dijous, 11 de juliol de 2013

Primer aniversari de Lectures al Jardí



Ahir, com no podia ser d’una altra manera, vaig assistir a l’esdeveniment que commemorava el primer aniversari de l’iniciativa Lectures al Jardí. I dic que no podia ser de cap altra manera perquè jo, als de Lectures, i molt especialment a la Rosa Mena, els aprecio molt.  Ells van confiar en la meva obra i em van donar l’ocasió de mostrar-la en públic. L’estimació que sento per aquesta gent meravellosa va ser el motiu principal pel que vaig acompanyar-los en el Jardins Olokuty-Jiwar, encara que, val a dir-ho, tenia també una curiositat un xic morbosa per veure com se’n sortien el dos nous lectors, després de saber com m’ho vaig haver de suar jo.

   Dos van ser els escriptors que ens van llegir un fragment de la seva obra al bon nombre d’assistents que gairebé omplien les cadires preparades per acollir-nos. Sí, diria que ho havia més gent que el “meu dia”. De nou enhorabona per les organitzadores.
   Va començar Francesc Grau, el qual ens va llegir una part de “Desayuno sobre la hierba“, títol inspirat en un quadre de Manet. Vaig entendre que es tractava d’una novel·la d’intriga, amb diferents morts que envoltaven al protagonista en situacions complicades i de les que se n’ha de sortir com pot. L’acció s’ubica entre Barcelona i Lisboa, a l’actualitat. Com dic, se van sobreposant diferents situacions (en el tros que ens va llegir ja ho havia dos morts), totes elles una mica extraordinàries (no voldria insinuar que inversemblants, per molt que sembla complicat que a una mateixa persona li passin tantes coses i totes tan grosses). En la lectura de Francesc se sentia un rerefons humorístic/distès, si més no en la veu en primera persona del narrador, el mateix protagonista. El paràgraf que ens va llegir em va semblar una mica massa ple d’enumeracions i descripcions exhaustives, potser massa?, no ho voldria assegurar, però a mi em van fer perdre el fil de la història i del protagonista. Malgrat tot, voldria dir que la lectura em va semblar amena. Crec, això sí, que li queda camí per recórrer, però que, ben recorregut i amb un bon guiatge, pot arribar a bon port.
   Potser va ser una impressió meva, i potser equivocada, però el vaig veure força nerviós. A mesura que avançava la lectura, li passava el mateix que em va passar a mi: que se m’assecava la gola. Recordo que els darrers cinc minuts de la meva lectura se’m va fer molt llargs, de tan seca com tenia la boca.
   A continuació va intervenir Laia Vilaseca, una noia de posat joveníssim. Ens va llegir un fragment del primer capítol de la seva segona novel·la, “La noia del vestit blau”. Val a dir que la Laia és una alumna avantatjada. Per una banda, la novel·la que ens va presentar era la seva segona (i això dóna molt de rodatge) i, per una altra, la Laia ha cursat escriptura creativa a UCLA, la qual cosa sempre és un valor afegit inestimable. I la veritat és que se li va notar, aquestos plusos. Amb paraules molt entenedores, amb un aplom de lectora experimentada, la Laia ens va presentar les aventures de la seva protagonista en un entorn que, es va notar de seguida, li era del tot familiar. I em vaig alegra molt de que fos així, perquè a mi també m’agrada rodejar als meus protagonistes dels paisatges que he conegut, els que m’han rodejat des de sempre i que conec com el palmell de la meva mà. A la Laia diria que li passava alguna cosa semblant: l’entorn que descriu amb paraules precises, les gents que hi presenta, els fets quotidians que els rodegen, són tots tan viscuts que el lector (en aquest cas l’oïdor) no ha de fer cap esforç per fer-los seus. Laia Vilaseca aconsegueix, des del primer paràgraf, atrapar-te. Almenys a mi em va atrapar. Ben poc més tinc a dir de la lectura de la Laia, únicament encoratjar-la i dir-li que endavant, Laia, que tens un futur extraordinari, tant per la teva joventut com per la teva qualitat literària. Ah, i avisa’m quan publiquis, que m’encantarà ser un dels teus primers lectors.


   No voldria acabar sense dir que espero poder assistir a moltes més Lectures al Jardí, ja sigui en l’entorn idíl·lic d’ahir o a la més arrecerada Biblioteca Bonnemaison, on vaig tenir el paler de llegir jo.

   Lectures al Jardí, ambdues Roses, sabeu que amb mi teniu un incondicional.

2 comentaris:

lilysmystery ha dit...

Moltes gràcies pels teus comentaris i ànims! He trobat ara aquesta entrada, tres mesos després de la lectura, i m'ha fet molta il·lusió tenir tant bon feedback per part teva. La veritat és que participar va ser una experiéncia molt positiva i no va fer més que animar-me a seguir escrivint, de manera que ara ja em trobo acabant el tercer acte del primer esborrany! Salutacions, i espero que ens tornarem a veure!

Pep Gomez Arbona ha dit...

Gràcies a tu per passejar-te pel meu bloc. Sempre hi seràs ben vinguda
A mi també em va encoratjar molt participar a Lectures (ho vaig fer a la sessió anterior a la teva), perquè per fi vaig veure que a algú li cridava l'atenció el que escribia.
Jo tinc la novel·la acabada i ara estic en el pitjor: fer-la rodar per editors i agents. Feina molt i molt dura.