dissabte, 8 de gener del 2011

AQUESTA JA NO ÉS LA MEVA ADREÇA




Feia un any que no hi eren. I cada dia, un rere l’altre, ell regirava el pis com ànima en pena. Primer, l’estança que havia compartit amb la Senda, vestidor y lavabo inclosos; després, les tres habitacions: les dels nens i la dels convidats; la sala de jocs i els altres dos lavabos; fins i tot s’havia atrevit amb la cambra de la minyona —poc més que un rebost—, per veure si de qualsevol recó sorgia aquell habitual “buenos días, señor, ¿le preparo...?” Però sempre acabava igual: sol, destrossat al sofà i amb els calçotets rebregats, els mateixos des de no sabia quan, aquells tan elegants que li havia regalat la Senda pels Reis.
   Passava les hores enfonsat davant del home cinema apagat, inútil i enorme, en front del qual, la nit abans de l’últim dia de la seva vida, ell havia intentat gaudir de la trilogia del “Senyor dels anells” —versió estesa, per descomptat, quina altra, sinó?—, mentre ella posava morros i comentava que “si no et canses de veure sempre el mateix?” A la sala de jocs del costat, plena de trastos i andròmines infantils, els nens es barallaven, ploraven i grunyien al mateix temps que en Gandalf cridava aquell “no pasarás” que sempre li havia posat la pell de gallina. Ah, la Comunitat, com li hagués agradat ser un d’aquells herois!
   Havien passat els mesos, i des de la sempiterna perspectiva del sofà, els passadissos de les seves Mines de Moria particulars eren caramull de capses de pizzes a mig menjar i de carmanyoles de plàstics del xino, mostoses d’agredolç, les quals duien camí de convertir-se en més pudentes que les deixalles d’una horda d’orcs. I les ampolles, quantes n’havia? Amuntegades per qualsevol recó, rodolaven i dringaven cada cop que ell —com en Merry i en Pippin provant de fugir dels uruk-hai—, intentava arrossegar-se fins el llit. Whisky, vodka, gin, rom, absenta; de tot. L’antídot ideal pel licor de vida dels ents de Fangor.
   Aquella nit, la trucada dels mossos l’havia deixat estabornit, sense saber què fer. No tornarien mai més, no s’ho podia creure. Desorientat, s’havia deixat caure al llit i havia estirat el braç, cercant la Senda, però no hi era. El seu cos, calentonet i esquerp alhora, no hi era. Si algú pocs dies abans algú li hagués jurat que la notaria a faltar, li hagués dit que estava boig, però en aquell moment era ell qui embogia per tornar a escoltar la veu endormiscada però plena de duresa de la Senda dient-li que “avui no, que demà hem de matinar”. I havia enyorat el regust agre de l’enuig de cada cop que el rebutjava. I havia plorat per no poder donar-se la volta amb una revolada de llençols blancs, teatral i mesurada pel costum, d’aquells llençols de cotó que tant li agradaven a ella, brodats amb fil blau amb les inicials FR en cal•ligrafia rocambolesca, que ni les seves inicials s’havia dignat a posar aquella bruixa de la seva sogra.
   I, més tard, aquella mateixa nit interminable en que havia sabut que no tornarien, havia tornat a veure la Senda asseguda al butacó del tocador, envoltada de pots i flascons inexplicables, davant del mateix mirall que ara dormia recobert d’abandó. I havia reviscut tot el seu ritual: com es desmaquillava, com es raspallava mil vegades la cabellera negra i se la recollia en un monyo complicat, i com s’omplia la cara de potingues llefiscosos que deia que li refermaven la pell. Però, quina mena de refermamanet necessitava, la Senda, si els seus trenta-un anys eren plens de fermesa? Que ni marques del part tenia, ni estries, ni pits despenjats, ni cel•lulitis, ni res de res. Era preciosa, la Senda, la miressis per on la miressis. I ell havia tornat a arrufar les celles i havia reviscut les seves mirades de cada dia, ara al llibre, ara al tocador, ara als hobbits, ara a la preciositat amb que s’havia casat. Però mai més no podria retrobar el reflex de la Senda entre les motllures rococó, sinó que per sempre més hi hauria una buidor que sabia impossible d’omplir. Mai més podria tornar-se a dir que què guapa, la Senda! Ni tampoc aquell quan acabarà? mig somrient.
   Després va venir la bessonada, i les nits sense dormir tot gronxant nadons i embogint pels plors d’aquell parell de salvatges que havia parit la Senda, que vés a saber a qui havien sortit aquells dos, perquè la seva mare sempre li havia dit que ell no era gens ploraner de petit. A la família d’ella, segur, que es pensen molt i són poc, que pensen que els diners ho són tot, que criden en lloc de parlar perquè així pensen que tenen més raó. Ben Feliu, els bessons, o Rocabruna, que tant se val, perquè a la sogra deixa-la anar, amb aquell sempitern monyo groc pallós i aquella veu de pito que no hi ha qui l’aguanti.
   I ara què?, es deia mentre els esquitxos d’aigua sabonosa i pasta de dents resseca del mirall del lavabo li amagaven una presencia desfigurada. “Després de tant patir-vos, ara què? On sou? Per què em vas deixar, Senda? Per què te’ls vas endur? Que injust...”
   Al despatx li havien dit que tranquil, que “no pasa nada. Cógete unos días, los que necesites”. Però, i els clients? “Nada, tranquilo, tu, ahora, a reponerte” i, mentrestant, el González, el Cap d’Area, li posava la mà sobre l’espatlla i li donava copets. “Cuando vuelvas todo te estarà esperando”, i els ulls d’en González cercaven no sé què a la taula del despatx.
   Però no havia pogut tornar-hi. Havia intentat fer-ho però mai no ho havia aconseguit, que un dia s’havia posat l’americana i tot, però la porta li havia barrat el pas. I, després, cada dia el maleït ring-ring de la sogra o la cunyada, o vés a saber quina de les amigues de la Senda. No, no volia sentir a ningú. Alguna vegada havia despenjat, però mai no havia contestat: no sabia què dir. La sogra..., segur que li donaria la culpa. I la cunyada, ploraria i s’oferiria a fer-li companyia, a consolar-lo. I no eren consols que volia; era recuperar-los, patir-los de nou, tornar a sentir-se desgraciat al seu costat, això volia.
   Als tres mesos el González li havia trucat. Que “no voy a poder cubrirte más”. I ell, sense deixar-lo acabar, havia llençat el telèfon i havia agafat l’ampolla més propera. Mirant-se l’aparell destrossat havia brindat pel malparit d’en González i la puta empresa dels collons i havia buidat l’ampolla, així, d’una glopada. Al dia següent, havia rebut la notificació certificada: despatxat. I què, qui volia una feina com aquella? L’havia mantingut només per a ella, per poder dur-la al Liceu, per la hipoteca d’aquell palauet del mal gust on havien viscut sis anys. A la merda tot, a la merda el Liceu i les hipoteques, a la merda els bancs i tots els González del món. I es va tornar a amorrar a l’ampolla, la de vodka marca no t’hi fitxis, que mesos enrere li hagués fet fàstic i ara li semblava la millor: pur alcohol de cremar, de cremar records, per convertir-los en cendres i que se’ls endugués aquell oratge de barri benestant que entrava per uns finestrals que la Senda ja no podria tancar mai més.
   I un dia havia arribat la carta del banc. Una setmana, li donaven una setmana o tindria que deixar la casa, que s’havien esgotat els terminis i mil romanços més que no va poder llegir. Però una cosa sí que quedava clara: el fotien fora, fora d’aquella casa que la Senda havia triat i que a ell sempre li havia semblat exagerada. “Els papàs ens ajudaran”, havia dit ella mentre el petonejava davant del somriure còmplice del jove encorbatat de la immobiliària. “I estarem prop dels papàs. No et fa il•lusió?” Il•lusió? I li havia contestat que no saps quanta; però no el trobes una mica... “Ideal, és ideal; i a la mamà li ho semblarà, també”. I tant que li va semblar ideal, tan ideal com deixar de pagar les factures quan ell també ho va deixar de fer. Va ser quan després que no li obrís obrir la porta, i ella pica i torna a picar, que fins i tot ho havia provat amb la clau de porter. Però ell havia barrat les tanques de seguretat i els hi havia cridat que “deixeu-me en pau, que ves-te’n, mala puta, ves-te’n a follar amb el teu puto amant”.
   La imatge que aquell dia li retornava el mirall era la d’un home derrotat, un home que s’havia sentit desgraciat quan ells vivien però, des que aquell camió els havia escapçat la vida, malvivia ensorrat. Ell no havia volgut anar-hi, que “a mi no se m’ha perdut res a Llavaneres, i saps que no l’aguanto, la teva mamà”. I, un cop sol, havia decidit posar-se per enèsima vegada la trilogia, cavalcar de nou el meara blanc d’en Gandalf per terres de Rohan i llançar-se coster avall contra les hordes de la Mà Blanca a l’abisme de Helm; i si no es dormia, potser arribaria a reptar al Senyor Fosc a les portes de Mordor mentre en Frodo s’arrossegava per les faldes de la Muntanya del Destí. Llavaneres... que se li havia perdut a Llavaneres?
   I en aquell moment va arribar el cop, un cop fort i sec, i unes veus que van cridar el seu nom. Ell i els calçotets de la Senda van trontollar fins la porta i van intentar escoltar rere el núvol alcoholitzat que l’envoltava. Feia molt que només obria al pizzero i al xino del restaurant, però aquells cops no sabien a chop-suei ni a una margarita.
   Desnonament, o això li va semblar que deien. Mentrestant, els seus ulls celest i enterbolits van entreveure el sobre del banc. Per molt que les lletres saltironejaven esbojarrades, s’entrecreuaven i es difuminaven de forma totalment aleatòria, encara va poder llegir aquella adreça que tan bé coneixia, la seva: Ganduxer... I va repetir-se-la una i una altra vegada com per no oblidar-la, alhora que el cos li relliscava contra la porta cuirassada que els de fora eren incapaços de forçar. Ganduxer..., “aquesta ja no és la meva adreça”.
   Arrufat al terra, perdut entre capses de pizzes plenes de mosques i pots d’arròs tres delícies a mig buidar, es va adonar que el terrabastall de fora s’havia aturat. Animat per aquella pau momentània va regirar-se les butxaques i va trobar dues monedes, les últimes. Les he d’aprofitar, es va dir entre rots d’agredolç passat i bafarades d’alcohol. Quina pizza hauria demanat en Frodo abans de salpar des dels ports?

2 comentaris:

Eva ha dit...

Aquesta és la versió original que vas presentar o has fet canvis? No em sona el final... O, sí? Ai, estic una mica out...

Unknown ha dit...

Ara m'agafes fora de joc... no n'estic segur de si el vaig canviar o no. Com que modifico tant els textos....

En fi, que havia fet un descans de foners. però, com veus per la seguent entrada, els bàlar han tornat a la càrrega... A veure quant duren!