dissabte, 24 d’abril de 2010

DOLÇORS I OLORS PER RECORDAR



Banya (foto agafada en prestec de la web pastiseria-menorquina.com -can Sintes-) i antic forn de llenya (em sap greu, però no és can Tent).
Article publicat a S'Ull de Sol. Abril 2010
No, no ho som de dolç, noltros, solia dir ma mare. Però, quan els diumenges mon pare venia carregat de banyes i de palos, ningú no se’n recordava. I així estàvem, noltros. Encara que, tot s’ha de dir, la culpa de “ses xues” que manàvem –jo el què més- no eren només pels dolços, que els cocs amb sobrassada, les berenetes de botifarró, el “formatge frit” i un munt de coses, totes ben saboroses, també hi tenien molt a veure.
No sabria dir si la culpa de tot la va tenir aquella història que m’han explicat mil vegades els germans i de la que no en puc donar raó. Sempre he volgut pensar que és una mena de “llegenda urbana familiar”, però ells que no, que és ben certa; m’ho hauré de creure, idò. La qüestió és que es veu que ma mare m’encolomava amb mon germans, perquè em duguessin de passeig i supós que, de pas, per descansar ella de tant al·lot. Podeu imaginar que, amb cinc anys més que jo, dur-me derrere derrere no hauria de ser gaire entretingut. I més si, com diuen, jo no feia més que plorar. Com s’ho feien, idò, per suportar-me? Es veu que només callava quan em compraven un “dulce”. Idò sí, ja me veig, jo, assegut a un portalet, merengue a puny i menja que menjaràs, ben empastifat i esperant que em recollissin. I així, mentrestant, els germans gaudien d’una estona sense marrec emprenyador i podien fer la seva. Quina creu, açò de ser germà gran! No tinc ni idea de què em compraven, però estic segur que va ser culpa seva que, després, m’agradessin els dolços més que a ells. De totes maneres, què bé que sempre hi hagi qualcú per donar-li la culpa, veritat?
Potser sí que allò va ser un inici, però a més dels dolços del portal, hi ha records tan subtils com certes olors que també van marcar un moment o un altre de ma infantesa. I n’hi va haver una que potser fins i tot va ser premonitòria. Veureu..., tindria jo devers dotze o tretze anys que cada dia agafava el bus al carrer Comerç per anar a l’escola; llavors jo estudiava a Maó. I cada dia pujava les escales del pontet de St. Josep i passava davant d’unes portes de cotxeria davant les que hi havia un grans coves plens de closques d’ou. Allò potser no hagués tingut més importància –deixalles, res més- sinó fos perquè de dins d’aquelles estances, a les que malauradament mai no hi vaig tenir accés, hi sortia l’olor més agradable que mai no he olorat. Era entre d’ou endolcit i de vainilla suau, de sucre cremada i de xocolata calenta, de nata i de merengue. Irresistible! I per molt que ho provava era incapaç d’imaginar què hi havia rere d’aquella porta màgica. Però un dia, no sé qui –qualcú que em va espatllar la imaginació desfermada-, em va desvetllar el secret: allò era La Menorquina. I llavors ho vaig entendre tot: d’allà sortien aquells gelats tan bons! També us he de dir que, amb el temps, aquells aromes tant embriagadores es varen convertir en habituals, massa i tot, i que un acaba per a no apreciar-los com es mereixen. Coses del costum.
Però també hi havia d’altres llocs on sí que hi entrava i l’olor que els omplia em transportava cel enllà. I el forn de can Tent, gairebé davant ca nostra i on ma mare m’enviava a comprar el pa, era un d’ells. Sempre recordaré com si fos ara, aquell forner en samarreta “imperio” que obria la boca de ferro del forn, i com hi sorgia una escalfor que, per un moment, em semblava agradable contra el fred del carrer; curiós, aquest record és només d’hivern, quan el contrast de temperatures el feia tan agradable –ara estic segur que al forner no li deuria semblar gens ni mica, d’agradable, tot el dia suar-. Llavors, un reflex rogenc, com de llum de betlem, anunciava el naixement d’uns pans exquisits. I les garbes de llenya, llestes per cremar, hi afegien un toc subtil, com de bosc d’estiu, ressec però ple d’aromes concentrats. I quan les portes de la sala de la pastera eren mig obertes, jo estirava el coll per entreveure el món màgic que amagaven, els secrets més estotjats. Allà era on la massa creixia i creixia, i es convertia, en mans d’aquells mags del cada dia, en pans enfarinats que les pales, aquella mena de rems gegantins, enfonsaven dins la boca oberta del infern per a fer-los renéixer, com si éssers mitològics fossin, en forma de barretes, d’espigues –les que tant li agradaven a mon pare-, de pans de quart o de quilo, i de cocs i panets. Tot per a que jo, poc després, maldés d’esgotar-los amb tota l’ànsia d’al·lot famolenc que mai ha passat gana, ans el contrari.
No dic que ara no es puguin trobar olors que et facin girar el cap i que qualque vegada no valgui la pena d’aturar-se i olorar-los –m’encanta l’aroma de les formatjades quan les obres o el garbuix de flaires estimulants que t’inunden quan entres en una xarcuteria-, però encara estic cercant aquell aroma que, eteri, surava per damunt de dotzenes d’ous esquerdats o l’olor inesborrable del pa acabat de sortir d’un forn de llenya. Tot sigui per recordar.

6 comentaris:

està escrit ha dit...

T'imagino tan petit, assegut a un portal i menjant el teu pastís o el que fos... Tan ploraner eres? Tens raó, les olors són de les coses que més ens connecten amb el nostre passat, sembla mentida... Les olors dels llocs, de la gent. A vegades només tancant els ulls i rememorant una olor, et transportes a un altre lloc, ben curiós...

Pep ha dit...

Això de que era tan ploraner és una mena de llegenda familiar. Ma mare diu que plorava fins i tot per demanar-li aigua. Ja veus...

Jo tenc molt records lligats a olors. Uns bons, com el de mar o aquests de que parlo aquí, però també d'altres dolents. Ara em ve al cap la pudor del gas-oil del llaut de mon pare, que em marejava i no em deixava gaudir de la pesca amb ell.

Maria Jose Mallo ha dit...

Ah, los olores de la infancia.... Recuerdo,cuando íbamos a la playa que pasábamos por delante de las fábricas de conservas de anchoa y bonito ¡que bien olía!. Yo he sido de salado y dulce por igual, o sea, de buen comer.
Todos los primos recordamos los bollos de nata de casa de la abuela. Subía el olor por las escaleras y luego los desayunábamos calientes rellenos de mermelada de manzana casera. Alguno tiene pillado mas de una indigestión... y el olor del membrillo entre la ropa de los armarios...
Me has hecho recordar los olores de la niñez. No sabes como te lo agradezco.

Pep ha dit...

Tu madre no hacía torrijas, Mª José? La mía las hacía buenísimas... I aquel olor de de leche frita y canela espolvoreada hacía que se me hiciese la boca agua.
Es cierto, hay tantos recuerdos de olores que es una lástima que, muchas veces, los aparquemos por insustanciales.
Sabes de qué me acuerdo mucho? De las redes puestas a secar y de aquel olor a mar profundo que desprendían. Yo crecí al lado del mar y mi padre tenía barca para pescar, por eso muchos de mis olores favoritos son marítimos (com tus anchoas)

Maria Jose Mallo ha dit...

Mi madre hacía muy a menudo arroz con leche, que olía a canela y limón y luego se espolvoreaba azúcar y se quemaba...y el aroma se extendía por toda la casa.
Aqui en el norte no somos de torrijas. Somos mas de rosquillas de anís, madalenas y bizcochos.
Comparto lo del olor de las redes y ahora me acuerdo del aroma de las algas que recogían en la playa, el ocle, eso si que olía a mar.

Pep ha dit...

Mi madre es valenciana (aún da guerra...) y sí que hacía buenos dulces (amén de paellas exquisitas, de las cuales yo he heredado lamano, y mil y un arroces variados).
pero comparto contigo que los olores de mar, los muchos que llenaron mi infancia, son insustituibles. Nos pasa a los que hemos crecido junto al mar.