dissabte, 28 d’abril de 2012

Feia vint-i-vuit anys


A la dreta, l'estimada catedràtica de Botànica de la UAB, Creu Casas i Sicart (acs), que ens va obrir l'esperit a la recerca de la bellesa en les flors més minses.

A l'esquerra, amb aquesta senyal sabies que ja hi eres.




Feia vint-i-vuit anys que no es veien, des que la facultat havia esdevingut vida. Els anys en què pensaven que ens menjarien el món havien quedat molt endarrere, unes vegades ensorrats sota carretades de frustracions, d’altres amb el regust agredolç de saber que haurien pogut fer molt més del que havien fet. Tantes il·lusions, tantes converses, tants capvespres de fantasies.
   Les curses d’ambdós per arribar on fos que els empenyia la vida no havien pogut ser més divergents. Un, fidel sempre a les conviccions que l’havien dut a ser un company insuperable, havia seguit el solc en el que havia decidit sembrar les seves collites vitals. L’altre, homo amb aspiracions peregrines que s’esvaïen com a fumeres voladisses, havia quedat  atrapat en un rebuf de sentiments i d’urgències, un desgavell que el va empènyer dalt d’un carro sense regnes del que estirava una bístia sense domar. Un va regirar i va trobar. L’altre regirava i sempre es perdia.
   Foren vint-i-vuit anys de diferències, vint-i-vuit anys en què els móns dels dos amics de facultat es feren tan enfora que van arribar a no tenir res en comú. Un s’havia decantat per la vida pública; ideals, sempre els ideals. L’altre, superat per uns esdeveniments que mai no havia sabut evitar, maldava per sobreviure. Un dia, ben bé per casualitat, es va assabentar de la cursa política de l’antic company, i es va alegrar. Almanco un dels dos no decebria als que havien confiat en ells. Per un moment, va pensar en recuperar aquella amistat, però el carro de la bístia maleïda no s’aturava i les sotragades de la vida no el deixaven respirar. Valia la pena enfrontar-se a qui li faria revisar una vida de fracàs? Refrescar aquells moments en què el món se li havia obert i ell li havia donat un cop de puny?
   Abatut, va deixar que el temps avancés, que aquella vida que havia jurat que mai no el venceria li clavés una ganivetada darrere d’una altra fins a deixar-lo sense sang.   
   Malgrat tot, després de tants anys, l’atzar va voler que els companys es retrobessin. L’altre per fi havia aposentat la vida i maldava perquè el sotrac de la bístia que encara l’estirava almanco el deixés pensar. Potser no recuperaria anys perduts, impossible, però intentaria que no se n’hi escolessin més. I, un dia, un rostre canós però reconeixedor va aparèixer en el bloc. Sí, vés a saber com, el company d'universitat l'havia trobat. El saludava amb alegria i li deia que ens hem de veure, qualsevol dia, per l’amistat, per les fantasies d’antany, per tot allò que volíem ser i vam deixar pel camí, per tots els llocs on volíem arribar i encara ens esperen.
   I vint-i-vuit anys més tard, canosos ambdós, amb vides viscudes, sargides i recompostes, un i l’altre es van retrobar. Entre calçots i botifarres, entre vi, conversa i riures, entre mil històries i anècdotes, es van adonar que, malgrat els anys i les distàncies, malgrat no ser com vint-i-vuit anys endarrere, encara eren els companys de sempre.
   Ja no importaven ni carros ni bísties. Tan era si la política havia fracassat. Ells amics encara eren vius, encara existien. I s’havien retrobat.   
 
  

2 comentaris:

Mercè ha dit...

Els amics de veritat sempre hi són. No hi ha ni temps ni distància. Els nusos són massa forts. Una abraçada.

Pep ha dit...

Ben cert, Mercè. I aquest ho era de veritat. Per això tanta il·lusió de retrobar-lo.

Tot bé, amiga?