dissabte, 17 d’abril del 2010

EN MÈLKISH, BÀLAR DE BALARIASH



Dues imatges de "gauloi" -literalment, banyeres, en grec-, les naus de càrrega que els púnics feien servir pels volts del segle III aC i que, segurament, van transportar els mercenaris balears cap al front des de les seves illes d'origen.

Més enllà de la realitat immediata que l’oprimia, en Bàlash albirava un futur incert, farcit de responsabilitats. Els dies d’infantessa, feliços i sense preocupacions, havien quedat enrere per sempre. Mai més no seria com en Balèrish, alegre i preocupat només per maldecaps de fillet. Ara s'hauria de cuidar, no tan sols d’ell, sinó també dels que l’envoltarien, responsabilitzar-se de la seguretat dels homos que tindria al seu càrrec en batalla.
Bé, açò no succeirà demà, provava de tranquil·litzar-se en Bàlash, per molt que no ho aconseguia gaire. Era massa conscient de que aquella capacitat de lideratge li tocava demostra-la, per primera vegada, al Festival que s’apropava. Perquè ara ja no era cap sorpresa, ja no era l’al·lot que ningú no esperava que guanyés. En Hàntish li ho havia dit tantes vegades que ja se sabia el discurs de memòria: “ara, que tal vegada no estàs per repetir, et toca demostrar que pots ser el milor, que ets el millor en altres aspectes, aquesta vegada més importants que només encertar còssils. Tothom et veu com el futur líder del bàlar, i fan bé, perquè ho ets, però dessitgen poder seguir-te amb els ulls clucs, sense por d’esguerrar-la. Demostra’ls qui ets i ajuda’ls a guanyar, encara que ho faci un altre que no siguis tu. Altruisme, li diuen a açò, i un bon cap ho ha de ser, d’altruista. Però, per descomptat, et demanaré que lluitis fins el final i que no renunciïs a res. Qui sap? Pots tenir un bon dia i donar-me una sorpresa. Qui sap?...”.
I en Bàlash feia comptes fer-li cas i exigir-se el màxim; la benevolència se la guardava pels altres, que per a ell només li valia l’esforç al límit.
Aquell mateix dia havien arribat des de Màrish noves d’un mercant púnic amb càrrega especial: el comissionat de l’exèrcit, que venia per anunciar la lleva de la primavera següent. Quan els vents giressin i les tramuntanes quedessin enrere, un estol fondejaria a l’illa per endur-se els millors joves de cada poble. Després, amb les bodegues plenes, el llevant humit, que tantes coses bones duia al illencs, empenyeria la juventut illenca cap a les costes de la Ibèria cartaginesa.
Mèlkish, l’oncle dels germans i màxima autoritat del clan en absència del Bàlar legítim, rebé la nova amb gran alegria. Les talaies havien anunciat l’arribada del vaixell, que per qualque cosa hi eren, però ell interrogà el missatger com si res sabés. Li encantava interrogar.
—Quan diuen que vindrà, l’estol? Prest? Avançada l’estació? Xerra tot d'una sinó vols rebre'n una de bona, maleït missatger vessut...
—Sembla que tenen frissera —contestà l’homo, atemorit i amb una respiració entretallada que no tenia. Per molt que hagués fet el camí en mul, era tradició que els missatgers es mostressin esgotats; allò donava importància a la seva feina i els apropava als temps passats en què els missatges encara es duien corrents.
—El coneixem, l’emissari? Que rallis te dic, o t'ho he de terure tot a fuetades? Seràs inútil...
—Bomílcar, de Gadir.
—Sí, el conec; bon homo. I tant de fiar com qualsevol de la seva raça —afegí amb un somrís que va voler ser de complicitat cap els seus. Va assenyalar amb el dit estirat al missatger i va afegir--: Torna tot d’una i digues a l’emissari que en Mèlkish, Bàlar de Balariash, el convida al Festival. I que rallarem de les condicions. —I es va girar a la caterva de homenots malcarats que l'acompanyaven per afegir entre grans riallades—: I, de pas, veurà com destrossam els pocacosa de ponent i li ho podrà explicar a l'estrateg...
Perquè en Mèlkish confiava cegament en els que, a boca plena, anomenava “els meus joves”, i ni se li passava pel cap que poguessin perdre. La veritat és que s’havia malacostumat, perquè ja feia ben bé quatre anys que els guanyadors eren dels seus. Per una altre banda, a l’illa tothom comentava que els comandaments cartaginesos solien triar els bàlar com a suboficials foners. Perquè som els millors, ho justificava tot orgullós en Mèlkish. I potser tenia raó, però tothom també sabia que a ponent havien nascut, encara hi naixien i sempre hi naixerien grans foners; joves forts, tant capacitats per encapçalar les forces auxiliars com qualsevol comandament bàlar. Ho havien fet moltes vegades i, a bon segur, ho tornarien a fer, per molt que el fatxenda d’en Mèlkish no ho volgués reconèixer. Fos com fos, aquella mena de sentiment de favoritisme cartaginès envers els bàlar que surava en l'ambient illenc havia contribuit a eixamplar l’escletxa entre les gents de llevant i de ponent. Eren molts anys de rancúnies i d’enfrontaments, els quals, per sort, també es cert que feia anys que s’havien estabilitzats en una pau, malgrat tot, prou fràgil.
De totes maneres, les divergències i les rivalitats de clan es quedaven encorades a l’illa, perquè així que els foners s’embarcaven i deixaven ca seva i ensumaven “l’embruix de l’estrateg”, com tothom l’anomenava, s’oblidaven de malevolències i lluitaven braç a braç pel general Amílcar, el “raig cartaginés”. Així havia succeit a Sicília anys enrere i així succeïa en aquells moments a Ibèria.

2 comentaris:

està escrit ha dit...

M'imagino aquestes embarcacions plenes d'homes... Devien ser condicions tan dures. Saps? No envejo res en Bàlash... Difícil paper el d'aquest noi: tenir tanta responsabilitat...
Com sempre, impecable.

Unknown ha dit...

Tens raó; en Bàlash és un jove molt turmentat i massa carregat de responsabilitat. Jo tampoc l'envejo.
Tenc une sescenes, que posaré més endavant, sobre la vida a les bodegues dels mercants. Sí jo també me la imagino horrible.