diumenge, 11 d’abril de 2010

INQUIETUTS I PREPARATIUS


Parell de muls. Vés a saber com eren els muls balears, i ni tan sols hi han proves arqueològiques de que se'n criesin, de muls, a la Balear Menor, però aquest m'han agradat i per açò els pos. Són polits.

Després d’acomiadar-se dels companys, els germans frissaren cap a ca seva. L’endemà començarien els preparatius per a la marxa i la feina se’ls duplicaria, si és que açò era possible. Per molt que l’activitat domèstica ja feia dies que era frenètica, encara faltaven els darrers retocs, dels que, per descomptat, s’encarregaria sa mare. Revisar, recosir i substituir els pedaços de les pells del tendals; preparar les vestes d’abric pels capvespres que ja refrescaven i les pells greixades per arrecerar-los de les pluges de l’inici de tardor; tot s’havia de treure dels embalums on havien passat l’estiu, sargir-los i adobar els estrips per a no trobar-se amb sorpreses. Altres de la casa prepararien les menges per endur-se, omplirien les botes amb aigua nova i se’n cuidarien de que no hi faltés de res. Tots estaven enfeinats fins l’ànima. I és que na Katis no feia comptes deixar que cap floc de la xarxa domèstica quedés fluix, ni tan sols fermat amb un nus diferent al que ella havia manat.
Les bísties ja s’havien replegat del barranc i romanien als tancats comunitaris, totes amb les senyes de cada propietari; i és que açò era fonamental per a que, alhora de vendre-les, no hi haguessin disputes pels guanys. Aquella fou una feina plena de dificultats, de suors, de tocs i carregada de coces i copblaus, sobretot pel salvatgisme dels animals. De totes maneres, qui volia animals ximples? Ja s’aclaririen els cartaginesos amb aquelles feres de quatre potes. Els de la Menor eren els muls més forts del Mar; ningú mai no havia assegurat que fossin els més dòcils.
També s’havien escollit els altres animals, els de cortal: els bens, les cabres i els porcs que es vendrien al mercat del Festival, el més important de l’illa. Tots els comerciants illencs, els metecs dels principals ports i una munió de foranis vinguts aposta, sobretot des de la púnica Ebyssos i del llevant ibèric, però també hel·lènics de Sicilia, de la Magna Grècia i d’Empòrion, omplirien el pla del mercat, remenarien el gènere i regatejarien per fer-se amb el millor al preu més baix. Per açò, tots els propietaris, i els Bàlar no n’eren excepció, es preocupaven de dur-hi el millor. Era una gran ocasió per incrementar els guanys i ningú no volia desaprofitar-la.

La nit posterior al discurs del mestre Hàntish fou, per en Bàlash, llarga i mala de passar. I açò que hauria d’haver caigut rodó, perquè el ritme de la jornada havia estat esgotador. El neguit no el deixava dormir i, a més, els roncs d’en Kàstysh, profundament adormit al jaç del costat, eren aixordadors.
Amb els ulls clavats al canyís del sostre, pel seu cap desfilaren els fets que havien convertit aquell cicle que ara s’acabava en el més extraordinari de la seva vida: la bogeria del falcó, la ferida i les febres, el dies meravellosos servat a la falda de n’Ainerís, acaronat per les seves mans miraculoses i, després, els petons i les carícies d’amagat que, finalment, havien esdevingut en obsessió. Però, a part d’aquestes sensacions agredolces, allò que més l’havia fet patir havia estat l’esforç per recuperar-se.
Sort que tot va per bon camí, es deia alhora que recomptava les braques del bruc del sostre. Ara no pots fallar, Bàlash; els bàlar t’estaran mirant. Esperen que guanyis. Per açò, encara que només sigui per açò, ho has d’intentar. Per ta mare, pels germans i, és clar, per ella, per n’Ainerís.
D’aquesta manera, la imatge de l’al·lota, que es reflectia en les bellumes que la lluminaria feia esclatar contra les pedres dels murs, l’acompanyà en aquella vigília inquieta, confortant-lo, ajudant-lo a descansar en una nit sense son.