diumenge, 2 de febrer de 2014

Mai no ho vaig saber

Article publicat a S'Ull de Sol, gener 2014

Mai no vaig saber si aquell tres de gener del seixanta plovia, o si només plovisquejava,  o si ans el contrari lluïa aquell sol esmorteït tan impressionant dels dies d’hivern. O potser hi havia aquella boirina matinera que ho deixa tot humit, la beneïda banyadura, que feia llenegadisses les llambordes de sa Muntanyeta. No ho sé.
Aquí va començar tot

Carrer de sa Muntanyeta

Campanar des de dalt sa Muntanyeta (préstec d'internet)
Sa Costa de l'Esglesia a l'`poca de l'Arxiduc i ara (péstec d'internet)
Mai no em van explicar si la tramuntana regolfava pel carreró o si la calma endormiscava els vianants que pujaven la costa. De fet, no sé si és gaire important saber-ho, tot açò. Perquè d’aquell dia, el que més m’importa, és que jo hi vaig néixer. Estic segur que si els meus pares no m’ho van explicar, i me’n van explicar moltes, de coses d’aquell dia, i d’altres, moltíssimes, per qualque cosa havia de ser.
   Era diumenge, açò sí que ho sé. Un diumenge d’hivern, potser com qualsevol altra, pels volts de St. Eulàlia, a les 10 del matí, l’hora en què els carrers que pugen a l’església s’omplien de fidels. Vull pensar que la gent anava a missa de deu, si és n’hi havia una, de missa de deu. No ho sé del cert, però em sona molt, encara que jo mai no ho he estat gaire, d’anar a missa. Les dones, amb el vel negre que marcava el decor de l’època, les faldilles fosques molt decents, uns abrics sobris ben botonats i amb qualque joia, potser un camafeu discret a la solapa per donar-li el toc endiumenjat; d’anar mudat, com deien llavors. Els homos, amb el capell fosc dels diumenges, ben afaitats i amb olor a Varon Dandy, el bigoti retallat, les sabates enllustrades,  els pantalons i l’abric també d’anar mudat. El fum de les cigarretes, potser uns Ideales d’aquells que havies de tornar a liar, se confonia amb el baf que el fred els feia sortir per la boca mentre agafaven del bracet a les seves dones, acompanyant-les fins la porta de l’església per, després, separar-se i dirigir-se, elles a la dreta i ells a l’esquerra del passadís, com marcava el costum d’aquells anys.
   I mentre tot açò passava, mentre la vida transcorria tranquil·la, fins i tot monòtona, sense ensurts, sense destorbs, jo anava fent camí per néixer, allà, al costat de l’església, a sa Muntanyeta, al poble que des d’aquell moment seria el meu per sempre.
Vsita general d'Alaior

   Va ser un bon dia per néixer. Ho sé. I sé també que vaig néixer en un bon poble, un poble on cada vegada que tinc la sort de tornar m’empelt de la seva calma, del seu esperit. Un poble que m’ha donat moltes coses, moltes més de les que m’ha pres. 

2 comentaris:

Maria Jose Mallo ha dit...

Un pueblo que debe sentirse orgulloso de que hayas nacido en el, aquel domingo a las diez de la mañana.
Muchos besinos, Pep.

Pep Gomez Arbona ha dit...

Gracias por el comentario, amiga María José.
Nuestros orígenes son algo tan especial que siempre debem,os tenerlos presentes.
Me alegro muchísimo de volver a "leerte". La verdad es que de vez en cuando voy pasándome por tus escritos, aunque, la verdad, no tan frecuentemente como me gustaría.
Un beso.