diumenge, 5 de febrer de 2012

SOMNIS


Article publicat a S'Ull de Sol, gener 2012

Tots somniem. Ningú pot dir que no. Somniar és una d’aquells trets que ens humanitzen, que ens separa dels ésser que anomenem, correcte o incorrectament, qui ho sap, irracionals.

   Podem somniar adormits o desperts. Els somnis de quan dormim venen definits com a sèrie de pensaments, imatges i emocions que ocorren amb aparença de realitat durant la dormició”. Els tenim cada nit (fins i tot cada migdiada), però els recordam o no, tot depèn del moment en què l’hem somiat, del tipus de son, de cada persona; en fi, de moltíssimes coses (i jo no tinc prou coneixements per enumerar tipus i característiques dels somnis). Però els somnis de vigília, aquells que venen definits com a “imaginació vana de coses impossibles o cregudes impossibles; esperança o projecte que sembla difícil de realitzar; il·lusió agradívola; idea quimérica”, són veritables somnis?  Vol dir, llavors, que aquesta mena de somnis, les coses que desitgem però que ens són molt llunyanes, inabastables, són impossibles de veres? Qui ens ha ficat al cap que és inversemblant intentar aconseguir una il·lusió “agradívola” (m’encanta aquesta paraula), un delit, un anhel? Per què fins i tot els diccionaris ens volen desanimar, fer-nos conformistes?

   Aquesta reflexió me la vaig fer l’altre dia quan, en conversa amb una escriptora, em va recriminar que basés una de les històries que tinc entre mans en els somnis del protagonista; somnis que, val a dir-ho, en aquest  cas són premonitoris. En va dir que “basar una vida en els somnis és del tot inversemblant”. I malgrat totes les meves argumentacions no la vaig convèncer.

   Deixant l’opinió de la meva amiga a banda, somniar també és fantasiejar, imaginar, desitjar, voler amb totes les forces, estar disposat fins i tot a morir per allò que desitges, lluitar contra el món sencer per mirar de canviar-lo si creus que està justificat. Els somiadors són lluitadors i, en aquest moment, en tenim exemples per tot. Obriu els diaris i n’està ple de somniadors: a la Porta del Sol, a Egipte, a Síria, acampats a Washington, a bord dels vaixells de Greenpeace, segrestats pels islamistes a l’Àfrica... Somniar no és tancar els ulls i viure un món oníric, no, és tot el contrari. Somniar té un significat vital molt profund.

   Somniar és imprescindible per tirar endavant, per superar un dia a dia que ens angoixa i ens retreu vida. Ho sé per experiència. Què seríem sense il·lusions? Viuríem una vida buida, una vida plana. D’acord, després aquests somnis es faran realitat o no, seran premonitoris es faran realitat o es perdran pel camí, però ens ajudaran a fer el pas més lleuger, ens refrescaran quan la sequera ens ofegui, ens revital·litzaran quan el cos sembli que vol dir prou.

   Uns voldran ser, jo què sé, arquitectes i construir gratacels enormes; uns altres, potser, es conformaran amb escriure històries mig entenedores i trobar algú que les llegeixi. Els dos, sí, els dos tenen un somni. I potser els dos l’assoliran. Llavors, per què ha de ser inversemblant lluitar per fer realitat les nostres esperances i, de vegades, aconseguir-ho?  Per què no hem de basar la nostra vida en un somni?

   No, aquesta escriptora, a la que apreciï molt i que escriu mil vegades millor que jo, no em va convèncer. És més: estic segur que ella, ara, és el que és perquè va somniar amb ser-ho.

4 comentaris:

Maria Jose Mallo ha dit...

Hola Pep, paso a saludarte y a decirte que m´agrada molt que sigas publicando, aunque sea de uvas a peras.
Supongo que aunque no te prodigues por aquí continuarás escribiendo.
Un abrazo y un besin de tu amiga asturiana.

Pep ha dit...

Hola, guapísima!
Estoy encantado de saludarte y de ver que aun te acuerdas de mi.
Sí, es cierto que no me prodigo demasiado via blog, pero es que estoy en otros temas que me ocupan el poco tiempo libre del que dispongo.
Yo, de vez en cuando, me paso por tus blogs (menos de lo que quisiera, te lo aseguro), así que sé que sigues en la brecha.

Un beso y no dejes de saludarme cuando te apetezca.

Mercè ha dit...

Ai, Pep... Què seria de mi sense somiar desperta? Què seria de tots nosaltres, que volem viure diferents vides en una? A mi m'encanta deixar-me anar i que els meus sentiments, les sensacions, les experiències, els somnis es barregin en una mena de núvol i eem facin viure per una estona, en un món diferent i irreal. El més fotut és, després, tocar de peus a terra. Un petó.

Pep ha dit...

Sí, Mercè, jo pensi igual que tu. No se si et recordes que el meu prota, en Primer, era un somiador. D'aquí l'entrada, perquè ningú no deixi de ser-ho, i de pensar que els somnis poden fer-se realitat si ens esferçem just el punt necessari.

Un petó i fins aviat, guapíssima.