dissabte, 1 de maig del 2010

RETRAT D'EN MÈLKISH, BÀLAR EN ABSÈNCIA

Imatge d'una orgia en honor del déu Baccus. Per descomptat que no té res a veure ni amb en Mèkish ni amb els foners, i ni tan sols amb Menorca, però sí que mostra el gust per a les jovenetes que s'estilaven en aquesta mena de disbauxes a que tan afeccionat era el Bàlar en absència.

Ningú podia dir que en Mèlkish no fos un bon Bàlar; es preocupava per l’engrandiment del clan i pel benestar de la seva gent. Mai no s’havia embarcat com a mercenari, perquè no li corresponia; no de bades era el germà mascle més jove de la nissaga i, per açò, li pertocava quedar-se i regir fins a la tornada del legítim hereu: en Baleir, el pare dels germans. Però com molts altres, en Mèlkish tenia un costat fosc: era un gran amant de la festa i embogia pel vi i les dones. S’havien fet famosos els menjarots que feia preparar pels del seu cercle, tiberis que sempre s’acabaven amb borratxeres descomunals i rebolcades luxurioses amb qualsevol de les moltes serventes especials que acumulava a costa d’un enorme dispendi; el meu gineceu perticular, l’anomenava tot orgullós. Malgrat aquest desgast físic, el cos encara no se li havia degradat gens ni mica; potser un estómac un poc més prominent que anys enrere eren l’única senya d’una decadència que el començava a encalçar. La planta d’en Mèlkish era forta i compacta, amb els músculs de braços i cames ben marcats, esquena ample i un tors que semblava una bota a punt d’esbotzar. El que realment el perdia, però, era que, en el trancurs d’aquestes disbauxes de sexe i alcohol, se li regirava el caràcter i es perdia en bravates i desgavells. En aquells moments, qualsevol cosa que no fos el seu desig, es convertia en una afronta que només sabia aclarir de forma violenta; llavors, era impossible rallar-hi. Aquell caràcter explosiu havia generat més d’una dificultats amb els nurair. Bajanades d’aquells rucs ponentins, s’apressava a dir en Mèlkish. Val a dir, però, que no és que els nurair fossin precisament de d’esperit tranquil, i no els hi costava gens respondre a les provocacions. Per sort per a tothom, quan se li passava l’efecte del vi i el cap deixava de trontollar-li, en Mèlkish tornava a ser el d’abans i tot reprenia el bon camí. Més d’un deia que el volien veure quan, un anys d’aquests, perdessin al Festival, perquè tot arribaria. Ningú sabia com encaixaria la derrota, però gairebé tots pensaven que malament; molt malament.

4 comentaris:

Igor ha dit...

El vi és molt generòs, i les nits llargues.
Un llenguatge molt ric, como sempre.

Unknown ha dit...

Gràcies pels comentaris, Igor, tu sempre tan generós.
Saps una cosa? Els de gent com tu, als quals no conec de res i no pateixen l'esviament de l'estima, són els més encoratjadors. Imparcials podríem dir...
Aquest bon senyor, en Mèlkish, és un juerguista acabat. Llàstima que no vaig trobar imatges que concordessin més amb la narració, però si fa no fa ja és açò: orgies amb jovenetes, borratxeres descomunals... Una mica depravat sí que ho era, sí...

està escrit ha dit...

Molt em temo que jo sí pateixo l'esviament de l'estima i no dec ser massa imparcial, però voldria ser també encoratjadora i no vull pensar que les meves paraules resulten inútils.
Al Mèlkish també li anaven els jovenets, com a grecs i romans, o només les jovenetes?

Unknown ha dit...

Veus, en açò era fidels als ideals que diuen els clàssics que tenien els illencs: s'estimaven les dones per a sobre de qualsevol altre cosa i, quan els pirates n'hi duien, en redimien una encara que fos entre uns quants homos (aquesta és una cita real, no record ara mateix de qui, però la pots trobar al inici de Foners, edició impresa o digital).
Llavors, dedueixo que li anaven les jovenetes i no els jovents, i així l'he representat (més accentuat a la segona part, perquè ja se sap, quant més vells més depravats).
I els teus comentaris sempre són benvinguts i valorats; ho saps.