diumenge, 9 de maig del 2010

DISPUTES I TERRITORI














Imatges de murades talaiòtiques de Menorca. Les deus de dalt són de Torrellafuda (Ciutadella). En una es veu la continuació de la murada des de dalt del talaiot (perifèric) i a l'altra un accés de la mateixa murada (més o manco modificat); ambdues fotos d'en Pep Gómez. La tercera es una visió de la murada septentrional de Sa Torre d'en Galmés (Alaior), amb un bastió d'influència clàssica (foto Pep Gómez). I les dues darreres pertanyen a les murades de Son Catlar (Ciutadella), amb un detall de la porta d'accès principal des de l'exterior (foto de la web de na Magda Clapès) i una mostra de la murada exterior, també amb un bastió del mateix tipus que el de Sa Torre d'en Galmés (foto menorcaweb).
A l’esperit illenc encara eren presents els dies en què els clans veïns, bàlar i nurair, havien lluitat per desavinences frontereres, per fer-se els amos del territoris. Potser, arribat aquell moment de la història illenca, no era bo de fer donar la culpa a ningú de l’inici de les disputes, perquè aquestes venien des de l’arribada dels actuals pobladors a l’illa, des de la coneguda com a Época dels Gegants, però el cert era que cap del dos clans no havia sabut tallar-les abans de que fos massa tard. I la bogeria es desfermà. Amb grans esforços, les poblacions deixaren de mirar al mar, com fins llavors, i es fortificaren cap a l’interior, i crearen veritables fortaleses i tota una xarxa de fortins d’avançada. Les poblacions principals foren guarnides amb bastions i murades inexpugnables, i la defensa del territori passà a ser el primer mal de cap. Bona prova d’aquesta disbauxa encara era evident a la nurair Lakesej, que passà de ser una població oberta i en constant creixement, a encerclar-se de fortes murades flanquejades per bastions imponents. Aquesta mateixa força defensiva l’escanyà i la féu estancar-se, i va aturar un creixement que semblava imparable, tot traspassant-lo a uns altres assentaments ponentins no tant closos. Qualque cosa semblant passà a llevant amb Tealash, veritable dominadora d’aquella part del territori fins a la irrupció de Balariash, vila més oberta i sense aquell paredat escanyador. Ben cert que Balariash també en tenia, de murades, però no la cloïen del tot; la vila era, cap a mar, lliure d’entrebancs, i era per aquell cantó creixia sense fre; es va convertir en vila d’acollida. En canvi, Lakesej i Tealash, esdevingueren indrets per la protecció rere unes murades imponents, potser molt segurs, cert, però també tancats i sense poder de creixement.
De totes maneres, ni els més vells se’n recordaven de la darrera guerra entre clan. Feia molt que no hi havien enfrontament de veres. Aquelles guerres antigues vessaren molta sang illenca, però no feren res més que demostrar que cap dels dos era prou superior a l’altre com per guanyar-lo. Després de l’última bogeria, que arrasà una de les poblacions més antigues de l’illa, enclavada sobre un dels millors barrancs, s’establiren pactes de no agressió i es delimità un territori d’exclusió que, des d’aleshores, estava deshabitat. El pla del Festival i el Turó Sagrat que el dominava eren gairebé al bell mig d’aquesta zona. Ningú, ni bàlar ni nurair —ni, per descomptat, cap septentrional— s’hi podia establir, però sí que el podien emprar com a pastures i aprofitar-ne els recursos.
Aquesta pau obligà a abandonar viles i llogarets. Amb el pas dels anys, aquests llocs descuidats s’anaren degradant fins a convertir-se en munts de còdols i pedres esfondrades, reaprofitades en molts cassos pels adobs dels pobles principals. L’esperit poètic del glossadors locals, una professió molt arrelada i estimada per tots, s’encarregà de donar forma a belles llegendes i romanços tristíssims, històries d’amors desgraciats i tràgics. La història més famosa, la que tothom es delia per escoltar, rallava de dos amants de clans rivals que, sorpresos en amor prohibit, foren condemnats a morir llançants des de les alçades del barranc que els separava. En el moment de la mort, ambdós clamaren el seu amor i es juraren que romandrien junts per a tota l’etenitat. Segons els cantaires, els cossos dels amants desgraciats es convertiren en rocs enormes que, empesos per la força de l’amor, rodaren per la llera del torrent fins a trobar-se.
Llegendes i cançons a part, hores d’ara les disputes entre clans se solucionaven als Festivals, i d’una forma molt més reglada; per molt que, més d’una vegada, tot acabés a tocs i codolades.