MAPA DE LOCALITZACIONS
1-Balariash (Sa Torre d’en Galmés) 2-Tealash (Trepucó)
3-Màrish (Maó) 4-Tàrbash (Torralba d’en Salord)
5-Àtalash (Talatí de Dalt) 6-Kóstash (So na Caçana)
7-Jàmash (Binixamó-Torre Llissà) 8-Ialash (Alaior)
9-Atauash (Son Bou-Atalis) 10-Càsvish (Calescoves)
11-Làkesj (Son Catlar) 12-Iammij (Ciutadella)
13Giammij (Cala Morell) 14-Aímmanij (Torre Vella d’en Lozano)
15-Tàruij (Torre Trencada) 16-Làmmij (Torre Llafuda)
17-Duinnij (Es Tudons) 18-Antenas – Antennaj (Sant Agustí)
19-Camp del Festival (Es Mercadal) 20-Sannir (Sa Nitja)
21-Màssenir (S’Alairó) 22-Fósennir (Fornells)
23-Dainnir (Addaia) 24-Talasnnir (Montgofra-Favàritx)
25-Ionnir (Es Grao-Illa d’en Colom) 26-Bàlnerash (Trebalúger)
27-Atalniash (Curnia) 28-Ainíedish (St. Vicens d’Alcaidus)
29-Taurenish (Torelló) 30-Túrinash (Sa Torreta de Tramontana)
31-Kànudish (Caparrot de Forma) 32-Kànierash (Binissafullet)
A mesura que feien camí, se’ls uniren les gents dels llogarets i, més tard, dels altres pobles. Així, al peu del turó d’Ialash coincidirien amb els de Tàrbash i Kóstash i van formar una comitiva encara més important. Amb els de Tealash, Màrish i Atalash es trobarien als plans de romandre. I açò era així perquè els del cap de llevant feien la ruta que, des de la colàrsega del port i el barranc que hi desembocava, creuava en diagonal el territori del clan; un camí ple d’alzinars atapeïts, però amb senders ben marcats. Els de Balariash, Tàrbash i Kóstash arribarien als Plans d’Ialash resseguint els barranqueus propers. Aquella ruta, amb pluja, era més complicada que l’altra, perquè els Plans es negaven amb facilitat i es convertien en un laberint de bassals i torrenteres mal de travessar.
Segons asseguraven els savis dels santuaris, tots els llevantins eren d’origen comú: eren bàlar. Però la situació geogràfica dels assentaments fou la responsable de que, durant anys, existís una forta rivalitat. De fet, llevant es dividia en dos: el cap oriental, comandat per Tealash, i el migjorner, encapçalat per Balariash. Que Tealash posseís fortes murades li feren ambicionar la capitalitat del clan. Però, mentrestant els tealashir es cloïen rere bastions, Balariash creixia oberta, fins que es va convertir en centre neuràlgic i, sobre tot, lloc d’acollida per als que se sentien ofegats pel desmesurat control llevantí. Que l’estament dels santuaris recolzés Balariash i que els dirigents històrics, els Bàlar, hi fossin originaris, també tingué molt a veure en la puja del Poble del Turó, com se’l coneixia des d’antic. Finalment, Balariash es convertí en capital nominal dels bàlar i en regidora del territori oriental. Val a dir, però, que no mancaren refrecs. Malgat tot, els dirigents de Balariash foren polítics hàbils i encara millors negociadors, tot cedint quan podien cedir per obtenir el què dessitjaven: la pau. I aquella tranquil·litat generalitzada féu créixer la prosperitat. Els maridatges polítics també hi contribuïren, a la pau; bona prova fou l’enllaç entre en Baleir i na Katis, entre l’estirp dels Bàlar i una de les famílies preponderants de llevant.
Pel seu costat, els ponentins també patiren aquestes divergències territorials. La gelosia i les enveges crearen tants problemes, sinó més, que a llevant. En aquest cas, el protagonistes foren, per un costat Làkesej, dominadora del ponent migjorner, amb Iammij com a embarcador més important, i, per l’altre Aímmanij, principal assentament del ponent septentrional i que dominava el fortí costaner i l’excel·lent redossa de Giàmmij. Ells, com els seus parents llevantins, també solucionaren les diferències a força de cop i tractat, de baralla i matrimoni. A ells, però, els hi costà més i les diferències només es tancaren quan Làkesej demostrà, sense cap dubta, qui era el més fort. Però ja feia anys que ningú no es barallava, a ponent. Les rivalitats amb els bàlar eren més poderoses que les internes i s’havien adonat que, sinó anaven junts, mai no aconseguirien superar a aquells llevantins creguts.
Entre encalçar poltres que fugien i empènyer muls tossuts, en Bàlash encara trobà qualque moment per a que el cap li donés voltes; que no serà com antany, que no estàs prou bé. A part dels reconeixements oficials, de poc li serví ser el guanyador més jove del que ningú no recordava, idò, no li suposà res més que un cert renom i les enveges dels que no l’estimaven.
Enguany serà diferent; no estic per guanyar. Però tinc que fer els possibles per destacar i, almanco, guanyar-me la majoria d’edat un any abans d’hora; ho he de fer. L’arribada de l’emissari púnic i l’anunci de la lleva per a la primavera havien encès les urgències d’en Bàlash. És l’oportunitat que cercava. Era el Festival, era la lleva, era n’Ainerís, era..., eren tantes coses que maldava mantenir-se ocupat per no pensar-hi; així que, benvinguts fossin els poltres i els muls, benvingut el tribol.
Segons asseguraven els savis dels santuaris, tots els llevantins eren d’origen comú: eren bàlar. Però la situació geogràfica dels assentaments fou la responsable de que, durant anys, existís una forta rivalitat. De fet, llevant es dividia en dos: el cap oriental, comandat per Tealash, i el migjorner, encapçalat per Balariash. Que Tealash posseís fortes murades li feren ambicionar la capitalitat del clan. Però, mentrestant els tealashir es cloïen rere bastions, Balariash creixia oberta, fins que es va convertir en centre neuràlgic i, sobre tot, lloc d’acollida per als que se sentien ofegats pel desmesurat control llevantí. Que l’estament dels santuaris recolzés Balariash i que els dirigents històrics, els Bàlar, hi fossin originaris, també tingué molt a veure en la puja del Poble del Turó, com se’l coneixia des d’antic. Finalment, Balariash es convertí en capital nominal dels bàlar i en regidora del territori oriental. Val a dir, però, que no mancaren refrecs. Malgat tot, els dirigents de Balariash foren polítics hàbils i encara millors negociadors, tot cedint quan podien cedir per obtenir el què dessitjaven: la pau. I aquella tranquil·litat generalitzada féu créixer la prosperitat. Els maridatges polítics també hi contribuïren, a la pau; bona prova fou l’enllaç entre en Baleir i na Katis, entre l’estirp dels Bàlar i una de les famílies preponderants de llevant.
Pel seu costat, els ponentins també patiren aquestes divergències territorials. La gelosia i les enveges crearen tants problemes, sinó més, que a llevant. En aquest cas, el protagonistes foren, per un costat Làkesej, dominadora del ponent migjorner, amb Iammij com a embarcador més important, i, per l’altre Aímmanij, principal assentament del ponent septentrional i que dominava el fortí costaner i l’excel·lent redossa de Giàmmij. Ells, com els seus parents llevantins, també solucionaren les diferències a força de cop i tractat, de baralla i matrimoni. A ells, però, els hi costà més i les diferències només es tancaren quan Làkesej demostrà, sense cap dubta, qui era el més fort. Però ja feia anys que ningú no es barallava, a ponent. Les rivalitats amb els bàlar eren més poderoses que les internes i s’havien adonat que, sinó anaven junts, mai no aconseguirien superar a aquells llevantins creguts.
Entre encalçar poltres que fugien i empènyer muls tossuts, en Bàlash encara trobà qualque moment per a que el cap li donés voltes; que no serà com antany, que no estàs prou bé. A part dels reconeixements oficials, de poc li serví ser el guanyador més jove del que ningú no recordava, idò, no li suposà res més que un cert renom i les enveges dels que no l’estimaven.
Enguany serà diferent; no estic per guanyar. Però tinc que fer els possibles per destacar i, almanco, guanyar-me la majoria d’edat un any abans d’hora; ho he de fer. L’arribada de l’emissari púnic i l’anunci de la lleva per a la primavera havien encès les urgències d’en Bàlash. És l’oportunitat que cercava. Era el Festival, era la lleva, era n’Ainerís, era..., eren tantes coses que maldava mantenir-se ocupat per no pensar-hi; així que, benvinguts fossin els poltres i els muls, benvingut el tribol.
3 comentaris:
"Eren tantes coses que maldava manternir-se ocupat per no pensar-hi"... Estic com el Bàlash jo... Pep, veritat que hi ha fragments que penges al bloc que no surten al llibre? Hi ha que no els reconec. O almenys, trossos... Jo tampoc no et diré el que penso, no sigui que el que s'engreixi siguis tu...
No, Eva, tot són fragments de Foners (que no d'Honderos, que realment són dues obres ben diferents). La història potser és la mateixa però el to, el ritme i les veus no són comparables. Per a mi, que en sóc l'autor d'una i d'una altra, Fones és molt millor (millor no vol dir bo, eh?).
I gràcies per teu estaló, no saps quant el necessito en aquests moments de sequera.
Llavors, em farà molta il·lusió llegir-me també Foners, perquè veig que realment hi ha coses diferents. Hi ha escenes que reconec però d'altres que no. I millor, en el teu cas sí vol dir bo. Ni ho dubtis. En quant a la sequera. No t'encaparris. Quan menys ho esperis aquestes coses boniques que saps escriure rajaran com sempre. Relax!
Publica un comentari a l'entrada