L'ARENGA DEL MESTRE FONER

Escultura de foner balear -Mallorca-.

Un dia, quan faltava ben poc per a que els bàlar s’anessin cap el camp del Festival, el mestre foner reuní els elegits per donar-los els darrers consells. Encara que només eren sis els triats, tots els altres també l’escoltaven; açò sí, en un segon terme respectuós. En Hàntish se situà d’esquena al ponent per a que el sol que anava de baixa li ombregés el rostre; una de les manyes apreses per revestir-se d’autoritat. Certament, semblava que els rajos li naixessin de l’esquena i mostressin un ésser sobrenatural, fosc i clar alhora.
—Escolteu-me, joves foners! —cridà amb veu potent, fidel a la imatge sobrenatural que mostrava; imatge, però, allunyada de l'esperat en un cos revellit com el seu—. Silenci quan el mestre ralla! Sobre tot, voltros, els triats. Ben poc falta pel dia més important de la vostra vida: arriba el Festival de la Força! —Aquí sempre aprofitava per donar-li el toc de dramatisme que havia aprés que era fonamental—. Sou l’orgull dels bàlar de Balariash! I sereu l’enveja de la resta de l’illa! Ho sé. —Era el moment de rebaixar el to de veu per fer-lo més proper—. Sé que he sigut molt dur, però de res no haurà servit si un de voltros no torna com a guanyador. Recordeu tot el que us he ensenyat. I recordeu què significa el Festival: la culminació d’un any d’esforços, el premi pel bon treball. I ser l’imatge de la mateixa Força: un déu vivent. Qui no ho val, açò? Però el Festival és molt més que una culminació personal. Sé que ho sabeu, que us ho he dit altres vegades; l’any passat, i l’altre, i cada any. Però no em cansaré de repetir-ho; heu de tenir-ho molt clar —i un dit encorvat els senyalà un rere l’altre—. El Festival marca l’inici de totes les coses. La Mare es prendrà un repòs i ens deixarà en mans del seu consort, la Força. I és quan aprofitam per prepara-ho tot pel retorn de la deessa, perque ho trobi tot de gust i vulgui quedar-se entre noltros. —Per primera vegada es va permetre un somrís de complicitat—. El renaixement de la Mare, però aquesta és una altre celebració, molt més femenina, i noltros, ara, no n’hem, de fer res. Al Festival s’han de donar les gràcies per la culminació d’un nou cicle de vida. I per agrair-li-ho com ens ho demana li hem de demostrar que som dignes fills seus; li hem de demostrar que seguim son dictats, els de la Força. —Mirà fixament als joves de la primera fila—. Voltros sou els triats per oferir-li el millor de Balariash. Un de voltros tornarà com a vencedor; els ossos d’aquest vell mestre ho pressenten. Però heu de tenir molt clar que aquestes proves que tan bé coneixeu, aquestes proves que heu repetit mil vegades en aquest camp que ens envolta, no les guanya el que només és el millor amb la fona. Perquè el Festival és molt més que una simple competició. Destresa i habilitat, agilitat i resistència, velocitat i paciència, força i orgull, encert i, per damunt de tot, honor; tot açò s’ha de tenir per guanyar. Sense aquest honor mai aconseguireu res, joves foners. —En Hàntish rebaixà la veu fins a fer-la semblar la de l’avi que explica rondalles al net—. És com si fóssiu fills meus. Tu, Bàlash, l’actual guanyador, no sé si seràs tu o qualsevol de vosaltres —i la mirada els creuà de banda a banda, un rere l’altre una altra vegada; i tots sentiren un calfred—. Tots sabem que en Bàlash no està en les millors condicions. Sí, Bàlash, no m’ho pots negar. Calla i escolta al teu mestre! Però t’has recuperat prou bé per participar. Almanco seràs un mal de cap; t’hauran de vigilar i, així, quan no s’ho esperin, qualsevol dels altres els hi donarà el toc de gràcia. Per açò, escolteu-me bé, us heu de superar! Heu de ser millors que mai! La victòria és a les vostres mans. Heu sentit? Gílmash, Talèrish, Bórash, Kàlish, Kàstysh?
El mestre deixà a en Kàstysh, el més jove, per al final. No ho feu sense motiu, en Hàntish. Qualque cosa li deia que aquell al·lotot cepat, tossut i seriós tindria molt a dir en aquella edició del Festival.
Tot seguit, la mirada del mestre, enfosquida per l’edat i la duresa de tot el viscut, escrutà amb atenció la d’en Bàlash; hi cercava signes de desconfiança, de feblesa, però només hi trobà decisió. No sé si faig bé, es digué l’ancià. Vull mostrar seguretat però les dubtes omplen l’esperit de¡aquest vell. Hi si frissam massa? Podria esperar un altre any, en Bàlash; no li passaria res. Però no, ja està fet. Ara tocar confiar-hi. I, a més, coneixent-lo, segur que no hagués volgut esperar. Ferit o sà, en Bàlash volia participar-hi. Com dur-li la contraria a un jove tant obstinat?