diumenge, 11 de març del 2012

TEMPS PEL PESSIMISME

Article publicat a S'Ull de Sol, març 2012


Que traspuen pessimisme, em diu mumare, que els meus escrits actuals ja no estan farcits del mateix enyor ple d’esperança d’abans.

   Jo no sabria dir si açò és cert o no, però si ella ho diu... De totes maneres, potser sí que, d’un temps ençà, no veig que les coses siguin com jo crec que haurien de ser. I no em referesc, precisament, als canvis provocats pel pas dels anys ni a l’envelliment, qüestions aquestes del tot inevitables, sinó a tot allò que ens envolta.  

   Sí, aquest és un temps pel pessimisme, fins i tot un temps per a la frustració, i també un temps per a la indignació. Un pessimisme i una frustració globalitzada, i una indignació que s’hauria de globalitzar encara més. El mal és que no veuen per cap cantó senyes per fer-nos pensar que aquesta situació actual és un impàs cap a temps millors; ans al contrari, sembla que aquestes boires han arribat per a quedar-se, per entelar-nos l’enteniment per sempre. Ara per ara sembla que tots ens hem convertit en paquets, facturats, amuntegats de qualsevol manera, cap a un mateix destí desconegut.

   Paraules com economia mundial, agencies de qualificació, primes de risc, zona euro, fluctuacions bursàtils, són mots que hem aprés a reconèixer per força, perquè ens bombardegen amb elles cada dia i a tothora. A jo, aquestes paraules em sembla que no tenen cap mena de ritme literari i que són buides de qualsevol rastre de contingut humà. Cada dia, se’ns fa més complicat escoltar les noticies, llegir els diaris, sense que la depressió et vulgui empènyer, com a mínim, cap a l’alcoholisme, a la recerca d’un sopor etílic que ennuvoli la realitat darrere d’una boira de felicitat fictícia. Mai no m’han interessat aquestes paraules, i m’hauria agradat quedar-me al marge. Però, és clar, ara per ara, es factible fer-ho, per molt que no t’agradin o no les entenguis? És evident que no.

   És molt possible, llavors, que mumare tingui raó. Tal vegada aquest pessimisme global m’ha fet seu i ha aconseguit esborronar-me la felicitat dels escrits. Però també potser que es tracti de qualsevol altra decepció de les moltes que ens envolten cada dia, més personals però també, malauradament, globals: els problemes a la feina, la preocupació pel futur dels fills, la impossibilitat d’una jubilació com tots l’havíem somiat.

   Sigui el que sigui, quan començ a escriure, les lletres se’m regiren cap a històries de perdedors, se m’endinsen en faules de fracassos i decepcions, criden laments per tragèdies inevitables, ploren desencisos. Fixar-vos-hi, ni una alegria, ni una rialla, ni una paraula d’amor. Cap esperança. Sí, és evident que mumare té raó. Però, som així, jo? No, estic segur que no.

   Tal vegada no he estat mai un homo gaire alegre ―potser ni d’al·lot―, però no tot han estat tristors, a la meva vida, ni ara tampoc ho són. De què m’he empeltat, idò? Del pessimisme global? De les desgràcies que ens envolten i que cada vegada ens feren de més a prop?

   Potser que ho pensi, i potser que m’asseguri que tot es deu a motius que jo no puc controlar. Perquè, no tenir el control dels esdeveniments és trist i fomenta la frustració. Però tenir-ne el control i no fer res, és molt pitjor.           

3 comentaris:

Maria Jose Mallo ha dit...

Suscribo el artículo de principio a fin. Yo no he sido nunca la alegría de la huerta, pero he mantenido siempre un optimismo rayano a veces, según mi padre, en lo ilusorio. Ahora me siento si no pesimista, algo peor: frustrada, palabra esta que jamás estuvo antes en mi vocabulario definitorio de estado de ánimo. Y lo peor es que, como apuntas, no se ve la luz al final. Aun no hemos dejado de caer.¿Hasta donde vamos a llegar?

Unknown ha dit...

Ai, querida Mª José, cuanta razón tienes... Miras i miras para ver si ves más allá, pero nada, nunca aparece la luz.
Yo siempre había pensado que la vida nos daba oportunidades, que nos permitía ser más o menos felices, con nuestras particularidades, con nuestras pocas virtudes y nuestros muchos defectos. Pero ahora? Qué nos va quedando? Callar y tragar? Y si nos hartamos de tragar, qué? Qué hacemos? Quizás no nos quede más que hacer lo que dice mi hijo mayor: la revolución.
Serviría?

Maria Jose Mallo ha dit...

Pues yo creo que si, ya ves. Antes se decía que a los 18 se debe ser revolucionario y a los 40 conservador. Pero pienso que ahora no hay edad para reclamar la dignidad que nos ha robado la p...globalización. Perdona, es que me pongo ordinaria. No lo puedo remediar.Me sale la indignación por los poros.