dissabte, 11 de gener de 2014

LLUMS I LLÀGRIMES DE NADAL

   Publicat a S'Ull de Sol, desembre 2013

   Aquell dia havia fet més gins dels que solia. Els carrers se li estrenyien i les cares dels que se li creuaven es difuminaven entre bafarades d’alcohol. Mira-te’l, es deia la gent, quina desgràcia, d’homo, una altra vegada ben gat.  Però ell no els sentia, ni a ells ni a ningú. Ell ja no sentia res.

  I va ser en arribar davant ca seva que un esclat de llums de colors recaragolats li va fer aixecar els ulls, uns ulls feixucs i ofegats de rojors. Una altra vegada, va aconseguir dir-se, o és que no els hi ho vaig deixar clar l’any passat? I és que, com cada any, quan s’atracava Nadal, li havien penjat les llums nadalenques  a l’enfront de ca seva, just davant la finestra de l’estudi on mal dormia. Ell, el Nadal passat, havia anat Dalt la Sala  i hi havia organitzat un espectacle, un valgamdéu de crits i desastres. Sort que el coneixien i els municipals l’havien dut fins ca seva tot recomanant-li que dormís el gat, i que deixés de beure o una altra vegada dormiria al calabós.  
   Al seu poble tothom la coneixia, aquella raresa, aquell odi pels Nadals, tant com el coneixien com un dels gats oficials. Sabien que no suportava les llums acolorides de carrers i places, i que aquells dies  no sortia de ca seva ni per anar a xumar. Pocs sabien, però, d’on li venia aquella fòbia. I, hores d’ara, ell boni bé ni se’n recordava. Massa gins, masses dies de gatera.
   Tot havia començat un dia com aquell, en què les coloraines de les llums nadalenques entraven per la finestra de l’estudi on dormien sa dona i ell. Quan hi va entrar, ella omplia una maleta oberta damunt del llit. I plorava. Me’n vaig, li havia dir ella, no en puc dur més, i les llàgrimes se li escolaven galtes avall acolorides per les llums que entraven pel finestral. I ell, que venia del dinarot de Nadal de la feina i havia fet uns quants whiskys, no va saber ni què dir ni què fer. Te’n vas? Com que te’n vas?, repetia. Sí, va respondre ella, no la puc suportar més, aquesta vida. I aquella decisió el va agafar tant per sorpresa que ni tan sols l'hi va aixecar la mà com solia, res, ni un toc. Que se’n vagi, va pensar, ja tornarà.

   Aquell va ser el darrer dia que va veure sa dona, i les seves llàgrimes acolorides per les llums de nadal que li plantaven cada any a l’enfront de ca seva, davant de la finestra. I també va ser aquell dia quan va començar a beure com si s’hagués de beure la vida, amagada en cada cul de got. Bevia i bevia, tot fos per a no recordar que havia estat ell, només ell, l’únic culpable de la seva soledat. L’alcohol gairebé havia aconseguit que s’oblidés de tot. De tot menys d’aquelles llums nadalenques reflectint-se en les llàgrimes de sa dona.