dissabte, 16 de gener del 2010

EL BEURATGE DE NA KISBIS


Estances de casa talaiòtica (Sa Torre d'en Galmés). Foto d'en Pep Gómez.
La reacció de ma mare havia estat just la que em temia. Segur que s’havia preocupat fins a morir, però mai no m’ho demostraria. Ni per un instant podia oblidar aquella fermesa que, de vegades, arribava a semblar-nos cruel.
La conec bé, a ma mare, em vaig dir. Ens estima més que a res en el món i faria qualsevol cosa per noltros. Llavors, si havia decidit deixar-me a ca la guaridora era perquè confiava en ella, del tot. Segur que era la forma més ràpida per recuperar-me.
Pobre, ma mare, sempre preocupada pel meu futur! D’ençà que vaig néixer i els estels van rallar, els seus esforços havien anat en una única direcció: aconseguir que s’acomplís l’auguri. Com l’omplia d’orgull que un dels seus cadells fos el predestinat a convertir-se en el bàlar més important! Però les coses no es fan soles, em recordava a tothora; i si qualque vegada se m’oblidava, ella m’ho tornava a recordar; què tot ens ho hem de guanyar, em deia. Sé que el destí passa per anar-me’n enfora i que, per assolir-lo, necessitaré les forces intactes, sense merxes ni cicatrius que m’alenteixin el voleiar dels braços, que afebleixin el cop de les meves pedres. No, jo tinc que ser un guerrer sencer; sinó, com podré guiar la meva illa cap a la unitat augurada?
Ajagut i adolorit, vaig maleir al falcó. Però ben mirat..., quina culpa en tenia, pobre animal? Ella només defenia la niada com a bona mare, com ho faria la meva si arribés el cas. O com ho faria jo per n’Ainerís, pels germans, pels meus fills quan els tingués. Bé, deixau, Bàlash, que tampoc en trauràs res de culpar-te. Ben cert que he sigut un inconscient, però ja està fet. Ara només puc esperar. I pregar a la Mare per a que tot vagi bé? Mai fa mal, açò.
Na Kisbis va tornar amb un tassó a les mans. Just entrar, l’estança es va omplir d’aromes suaus, d’unes fragàncies que sortien del beuratge fumejant; només olorar-les em vaig sentir reconfortat. Se’m va desembullar el cap i la vista se’m va desentelar. Era com si les arts més amagades de la guaridora, aquella màgia de la que tothom rallava, m’hagués envoltat per fer-me millorar d’una flairada.
—Pren açò, Bàlash. Beu-t’ho ara que encara és calent. I t’ho has de prendre tot, i sense protestar. Res de no m’agrada, que és amarg i tot açò que deis els homos, que ja us conec, jo, al homos! Voleu donar-vos-les de durs i després us queixeu per qualsevol cosa.
Sense gaires miraments em va posar el tassó a la boca i em va fer engolir-lo; cremava. Se’l vaig arrebassar de les mans per, obedient, continuar bevent, aquesta vegada, però, amb xarrupades curtes i bufant abans d’intentar fer-ne un altre. Na Kisbis se’n reia pel baix. Ara sabia perquè m’havia avisat, la guaridora. Què ho era d’amarg, allò! Quin oi!
—Sé que no ho tindria que demanar, açò, però, com pot ser que un beuratge tan dolent, imbevible diria jo, pugui arribar a guarir? —I és que era incapaç de fer dos glops seguits sense recuperar l’alè.
—Que te’l beguis, et dic! Només t’ha d’importar que guareix, i res més. No ets el primer que se la beu, aquesta tisana. O et creus especial, tu?
—I tant que no... Però, i aquest sabor tan amarg? —N’Ainerís també se’n reia, però jo no li veia la gràcia per enlloc.
—Si insisteixes... però t’aviso que, saber-ho, no li treurà l’amargor. El sabor que dius no poder soportar se’l dona l’arrel de l’aristolòquia. La conèixes? Me’n refio més de la que creix a les cales de tramuntana abans que la dels canyars; aquesta me la van dur d’ets Alocs. I l’olor..., ah!, açò sí que t’agrada, eh? Menta i camamil·la, però potser ja ho has endevinat. I ja no et diré res més, foner xafarder, que és el meu secret. N’Ainerís ja el coneix; però és que ella és ma hereua i ho ha de saber tot.
—I açò em traurà les febres? I recuperar les forces? Sembla cosa de màgia... Tan dolent i alhora tan bo...
—De màgia, res, fill meu: ciència, a açò se li diu ciència, i art. L’art de guarir. Et confesso que l’eficàcia del beuratge depèn molt d’un ingredient força estrany, i que no sempre en tinc. —Va mirar sa filla i va afegir—: Què fem, Ainerís? Li diem? D’acord, però només perquè tu vols... Escolta, Bàlash, és un secret —i va abaixar la veu—: l’escorça de l’arbre d’orient. Me la duen aposta els mercaders, des de l’orient més llunyà, a l’altra banda del mar. Però has tingut sort: me’n quedava un grapat; prou per les teves tisanes. Açò sí, qui vengui ara es tindrà que esperar. I prou de xerrameca i beu. Em vaig carregar de valor i vaig seguir xarrupant la maleïda tisana. Em vaig prometre que ningú mai no dirà que en Bàlash de Balariash s’ha fet enrere per por d’una tisana, per molt amargant que sia. I si aquest suplici m’ha de servir per millorar, me beuré totes les tisanes del món, per dolentes que siguin. Confiï en la guaridora, i amb n’Ainerís. Elles m’adobaran i tornaré a ser en Bàlash d’ahir. Ves quines coses, vaig seguir rumiant, només va ser ahir que em vaig despenjar pel penyal? Em semblava que havien passat jornades senceres des de llavors. L’estat d’inconsciència en què m’havia vist postrat m’havia fet perdre la noció del temps. Hores d’ara em sentia inútil, allà estirat, sense poder-me moure. I estava avergonyit perquè havia estat el meu capbuit el que m’havia dut fins aquell estat. L’únic de bo que tenia tot allò era la proximitat de ma estimada, i la seva mà, tocant-me.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Té raó, na Kisbis... Els homos molt anar de valents però a l'hora de la veritat... Jajajaja Saps? M'agrada molt la Kisbis. Perquè els té quadrats, que diríem. És una dona molt forta i amb les coses molt clares. És genial!

Unknown ha dit...

jejeje...què tal? A part de que els té quadrats és molt concient de la importàcia de cuarar en Bàlash (hi penja el futur)...
Com estàs? jo encara un amica piripi...

Anònim ha dit...

Jo he dormit poc i m'he aixecat per estudiar i he hagut de tornar al llit perquè no entenia el que llegia. Sou una mala influència!

txell ha dit...

piripi...??????!!! que és això, us heu muntat una festa aquest capdesetmana?! com us aniria de bé, ara, una tisana de na kisbis! jiji
per cert, a mesura que anava llegint, em pensava que l'ingredient secret seria una cosa fastigosa i per això reien les dues guaridores...i llavors resulta que era una arrel...
i una altra cosa: "ciència" ja existia?! jo creia que a l'edat mitjana (és a dir, fa molt menys temps) d'això se'n deia alquimia o alguna cosa per l'estil...i m'ha sobtat llegir "ciència"...a part d'això, quedo flipada del partit que li treus a dos dies d'història...pots arribar a omplir un pilot de pàgines! jo ho hauria explicat tot en mig full,no hauria estat capaç de trobar-hi tants detalls! et felicito, noi!

Unknown ha dit...

A veure si tenc prou llums per respondre't, Txel, que encara dilluns matí i estic una mica resacós.
L'arrel de l'aristoloquia és sumament amargant i, per açò, el beuratge és tan dolent. Les meves guaridores no fan servir "porqueries", com fems de rat-penat o aranyes matxacades (encara que sí teles d'aranya per a cobrir ferides), només plantes i les coses que els aporta la natura (vull reflexar una comunitat que viu molt en contacte amb el món natural, sense saber si açò era cert o no, que quedi clar). En quan a l'ús de la paraula ciència sí que potser tens raó i no és la més acurada. Però la faig servir a consciència, perquè alquimia encara és més mitjeval i volia deixar clar que no es tracta de cap mena de ritus estrany ni de magia negra. Les guaridores són les que , mes endavant, amb l'arribada del cristianisme, seran considerades com a bruixes i se'ls penjará el cartellet de emprar "porqueries". No, l´'us de les remeieres ha de ser considerat com una mena de ciència, popular si vols, però una tradició clarament científica.
I, per acabar, no sé de què et sorprens. Encara no tens clara la meva capacitat per enrollar-me? jejejeje