diumenge, 3 de gener del 2010

EN BÀLASH ES DESPERTA A CA LA GUARIDORA


Sala hipòstila adosada a csa talaiòtica (Sa Torre d'en Galmés -magatzem, cortal?-). Foto pep Gómez.
Quan vaig despertar no sabia on era. Què m’estava passant? Tenia el cap embullat i em redoblava com el timbal d’un glossador embogit; i feixuc, com la pedra capselera més gran del santuari. Braços i cames semblaven voler emprendre el vol, cadascun pel seu compte. Per provar-me, vaig intentar moure’ls, un rere l’altra; però, res, es van negar a obeir-me. I els ulls..., els ulls tampoc se m’obrien. Em coïen de forma insuportable. Sentia la urgent necessitat de fregar-me’ls. Però, com fer-ho si no podia moure’m? Potser som mort i açò és el que senten els que són de camí cap a la Mare.
I llavors, un regalim fred se’m van escolar coll avall. I el cos, que jo imaginava inert, va esclatar en esgarrifances que ja no vaig poder controlar. Així, tot tremolant, vaig tenir la certesa de que, almanco, era viu.
Quan ja pensava que la tremolor mai no s’acabaria, vaig sentir un cop de frescor al front que em va tranquil·litzar; per força, el contrast em va deixondir una poc. Tornava al món dels vius. I com sorgint-me del recó més amagat, d’on jo pensava que ja no em quedava res, vaig sentir créixer una bonança impensable, un plaer mai imaginat. Fins i tot podria assegurar que vaig veure com els mals esperits m’abandonaven i com l’escalfor, que fins aleshores m’havia consumit, s’esvaïa.
Una suavitat amagada, l’acaronament d’uns dits dolços però forts alhora, em va acaronar la pell bullent de les galtes. Una explosió d’aromes coneguts es va mesclar amb un reguitzell d’incerteses. Però tota aquella barreja, força inquietant, em va dur la certesa de que aquells eren els seus dits: eren les mans de ma estimada que m’estiraven cap a la vida.
Ainerís... Ainerís era al meu costat. Sí... Desconec com ho va fer, però ja no hi pensava, en tremolors; poc m’importava aquell tabaleig dissonant que poc abans m’embogia. Era sa màgia la que m’estava duent una llum nova que tot m’ho aclaria: el sentits i les certeses. Sí, era viu, i era amb ella. Què més volia?
La seva veu m’arribava esmorteïda, com si fos molt més enfora del que les seves mans volien confirmar-me. De nou vaig intentar a obrir el ulls, i aquella vegada ho vaig aconseguir. I allà era ella: la visió més desitjada, que va aparèixer entre boires espesses, difuminada com la llum del capvespre. Vaig fer esforços enormes per esclarir la mirada. Desitjava beure-me-la sencera, engolir-la d’una empassada. Però no sabia com fer-ho perquè el cos m’obeís. Sentia com si surés, com si les ones se me'n duguessin sense poder fer-hi res per rebel·lar-me. I encara que sabia que ella m’esguardava, que per fi tenia a què agafar-me, era incapaç de returar el desgavell que m’assetjava.
Una veu aguda, distorsionada, que gairebé no vaig ni reconèixer, va ressonar-me eixordadora.
—Mare, corre, vine! En Bàlash! S’ha despertat!
—No cridis, no veus que el molestaràs? —La veu de na Kisbis encara m’arribava més allunyada i, de fet, no estava gens segur d’entendre-la; potser només m’imaginava què deia—. Deu tenir el cap com un timbal i si crides...
—No estic cridant, mare. —La pobre Ainerís havia baixat el to de veu fins a convertir-lo en un xiuxiueig gairebé inapreciable—. Mai faria res que pogués molestar-lo.
—Surt... Va, deixa’m passar.
Llavors vaig aconseguir mirar els ulls de ma estimada. Volia dir-li tantes coses! Tot el que sempre havia desitjat dir-li des de la distància, a les cisternes, al mercat, a qualsevol lloc on la trobava. Però ella mantenia la mirada abaixada, avergonyida. Tampoc no vaig atrevir-me a rallar; de fet, no sé si hagués tingut prou forces per fer-ho. Malgrat tot, em vaig tranquil·litzar pensant que, per ventura, ben prest podria obrir-li el cor, dir-li quant me l’estimava. Les amorosies que empenyien per escapar-se’m se les murmuraria a cau d’orella, sense mirades amagades, sense sentiments llunyans.
Per fi, vaig recollir forces de no sé on, i vaig dir:
—No, guaridora, deixa-la que no em molesta. —I aquella veu no em va semblar la meva; era més dèbil, com esqueixada, però, estranyament, amb un to més greu del que la recordava; i havia aconseguit dir la frase sencera. Tot un progrés.
—Calla, Bàlash. No intentis xerrar. —La mirada de na Kisbis, que aquesta sí la vaig poder veure, era dura, gens amorosa—. Despertes i ja vols menjar-te el món. Foners..., sempre igual! Descansa, què bona falta et fa. Ta ferida encara és tendre i qualsevol esforç pot revifar-la. Ara mateix, quan aquesta escandalosa m’ha cridat, estava preparant-te una tisana, que et beuràs com un bon al·lot. Estàs millor, és cert, però els focs encara et cremen. No ens podem descuidar.
I després de dir açò, ens va deixar sols. Vaig mirar de nou a ma estimada, i aquesta vegada nostres ulls es van creuar per uns instant.
—Gràcies, Ainerís —vaig gosar dir-li—. Sense voltros, mai no m’hagués curat.
—No frissis tant. Encara no n’estàs de curat, Bàlash. —Aquella veu tan dolça, ara sense distorsionar, va ser com el millor dels beuratges que m’haguessin pogut preparar. Llavors, per reforçar aquella sensació tan plaent, em va posar la mà al braç—. Però ho faràs, et curaràs. Ma mare és la millor guaridora de l’illa i m’ha promès que quedaràs com a nou. I ara, fes-li cas i descansa. La tisana t’anirà molt bé. Ja la vas prendre, però com que no hi eres...

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquesta escena sempre m'ha encantat. És perfecta. Veus a cadascun dels personatges.

Unknown ha dit...

Es que tu sempre jugues amb ventatge, punyetera (jejeje), com que has llegit el llibre sencer i le secueles. Però, bé, per açò estàn els amics, per llegir-te abans que ningú (entre altres coses).
Petonets, Eva

Anònim ha dit...

Pensant, pensant... Crec que podria dir que aquesta és la meva escena favorita del llibre (del primer). Com pots escriure això tan bonic, punyetero? I a veure quan surt el segon!

Unknown ha dit...

Estic esperant a veure que em dieun els de Bubok. La veritat és que el qu emés m'agradaria ara seria poder publicar Foner I en català, però de moment hauré d'esperar a fer-me famós (com ho fa, açò, l'Albert... ;-))))
Em fa feliç que t'agradi, Eva, però com sempre t'he dit, tu no ets imparcial. Ja m'agradaria, ja, que fossis l'editora dels meus somnis... Eva i editora, una duplicitat perfecta.

txell ha dit...

això, això, foners I en català, que n'hi ha que tb ho volem llegir (i si pot ser abans de jubilar-nos! ha, ha... ;-) )
i que romàntic tot plegat....ai! (suspir d'aquells cursis que no suporto però que ara mateix m'he sentit fer....grrr! mira que aconsegueixes escrivint aquestes coses! ha, ha...)