dissabte, 18 de desembre de 2010

ARA VENEN!

Relat publicat a S'Ull de Sol, decembre 2010









Ara venen!, cridaven uns al•lotots peu dret dalt del paredat d’es cap d’es Banyer. Prop d’ells, la gentada s’esgavellava fins que s’adonaven que no era veritat, que encara no venien, els Reis Mags. Prop d’allà, un fillet, entaforat dins d’un abric que just li tapava els calçons curts i que deixava a l’aire unes cames del tot enrogides pel fred, li va dir a son pare que l’ajudés a enfilar-se, que ell també els volia veure arribar, els Reis. I son pare li va somriure i li va respondre que no veus que són bromes, fill meu, que aquests al•lots són molt de la broma. Ens enreden!
No feia ni mitja hora que, pel carrer d’es Forn, aquell fillet havia apressat son pare. Li havia dit que no hi havia perquè enredar-se a sa Plaça, que ja havien vist l’arbre enllumenat, i el betlem, i que els Reis arribarien tot d’una, que havien de frissar si volien agafar puesto a primera fila. I son pare li havia contestat que per què tanta frissera, fillet? Els Reis faran tard, com cada any.
Ara, venen! I de nou els al•lots enfilats esclataven a riure en veure que tothom, fillets, al•lots i homes i dones, estiraven el coll cap a la costa de Llimpa. Vindrien des d’allà, els Reis, que el fillet se’n recordava de l’any passat. Per açò va tornar a burxar son pare, perquè el pugés dalt d’aquella paret emblanquinada, que no volia pedre’s com arribaven.

Per què fan tard?, demanava el fillet i, mentrestant, es mossegava les ungles d’aquells guants tan enormes que sa mare li havia fet posar. Ell li havia donat la carta, al Patge Reial. Els hi hauria donat? Podia refiar-se, d’aquell patge amb la cara tan pintada? L’havia escrit amb la seva millor lletra, amb sa mare dient-li què havia d’escriure. Però ell, d’amagat de sa mare, havia afegit un parell de coses més. A veure si amb un poc de sort... A la Sala, quan anés a cerca aquell globus de cada any, els hi demanaria: teniu els meus joguets, Reis Mags? I el fillet saltironejava, nerviós, i estiregassava la mà de son pare per anar-se encara més cap avall, cap a la carretera. No, fill meu, no, li deia son pare, ves perquè hem de baixar, que després haurem de tornar a pujar. Però el fillet remugava que m’han de veure tot d’una, els Reis, perquè, i si no se’n recorden de jo? Però son pare, tot paciència, contestava que per qualque cosa són Màgics, els Reis. Però el fillet no estava convençut. Anem-hi, per si de cas.
Ara venen!, i aquella vegada va ser de veritat. La gentada, que s’havia adonat que per fi els al•lots no enganaven, va partir a cridar; en aquell moment, la guspira d’un coet va il•luminar aquell vespre d’hivern. Ara, ara sí que venen, ara sí, cridava el fillet. I tant, fill, i tant. Mon pare, mira, ja veig els cavalls. Mira, aquell d’allà, el del patge negre, que polit, tan negre. Sembla de Sant Llorenç, mon pare. I si bota? Els saben fer botar, el Reis? No, li deia son pare amb un somriure, no botarà, que els Reis els tenen ben ensenyats. No voldràs que caiguin, veritat? I si es fan mal i no poden repartir els regals als fillets d’Alaior? Açò voldries? Noooo, açò mai. Que no botin, idò.

Però el fillet encara tenia més coses per demanar. I els bens? Són dels Reis, els bens? Qui els hi ha demanat bens? Si ens el duen, on el posaríem, noltros, un be? Entre els rosers del pati? No passis pena, fill meu, que no ens duran un be. I els meus regals, són dins d’aquest carro? O dins d’aquest altre? I tant, fill, i tant, en tots hi ha regals, els teus i els de tots.

I son pare reia encantat. Sa dona, mig refredada, s’havia quedat a ca seva preparant-t’ho tot. Un platet de pastissets, tres gotets de vi dolç i un manat de bestenagues pels cavalls. Ensoldemà, al costat dels regals, restarien les restes del ressopó reial: quatre busques de pastisset i floreti, i els rosegons de les bestenagues. Els gotets de vi dolç restarien buits: els Reis se’ls haurien acabat. Es veu que estan aixeregats, els Reis...
Després d’haver vist passar la comitiva i d’haver agafat tres sugus al vol, el fillet va estirar son pare fins el balcó de la Sala, al carrer Major, on l’estel de Betlem il•luminava la façana. Des d’allà, embotits entre fillets i filletes, entre el xivarri d’al•lotetes i al•lotets, nostre fillet va escoltar bocabadat les paraules del Rei blanc —mai no se’n recordava quin era quin: qui Melcior, qui Gaspar o qui Baltasar—. “Queridos niños de Alaiorrrr...”, va cridar aquell Rei, barba blanca i posat rogenc, entremig de la disbauxa de tothom. I al fillet li va sobtar aquell accent tan estrany. Que no saben menorquí, els Reis? I son pare li va contestar que els Reis venen d’enfora, fill meu, i rallen estranger. Prou fan en dir quatre paraules en espanyo. I el menorquí?, insistia el petit. No, va haver de cedir son pare, es veu que no l’han après encara.

El fillet, que no se’n perdia ni una, va sentir un al•lot que tenia a prop que li deia a un company: has vist? enguany boni bé no se’ls reconeix. I el fillet, espantat, va estirar la màniga de son pare: Per què diuen açò, aquests? Són bromes, fill meu, només bromes. Tu escolta el Rei i malda de ser bo.

I el fillet, ben convençut, es deia que és clar que ho seria, de bo; el Fort Apache que els havia demanat als Reis ben bé s’ho valia.

3 comentaris:

Maria Jose Mallo ha dit...

En mi época el paje de la cara pintada y no muy de fiar se llamaba Aliatar. Creo que aun viene el, debe tener mas de doscientos años...Les dejábamos tres copitas de licor de guindas, debían terminar la noche bastante alegres, y un poco de heno para los camellos.
A mi en la cabalgata me parecían raros, pensaba que llevaban peluca y barba postiza y el rey negro iba como pintado por la cara y se le veía la piel de otro color por el cuello...Me tenían prohibido hacer comentarios, o el año próximo me quedaría en casa.

Pep ha dit...

Sí, tienes razón, la pintura de los reyes era bastante nefasta por entonces. Ahora, como mínimo, el rey negro es negro de verdad.
En mi pueblo todo era como muy folklórico. Eso de los caballos es muy menorquín (no sé si conoces nuestras fiestas de caballos) y nos encantaba que los magos montasen los mismos animales que salían en las fiestas.
Por lo demás, lo del discursito en el balcón del ayunamiento era muy auténtico.
Por cierto, mi enhorabuena por tu blogde Reinos y Reinas: me ha encantado.

Maria Jose Mallo ha dit...

Si, conozco las fiestas de caballos de Menorca, de verlas por televisión.
Son espectaculares.

Me alegro mucho de que te haya interesado mi blog de reinas y reinos.Gracias.