dissabte, 6 de juliol de 2013

Tenim sort, noltros, els menorquins.

Tenim sort, noltros, els menorquins. Açò ho vaig pensar ahir capvespre, quan veia per no sé quin canal de televisió d’àmbit nacional, un elogiós reportatge sobre l’Eivissa actual i el seu “miracle” econòmic.

Les illes Balears, antigament, eren Mallorca i Menorca.
Eivissa i Formentera eren les Pitiüses.  Fins i tot la distància geogràfica és evident.
Les Balears actuals són un artifici socio-polític.
   En aquest reportatge es parlava de la vida eivissenca... Ah no, calla, que del que parlaven era dels imperis eivissencs actuals, els financers i els del negoci de la nit. De fet, el reportatge ens presentava els amos d’Eivissa. Ens van parlar de l’imperi Matutes, que en el darrer exercici, segons va confessar l’hereu Matutes, havia guanyat més d’un milió d’euros (jo crec que se li va escapar sense voler, aquesta xifra). Vam veure les macrodicoteques, amb les seves les macrofestes (tot és macro, en aquesta Eivissa d’excessos) en les que cada ampolla de cava (de champagne) val tres mil euros (i no era, ni de bon tros, la més cara) i els racons VIP on no hi pot entrar ningú més que el que desembutxaca no sé quan milers d’euros (en aquells moments, ja me havia marejat de tantes xifres astronòmiques). Vam gaudir del boom immobiliari, on cada casa val més d’un milió d’euros, cases construïdes en llocs que abans a bon segur que eren meravellosos i on, ara, hi creixen uns xalets enormes amb piscines al·lucinants en una illa mediterrània i, per tant, seca, seca de collons. Hi havia pisos més modests, però igualment exclusius, als quals s’hi havia d’accedir per un pas custodiat per un segurata que et demanava el passis. En aquests pisos es veu que ho cerquen redossa jugadors de futbol (el Pujol, tu!), empresaris, banquers, tot de gent que ni tan sols volia confessar a què es dedicava. No fos cas. Els agents immobiliaris asseguraven que a Eivissa encara estaven pujant els preus dels habitatges i que de crisi res de res. I se enorgullien. Com era possible?, me anava dient jo, pobre menorquí desgraciat.
   Però també van mostrar els pobres curritos, emigrants extremenys, que feien de “relacions publiques” per a les macrodiscoteques, tot enganxant braceroles als banyistes per tal de convèncer-los perquè anessin a la disco de torn. Curritos sense sou fixes i, evidentment, sense cap mena de dret laboral. Aquest pobres desgraciats vivien quatre en un pis de vuitanta metres quadrats pel que pagaven mil docents euros mentre que ells guanyen dos euros per cada client que aconsegueixen que entri a la disco (no per cada bracerola que posen, no). Ells deien ser feliços perquè guanyaven vuit cents euros al mes, i açò a l’estiu, que a l’hivern res de res. I també van sortir, com no, les noies animadores, les quals entremig del desgavell de borratxos i VIPs exclusius, no poden deixar de ballar amb una roba mínima, sense voler confessar, per descomptat, quan guanyen ni si fan feines alternatives; només van confessar el que guanyaven els curritos de les braceroles, que estrany. I van sortir platges plenes de llits (sí, eren llits, llits amb dosser enmig de la platja, res d’hamaques miserables com les que tenim a Menorca) que es llogaven a preus astronòmics (bé, es veu que l’ajuntament de torn els obliga a llogar-los a vuit euros el dia, però hi ha un mercat negre de llits platjers a preus soterrats i, evidentment, també macro). I un antic maleter de l’aeroport que es dedica a fer la vida fàcil als futbolistes que van a Eivissa a descansar, sols o amb les famílies, l’exemple del reportatge del self-made-man. I no podia faltar la imatge caribenyo-eivissenca del cambrer que, fent equilibris dins d’una zodiac i amb una safata en mà, duia una combinats acolorits a un iot ancorat a la platja, destrossant, segur, l’última clapa de posidònia d’aquell indret.
   I no va sortir ni un eivissenc, ni un en tot el reportatge. Ni un manobre, ni un pagès, ni un botiguer de poble. Res de res. L’únic eivissenc que va sortir va ser l’hereu Matutes, l’exemple de l’eivissenc exemplar. Ves per on.
   I jo, entre pensar en la sort que tenia de ser menorquí i allisar-me els pèls que se m’havien posat de punta (jo recordava una altra Eivissa, la que vaig conèixer quan era jove, la dels hippies i l’amor lliure), vaig tenir temps de pensar que la realitat s’encarrega de posar a tothom al lloc que li correspon, potser per història, potser per caràcter, i que era evident que cada illa té la seva pròpia idiosincràsia, i que Eivissa, ja des de l’època dels fenicis, va ser un empori comercial, l’illa Pytiussa, mentre que noltros, els menorquins de la Balear Menor, pobres talaiòtics, seguíem llançant pedrots amb unes fones que no teníem més remei que llogar per no morir-nos de gana.

   Ara, molts anys i molta història després, de Menorca diuen que és un destí turístic familiar, tranquil. Massa tranquil, pensen alguns. Però jo no, Jo crec que així està bé.