EN BÀLASH I NA KATIS

Dues vistes de la casa dels bàlar, a Balariash, on s'aprecia una estança i, al fons una sala comunal amb un patiet que donava a la cova magatzem. En la sala del fons, la comunal, és on tenen la conversa que segueix en Bàlash i sa mare. Aquesta casa es correspón amb la nº1 del jaciment de Sa Torre d'en Galmés. Fotos d'en Joan i en Pep Gómez.

El dia abans de la partida en Bàlash havia tingut una conversa amb sa mare.
—Vull que rallis amb na Kisbis, mare, i que organitzeu el casori per abans de la lleva. —Els petits ja eren a les cambres, així que ningú els destorbaria.
—Tanta frissera? —Per primera vegada en sa vida va veure dubtar sa mare—. Podries no embarcar-te, fill meu; espera un any més. Ningú t’ho podrà retreure.
—I tu m’ho dius? Tu, que sempre m’has dit que tinc que ser conscient del meu destí? Com s’entén, açò?
—Tens raó, fill, però és que... —i va girar la cara perquè no li veiés els ulls.
—Mai no et duc la contraria, ho saps, però aquesta vegada... Sé que ha arribat el moment. És l’hora de reunir-me amb mon pare. Però abans, m’he de casar amb n’Ainerís. —Va agafar sa mare per les espatlles i la mirà directament als ulls— Mare, ha de ser ara o, potser, no serà mai.
Ella se’l mirà plorosa, i no només pel fum que s’escapava de la foganya gairebé esgotada i que inundava l’estança. El perdia; el fill més estimat era a punt de anar-se’n. Però només es va permetre aquell moment de feblesa i, tot d’una, l’orgull de la matriarca se sobreposà. La mirada se li tornà a omplir de fermesa, per molt que una busca de debilitat surés entre les humitats dels ulls enrogits.
—Tens raó, Bàlash, no sé com t’he pogut dir açò. Ara mateix aniré a ca la guaridora i en rallarem. Però una cosa et diré: només t’hi casaràs si, després del Festival, aconsegueixes la majoria; sinó, no. Un Bàlar només es casa quan és un homo i tu encara no ho ets. Pensa-hi, Bàlash. Na Kisbis no posarà entrebancs.
—Gràcies, mare. No te’n penediràs —i els ulls d’en Bàlash ballaven de content mentre volia abraçar sa mare.
Na Katis el tallà sense contemplacions; ja n’hi havia prou de febleses per un dia.
—Però, vigila! No frissis tant, que pot passar qualsevol cosa. No estàs bé, ho saps, i et pot guanyar qualsevol. Sí, ja ho sé —amb la mà aixecada no el va deixar replicar—, no has de menester guanyar per obtenir el que vols. Però tothom voldrà prendre’t el lloc. I en Kàstysh, ja saps que diu: fa comptes acompanyar-te i l’única manera que té de fer-ho és guanyar. —Na Katis va fer un parell de capades—. No sé a què tanta pressa, ton germà; si és un fillet!
—No, mare, ja no ho és. Ha crescut i molt. Jo sé que ho pot fer; pot guanyar.
—I si enguany ho fa un nurair? Són bons, també. Com es deia, aquell de d’antany? Sí, un de jovenet...
—En Bàlisj, de Làkesej. Però jo vaig ser millor. I, mare, som conscient de tot açò, i també sé fins on puc arribar. Em costarà, però ho puc tornar a fer. De totes maneres, si no som jo, que guanyi en Kàstysh. M’agradarà embarcar-me amb ell. Ho sé, mare, ho sé..., per a tu serà més dur perdre dos fills a la vegada. Però, no eres tu qui deies que tot és regit pel destí? A més, ja saps que quan en Kàstysh s’encaparra ningú pot fer-hi res; que ha de salvaguardar-me de qualsevol mal, diu. —I mare i fill començaren a riure.

Per fi, es van fondre en una abraçada plena de sentiment.