diumenge, 24 de novembre de 2013

Les campanes del meu poble

Article publicat a S'Ull de Sol, novembre 2013

For Whom the Bell Tolls o com es va traduir aquí, Per a qui sonen les campanes, és una novel·la del nobel E. Hemingway, una gran novel·la. És d’una història d’amor, d'amor i de guerra, de com de vegades l’home s’ha d’enfrontar a situacions límit que li poden canviar la vida. En el cas de la obra de Hemingway, un brigadista internacional a la Guerra Civil espanyola ha de fer explotar un pont vital per a la causa republicana. El mal és que, si ho fa, no podrà viure al costat de la dona que estima (sinopsi rapidíssima, molt i molt simplificada).

   No, jo mai no voldria trobar-me en una situació com aquesta. Per sort, però, les campanes que acompanyen la meva vida no són tan tràgiques, ni tampoc tan importants com les que acompanyaven al protagonista de la novel·la (i de la pel·lícula). Que sonin o no sonin, les campanes del meu poble, no haurien de fer que afronti la vida d’una manera o d’una altra. Que sonin cada quart d’hora no m’haurien de fer prendre decisions fonamentals per a la meva vida. Que sonin fins a les dotze de la nit no hauria de ser fonamental per a la meva subsistència. I que comencin a repicar a les set del matí no m'hauria de fer renunciar, ni tan sols pensar en fer-ho, a viure a ca meva, al meu poble i amb la dona que estim.
   Així és com les sent cada dia, les campanes de St. Eulària, cada dia que visc a la que ara és ca nostra: cada quart d’hora, un, dos, tres o quatre tocs, més el número de tocs que s’escaiguin per a l’hora que sigui, i açò des de les set del matí fins a les dotze de la nit, amb l’afegitó anguniós i de vegades embogidor (diumenges devers les 10,30-11h) de les ineludibles crides a missa, dels sons de difunts i d’altres repicades que no sé a què obeeixen, segur, però, que totes molt necessàries pel bon funcionament de la comunitat.
   Jo vaig néixer al costat del campanar, a Sa Muntanyeta, amb aquest repic bressolant-me al menys durant els primers tres anys de ma vida. Se suposa, per tant, que la empremta (aquell procés d’aprenentatge infantil que succeeix en un període crític de l’existència i que se't queda gravat per sempre) hauria d’haver servit per qualque cosa, però es veu que la famosa empremta em va deixar de banda i, hores d’ara, el so continu i estrident de les campanes em traspassa el cervell com si no l’hagués sentit en ma vida. Potser és que els meus pares (vist el que ara veig, crec que van actuar amb molt de seny) van decidir mudar-se un tros enfora, fins Es Porrassar (llavors amb nom de general feixista), on el so del campanar arribava, i arriba, esmorteït, abans que les campanes poguessin quedar-se gravades al meu subconscient.
   Ara, però, la vida m'ha retornat a prop de St. Eulària, un entorn preciós i que no canviaria per res del món. Ara m’hi hauré de tornar acostumar, al repic inacabable del campanar. Jo ho intentaré, us ho prometo, però no sé si a ca nostra tothom tindrà la mateixa voluntat. Gent que ens ha vingut a visitar, a més de sa dona i els fills, que no són nats a Alaior i d’empremtes del campanar res de res, se’m queixen cada nit i cada matí de les campanades com si jo pogués desconnectar aquell dringar.
   Que si no hi ha fillets que hagin de dormir abans de les dotze, me diuen. Que si ningú no es pot despertar més tard de les set, insisteixen. Que si no hi ha malalts als que molesti aquell repicar, que si no haurien de poder dormir al menys vuit hores. Aquestes i d’altres semblants són les queixes dels que, de moment, no ens hem acostumat a les campanes.
   I jo, us ho ben assegur, de vegades pens si no serà el campanar de St. Eulària i el seu repicar alguna una cosa com al pont de la novel·la de Hemingway: un fet ineludible que pot fer-nos donar un tomb indesitjat a la vida, una mena de disjuntiva vital. Esperem que no i que ens arribem a acostumar
.

.