills de caps...
ja trobava a faltar jo l'olor de les herbes!

Pep ha dit...

Sí, com ho saps... Açò de les guaridores és una de les meves monomanies. No me'n puc endesfer! És una figura, la de la guaridora, que em té el cor pres...
Per cert, Txel, m'has escrit Ainerïs... s'escriuria així, amb ï i no amb í?

txell ha dit...

ostres, doncs ho he escrit amb dièresis pq si, sense adonar-me'n, però el cas és que no en tinc ni idea, de com s'escriuria. No em facis cas, de fet, ara que hi penso, potser estic influenciada per la colònia aquella que es diu Anaïs Anaïs de Cacharel..ha, ha...

Pep ha dit...

Doncs ara si que m'has posat en una de bona... A veure si estaré escribint el nom de la prota malament durant tota la novel·la!
Sort que Palònia és clar.
Què fas? Treballes o què?

Igor ha dit...

M'he dedicat, amb ull crític, a cercar quelcom que no m'agradés. Però encara no ho he trobat. L'escena funciona,tu. Quin descobriment.
Molt bé els diàlegs, molt vius i versemblants.

Pep ha dit...

Ei, Igor, açò m'agrada, que em cerquis errades... i que si les trobes me les diguis.
Suposo que deus ser de la meva opinió de que qualsevol crítica és un pas endavant. I a jo me'n falten molts per fer.
Ara només faltari que les editorials pensessin com tu, perquè de moment...