divendres, 1 de novembre de 2013

Els camins de La Força dels Anhels - De Son Saura a na Pentiner

Quan sóc a Menorca, tinc per costum fer caminades per descobrir llocs incògnits (sembla mentida quants racons amagats hi ha, a Menorca), per recordar-ne d’altres que no em cansaré mai d’admirar o, com he fet aquesta vegada, per refer les rutes d’algun dels meus protagonistes.
   Avui he caminat des de Son Saura del Nord (mal coneguda com a Son Parc) fins a na Pentiner (Pantinar, en alguns mapes) i retornar per l’interior del cap de la Mola de Fornells. Es tracta d’una ruta que, en part, apareix en el llibret sobre el Camí de Cavalls, de Sergi Lara, editat per Triangle Postals, com a “Petita excursió”, on s’indica que es pot fer en 1h 50 minuts. He de dir que jo he variat el recorregut, allargant-lo fins a fer-lo durar 2h 30 minuts, per adaptar-lo al camí d’en Primer, el meu pastor daienc de la “La Força dels Anhels”, quan son pare l’envia amb el ramat cap a tramuntana. Allà succeiran fets de gran importància per a la trama de la novel·la.



—Cap a tramuntana, Primer —li havia dit son pare just després de la cerimònia.
   I en Primer no sabia per què hi havia d’anar, a tramuntana, ell, que com tots els pastors de Dai, solia pasturar per les terres de llevant; ells no hi anaven mai, cap a tramuntana. Malgrat tot, la duresa dels ulls de son pare li havien fet acotar cap i respondre un s...í carregat de resignació. Ja no era que l’arraconés com d’altres vegades, no, aquesta vegada era pitjor: se’l treia d’enmig, com si molestés. I a més, ho feia ensoldemà de la cerimònia de na Palònia, com si fos ella qui li ho havia suggerit.

   Des de l’aparcament a l’esquerre de la platja, al costat d’un xiringuito que ja és d’obra, deixo de banda el Camí de Cavalls (que s’oblida de la Mola i creua fins Ses Salines de Fornells) i agafo el caminet que va ran de costa, amb la qual cosa faig cas al pare d’en Primer.

—L’estació avança, Primer —l’havia alliçonat son pare mentre es passava les dues mans pel cabells enrere—. Si hem de créixer com ens ha assegurat el Mestre, si hem d’eixamplar Dai, haurem de trobar pastures noves. —Son pare l’havia agafat pel braç—. Escolta, aniràs per la costa, ran-ran, fins el Promontori de Tramuntana. Ho sabràs fer? Diuen que en aquelles terres hi ha claps d’herba bona, de la millor. I has de recordar per on passes, perquè hi hem de poder tornar.

Caminet pedregós
   El primer tram del camí, rocós com pocs, destaca per tenir els còdols lluents de tanta gent com els trepitja. Certament, fent el camí de tornada, amb el sol de cara, el camí semblava fet de cristalls brillants en lloc de còdols calcaris. I és que aquest tram de camí és, a l’estiu, multitudinari. El estiuejants que ho saben, i els que no se n’assabenten de seguida, caminen  fins a Cala Pudent fins a omplir-la. Des d’aquesta caleta, l’excursió del llibret del Camí de Cavalls s’endinsa a la Mola per una pista ben marcada (hi circulen tot terrenys), però jo seguiré en Primer, sempre “ran-ran de mar”, fins a completar el recorregut.

Son Saura del N 
Era passat el migdia quan pastor i ramat van arribar a un altre arenal rodejat per unes dunes enormes. Un prat les esquinçava per la meitat i un torrent hi lliscava calmós. Dunes Llargues, l’hi havia dit son pare que es deia, aquell platjal.
   —Què et sembla, Fosca, travessem per la platja?
   I la cussa, després d’un parell de lladrucs, va empènyer els animals.
   En aquell punt començava el Promontori de Tramuntana, una llengua de terra enorme que s’endinsava al mar. I com que maldava per seguir les instruccions de son pare, va fer avançar el rat ran de mar per una marina prou esclarida.

Cala Pudent
   A cala Pudent s’acaba el caminet i comencen els corriols de cabres, de les moltíssimes cabres que hi tresquen, per la Mola de Fornells. Travesso una altra caleta de fang i restes de posidònies i amb un prat ple d’aigua, i m’enfilo per un coster per aparèixer a sobre d’un penyal anomenat Te Roig, des d’on arribo al caló des Peix i la Cova del Vell Marí, un lloc impressionant. No estranya que en Primer quedés captivat per l’entorn i, sobretot, per l’amo del coval.

Cala de posidònies i fang
Macar sota el penyal
Els penya-segats havien guanyat alçada i, hores d’ara, ja eren veritables cantells. En aquell punt de la ruta, quan el sol era prop d’amagar-se entre un esclat de rojors, en Tacat va embogir de sobta. Tot bordant, es va ficar per un canaló rocós i es va perdre de vista.
Baixada a la Cova del Vell Marí
—On va, aquest? —va fer en Primer. Na Fosca s’havia assegut al costat del seu amo i plorinyava—. Tranquil·la, polida, que vaig a cercar-lo.
  Després d’un parell de copets al cap de la cussa, en Primer va baixar pel trenc de roques salobrades. Quan va ser a vista de mar, es va aturar per escoltar si sentia el quissó. Es va sorprendre quan va sentir un clapoteig intens —impossible que fos en Tacat ficant-se dins l’aigua; semblava com si una rissaga fortíssima regirés tot un macar. Just dessota, va trobar una platjola de macs petits i molt blancs que s’endinsava en un coval d’aigües transparentes. Però no van ser ni la cova ni el penya-segat que la protegia, allò que el va copsar, sinó un cos enorme, grisenc, que es movia a embats feixucs i que desapareixia dins l’aigua entremig d’un gran rebombori. En Tacat, immòbil sobre els macs, se’l mirava amb el llom eriçat i la cua entre les cames.
video
   En Primer tot d’una es va espantar. Però de seguida va saber què era aquell animalot. Ell n’havia sentit parlar, dels vellmarins, però mai no n’havia vist cap. Era enorme!

Cova del Vell Marí
   Ara no n’hi ha, de vellmarins (o vell marins), però el lloc segueix sent tan impressionat que te’ls pots imaginar, els animalots, ajaguts sobre els macs tot escoltant el soroll de la rissaga com jo l’escoltava.
Cabres
Vista de na Pentiner
Pou i beuredores
Na Pentiner
   Surto de la Cova del Vell Marí i segueixo fins el macar den Tosqueta, prop d’on trobo un pou ple d’aigua (no em vaig atrevir a tastar-la) i unes abeuradores. Tot d’una arribo a na Pentiner, una cala preciosa, tancada per l’illa den Tosqueta i els Corrals. A l’estiu, aquesta platja s’omple de vaixells, llaüts i barques de gent que cerca caletes verges per trobar-se platges plenes. Ara, però, a finals d’octubre, tota la platja és meva i de les cabres, que seguien omplint el paisatge sense cap mena de por d’un caminant solitari com jo, que ni tan sols té un gos que l’acompanyi, com na Fosca i l’esbojarrat d’en Tacat, els gossos de pastura d’en Primer. No, la meva gosa, la Gorda, és a Barcelona.
   Des de na Pentiner, oblidant-me dels coster secs que duien fins els penyals que guaiten a les coves Polida i de les Bruixes, faig com en Primer i m’endinso a la marina de la Mola, una marina alta i espessa, gairebé impossible de transitar si no fos per les pistes obertes per l’explotació ramadera i apícola de la zona.

Era prop del migdia quan van arribar a un coster rocós i esquitxat de socarrells petitons. Per força han de ser els darrers penya-segats del Promontori, es va dir en Primer. I no seria per aquells volts on trobaria els claps herbosos de son pare. Per açò, va fer voltar el ramat cap a ponent i es va endinsar en aquella marina que, fins llavors, havia aconseguit evitar.
Marina altíssima
Camins actuals
   Les sivines, els aladerns i els llentiscles eren tan alts que el sobrepassaven. Els bens, que avançaven com podien, es perdien de vista a cada pas. Davant de tantes dificultats, el pastor es va veure obligat a arraconar les fantasies i dedicar-se a no extraviar cap animal.

   En aquesta zona de marina espessíssima, on comencen a aparèixer els brucs femella on fins llavors només hi havia bruc d’hivern, és on trobo els replans que cercava en Primer. I en aquest replans, ara secs per l’eixutesa de la tardor menorquina, hi trobo els nòduls de ferro amb formes curioses que en Primer va prendre com cargolins de pedra, els quals faran donar un tomb a la vida del pastor. De fet, sí que se’n troben de cargolins de ferro, fòssils en pirita, habitualment, però, trossejats i difícilment reconeixedors. Jo, fa molts anys, n’havia trobat uns quants de perfectes i els havia estotjat com a un tresor, malauradament, amb les mudances els fòssils van desaparèixer o va quedar en la llar errada.

I de cop, la marina els va donar un respir en forma de clariana ampla i atapeïda d’herba. En Primer es va oblidar de l’esgotament i les rascades i es va dir per fi!, els claps d’herba de son pare. En Tacat va triar aquell moment per començar a bordar. Captivat per vés a saber quin rastre —qui sap si el d’una tortuga o el d’un escarabat banyut—, va desaparèixer dins d’un massís de llentiscles.
Nòduls de pirita
Replans argilosos on es troben els nòduls
   En Primer, content com estava per la troballa, no li va fer gaire cas. Que es fes trons, aquell quissó malcriat. Però es va estranyar molt quan va veure que na Fosca el seguia tot remenat la cua. L’al·lot no va tenir més remei que seguir-los. Es va arrossegar per davall de les mates per aparèixer en una altra clariana. Aquesta era un replà pelat d’argila clivellada i claps de pols rogenc. Just al centre, un bassalet s’havia assecat per convertir-se en un fangar; allí era on els dos cans es rebolcaven. L’al·lot anava a renyar-los —d’en Tacat s’ho esperava, però de na Fosca...— quan, de sobte, va olorar aquella flor que tan li agradava a na Palònia: la flor amagada. I es ca adonat que, darrerament, tot li recordava na Palònia: el vellmarí, i ara la flor amagada. I va ser quan la cercava per collir-ne un brot que a la vorera de la clariana va descobrir uns codolets vermellosos que, il·luminats pels rajos de sol, lluïen com guspires. 
   Què era, allò?, es va dir en Primer mentre n’agafava un grapat. I com pesaven! Es va mirar les pedretes amb més cura i es va adonar que moltes tenien forma de cargolí, cargolins de pedra rogenca. També hi havia trossets de closca petrificada i, entremesclades, unes rodones de bona mida. Caragolins i rodones destacaven entre un garbuix d’altres pedretes petites i sense forma definida, una arena de gra gruixut i pesant.

Tipus de nòduls de ferro i rodones de plom
   Després d’estar-me molt i molt temps recollint pirites i unes bales de plom del tot estranyes, ben rodones i més pesants que la pirita, i de color diferent malgrat l’argila, en aquells replans argilosos que es troben per tot l’interior de la Mola, desfaig el camí per una altra pista interior fins aparèixer de nou a la Cova del Vell Marí, des d’on camino fins el cotxe tan carregat de pedretes lluentes com en Primer.

Un per un, dels grapats que s’estotjava, en va destriar els més ben fets en forma i mida, més d’una vintena, i aquests els va embolicar amb el drap del formatge. Havia decidit que li faria un collaret, a na Palònia, un collaret per aconseguir que tornés amb ell.

   De veritat, aquest recorregut val molt la pena. Avui en dia no és com quan en Primer: ara hi ha camins i corriols pertot i no costa fer-lo. Trobareu indrets únics. Això sí, feu-lo fora de l’estiu, per la calor i per la salut del vostre esperit ambiental.