Col·lecció particular, d'Esperança Camps

Esperança Camps és una periodista i escriptora (o al revés, com ella vulgui) que viu i treballa a València, però és menorquina, de Ciutadella, i se li nota que ho és, de menorquina. Ben prou.

L'autora

He de reconèixer que no havia llegit res, d’Esperança Camps, però el primer que he llegit, “Col·lecció particular” (Ed Moll, 2012), m’ha encantat. Es tracta d’una novel·la curta que, quan l’has acabat, se t’ha fet encara més curta. Té un ritme narratiu que no decau en cap moment, intens i que t’atrapa, i les veus, la de Xavier, la de Paula, les de Remei, Ona i Àgueda, s’entremesclen d’una manera tan natural que en tot moment, malgrat els canvis de punt de vista, mai no et perds. Sí, els canvis de punt de vista són constants, i sense cap mena de separació espaial, la qual cosa demostra que, ben portada, la concatenació de veus directes, els diàlegs lliures, donen dinamisme enlloc d’entorpir la narració.   Qui no ha gaudit de l’estil del mestre Cabré? Doncs, això

Portada de "Col·lecció particular", d'Esperança Camps

.

   Malauradament, a aquesta novel·la li falla la portada (mireu la foto adjunta). Sí, és una llàstima que la Moll sigui tan austera (per dir-ho d’alguna manera suau) en les seves edicions. I és que la portada, tota la presentació de la novel·la, és plana, sense cap tret que cridi l’atenció del possible lector. I és una llàstima, perquè l’estil actualíssim d’Esperança i una temàtica que també ho és, d’actual (la corrupció política i empresarial), mereixerien una portada atractiva, una presentació que et dónes ganes de comprar-la.

Deia que Esperança Camps no ho pot amagar que és menorquina, si és que en algun moment ho ha intentat, cosa que dubto. Tot el seu català està farcit de accepcions menorquines que, de vegades, val a dir-ho, sobten en boca de protagonistes valencians que se relacionen amb Menorca únicament pels seus estiuejos fornellers. Com m'han fet saber --gràcies Bep Joan--, la utilització del possessiu "seua" enlloc de "seva" és una altra de les paraules "ciutadallenques" d'Esperança Camps. 

   Repeteixo que no havia llegit mai a Esperança Camps fins que no he llegit aquest “Col·lecció particular”, i he de dir que m’he trobat tan a gust amb el seu estil, amb els seus fillets i filletes, amb les seves al·lotetes, amb els seus bòtils trasplantats a terres valencianes, amb el seu estil directe i brillant, que segur repetiré.

  

   

Primer aniversari de Lectures al Jardí

Ahir, com no podia ser d’una altra manera, vaig assistir a l’esdeveniment que commemorava el primer aniversari de l’iniciativa Lectures al Jardí. I dic que no podia ser de cap altra manera perquè jo, als de Lectures, i molt especialment a la Rosa Mena, els aprecio molt.  Ells van confiar en la meva obra i em van donar l’ocasió de mostrar-la en públic. L’estimació que sento per aquesta gent meravellosa va ser el motiu principal pel que vaig acompanyar-los en el Jardins Olokuty-Jiwar, encara que, val a dir-ho, tenia també una curiositat un xic morbosa per veure com se’n sortien el dos nous lectors, després de saber com m’ho vaig haver de suar jo.

   Dos van ser els escriptors que ens van llegir un fragment de la seva obra al bon nombre d’assistents que gairebé omplien les cadires preparades per acollir-nos. Sí, diria que ho havia més gent que el “meu dia”. De nou enhorabona per les organitzadores.

   Va començar Francesc Grau, el qual ens va llegir una part de “Desayuno sobre la hierba“, títol inspirat en un quadre de Manet. Vaig entendre que es tractava d’una novel·la d’intriga, amb diferents morts que envoltaven al protagonista en situacions complicades i de les que se n’ha de sortir com pot. L’acció s’ubica entre Barcelona i Lisboa, a l’actualitat. Com dic, se van sobreposant diferents situacions (en el tros que ens va llegir ja ho havia dos morts), totes elles una mica extraordinàries (no voldria insinuar que inversemblants, per molt que sembla complicat que a una mateixa persona li passin tantes coses i totes tan grosses). En la lectura de Francesc se sentia un rerefons humorístic/distès, si més no en la veu en primera persona del narrador, el mateix protagonista. El paràgraf que ens va llegir em va semblar una mica massa ple d’enumeracions i descripcions exhaustives, potser massa?, no ho voldria assegurar, però a mi em van fer perdre el fil de la història i del protagonista. Malgrat tot, voldria dir que la lectura em va semblar amena. Crec, això sí, que li queda camí per recórrer, però que, ben recorregut i amb un bon guiatge, pot arribar a bon port.

   Potser va ser una impressió meva, i potser equivocada, però el vaig veure força nerviós. A mesura que avançava la lectura, li passava el mateix que em va passar a mi: que se m’assecava la gola. Recordo que els darrers cinc minuts de la meva lectura se’m va fer molt llargs, de tan seca com tenia la boca.

   A continuació va intervenir Laia Vilaseca, una noia de posat joveníssim. Ens va llegir un fragment del primer capítol de la seva segona novel·la, “La noia del vestit blau”. Val a dir que la Laia és una alumna avantatjada. Per una banda, la novel·la que ens va presentar era la seva segona (i això dóna molt de rodatge) i, per una altra, la Laia ha cursat escriptura creativa a UCLA, la qual cosa sempre és un valor afegit inestimable. I la veritat és que se li va notar, aquestos plusos. Amb paraules molt entenedores, amb un aplom de lectora experimentada, la Laia ens va presentar les aventures de la seva protagonista en un entorn que, es va notar de seguida, li era del tot familiar. I em vaig alegra molt de que fos així, perquè a mi també m’agrada rodejar als meus protagonistes dels paisatges que he conegut, els que m’han rodejat des de sempre i que conec com el palmell de la meva mà. A la Laia diria que li passava alguna cosa semblant: l’entorn que descriu amb paraules precises, les gents que hi presenta, els fets quotidians que els rodegen, són tots tan viscuts que el lector (en aquest cas l’oïdor) no ha de fer cap esforç per fer-los seus. Laia Vilaseca aconsegueix, des del primer paràgraf, atrapar-te. Almenys a mi em va atrapar. Ben poc més tinc a dir de la lectura de la Laia, únicament encoratjar-la i dir-li que endavant, Laia, que tens un futur extraordinari, tant per la teva joventut com per la teva qualitat literària. Ah, i avisa’m quan publiquis, que m’encantarà ser un dels teus primers lectors.

   No voldria acabar sense dir que espero poder assistir a moltes més Lectures al Jardí, ja sigui en l’entorn idíl·lic d’ahir o a la més arrecerada Biblioteca Bonnemaison, on vaig tenir el paler de llegir jo.

   Lectures al Jardí, ambdues Roses, sabeu que amb mi teniu un incondicional.

Tenim sort, noltros, els menorquins.

Tenim sort, noltros, els menorquins. Açò ho vaig pensar ahir capvespre, quan veia per no sé quin canal de televisió d’àmbit nacional, un elogiós reportatge sobre l’Eivissa actual i el seu “miracle” econòmic.

Les illes Balears, antigament, eren Mallorca i Menorca.
Eivissa i Formentera eren les Pitiüses.  Fins i tot la distància geogràfica és evident.
Les Balears actuals són un artifici socio-polític.

   En aquest reportatge es parlava de la vida eivissenca... Ah no, calla, que del que parlaven era dels imperis eivissencs actuals, els financers i els del negoci de la nit. De fet, el reportatge ens presentava els amos d’Eivissa. Ens van parlar de l’imperi Matutes, que en el darrer exercici, segons va confessar l’hereu Matutes, havia guanyat més d’un milió d’euros (jo crec que se li va escapar sense voler, aquesta xifra). Vam veure les macrodicoteques, amb les seves les macrofestes (tot és macro, en aquesta Eivissa d’excessos) en les que cada ampolla de cava (de champagne) val tres mil euros (i no era, ni de bon tros, la més cara) i els racons VIP on no hi pot entrar ningú més que el que desembutxaca no sé quan milers d’euros (en aquells moments, ja me havia marejat de tantes xifres astronòmiques). Vam gaudir del boom immobiliari, on cada casa val més d’un milió d’euros, cases construïdes en llocs que abans a bon segur que eren meravellosos i on, ara, hi creixen uns xalets enormes amb piscines al·lucinants en una illa mediterrània i, per tant, seca, seca de collons. Hi havia pisos més modests, però igualment exclusius, als quals s’hi havia d’accedir per un pas custodiat per un segurata que et demanava el passis. En aquests pisos es veu que ho cerquen redossa jugadors de futbol (el Pujol, tu!), empresaris, banquers, tot de gent que ni tan sols volia confessar a què es dedicava. No fos cas. Els agents immobiliaris asseguraven que a Eivissa encara estaven pujant els preus dels habitatges i que de crisi res de res. I se enorgullien. Com era possible?, me anava dient jo, pobre menorquí desgraciat.

   Però també van mostrar els pobres curritos, emigrants extremenys, que feien de “relacions publiques” per a les macrodiscoteques, tot enganxant braceroles als banyistes per tal de convèncer-los perquè anessin a la disco de torn. Curritos sense sou fixes i, evidentment, sense cap mena de dret laboral. Aquest pobres desgraciats vivien quatre en un pis de vuitanta metres quadrats pel que pagaven mil docents euros mentre que ells guanyen dos euros per cada client que aconsegueixen que entri a la disco (no per cada bracerola que posen, no). Ells deien ser feliços perquè guanyaven vuit cents euros al mes, i açò a l’estiu, que a l’hivern res de res. I també van sortir, com no, les noies animadores, les quals entremig del desgavell de borratxos i VIPs exclusius, no poden deixar de ballar amb una roba mínima, sense voler confessar, per descomptat, quan guanyen ni si fan feines alternatives; només van confessar el que guanyaven els curritos de les braceroles, que estrany. I van sortir platges plenes de llits (sí, eren llits, llits amb dosser enmig de la platja, res d’hamaques miserables com les que tenim a Menorca) que es llogaven a preus astronòmics (bé, es veu que l’ajuntament de torn els obliga a llogar-los a vuit euros el dia, però hi ha un mercat negre de llits platjers a preus soterrats i, evidentment, també macro). I un antic maleter de l’aeroport que es dedica a fer la vida fàcil als futbolistes que van a Eivissa a descansar, sols o amb les famílies, l’exemple del reportatge del self-made-man. I no podia faltar la imatge caribenyo-eivissenca del cambrer que, fent equilibris dins d’una zodiac i amb una safata en mà, duia una combinats acolorits a un iot ancorat a la platja, destrossant, segur, l’última clapa de posidònia d’aquell indret.

   I no va sortir ni un eivissenc, ni un en tot el reportatge. Ni un manobre, ni un pagès, ni un botiguer de poble. Res de res. L’únic eivissenc que va sortir va ser l’hereu Matutes, l’exemple de l’eivissenc exemplar. Ves per on.

   I jo, entre pensar en la sort que tenia de ser menorquí i allisar-me els pèls que se m’havien posat de punta (jo recordava una altra Eivissa, la que vaig conèixer quan era jove, la dels hippies i l’amor lliure), vaig tenir temps de pensar que la realitat s’encarrega de posar a tothom al lloc que li correspon, potser per història, potser per caràcter, i que era evident que cada illa té la seva pròpia idiosincràsia, i que Eivissa, ja des de l’època dels fenicis, va ser un empori comercial, l’illa Pytiussa, mentre que noltros, els menorquins de la Balear Menor, pobres talaiòtics, seguíem llançant pedrots amb unes fones que no teníem més remei que llogar per no morir-nos de gana.

   Ara, molts anys i molta història després, de Menorca diuen que és un destí turístic familiar, tranquil. Massa tranquil, pensen alguns. Però jo no, Jo crec que així està bé.